El 7 d’agost La Veu feia un editorial on per primera vegada ens feia arribar la seua posició respecte a “la festa” dels bous. Els felicite per pendre una posició tant rotunda contra les corregudes i contra la declaració de BIC referida als bous al carrer però a l’hora, he de manifestar el meu desacord i segurament el de moltes persones animalistes amb alguns dels arguments que manifesten per a mantenir altres expressions de la festa tot i que augmentant la seva reglamentació. També compartisc amb l’editorial el to de reflexió i la necessitat de trobar alternatives per tal d’evitar que aquest tema es convertisca en un tumor que faça metàstasi en altres nivells de la societat.
En primer lloc no crec que siga massa just qualificar (de facto) per igual i com irracionalitat els arguments a favor dels bous o a favor de la festa amb bous. L’amplíssima literatura racional en contra del maltractament animal és una línia continua que va des de Pitàgoras, Porfirio, John Locke, Arthur Schopenhauer, Jeremy Bentham, a Peter Singer, Tom Regan o Gary Francione... A favor de la festa amb patiment animal normalment trobem uns arguments poc construïts, plens de tòpics i farcits de testosterona. De fet ens ha sorprès trobar a la seva editorial un nivell superior d’elaboració dels arguments a favor del manteniment dels bous al carrer tot i que per una derivada: la dificultat de poder eliminar-los per raons sociològiques o polítiques.
Parla l’editorial “que no podem ser injustos i crear una imatge que no s’ajusta a la realitat” referint-se a que des de les postures de defensa dels drets dels animals donem a entendre que “els amants de la “festa” responen a un “ideari feixista, amb una estètica determinada i una accentuada manca de respecte per la vida” i diu La Veu que “no podem ser injustos i crear una imatge que no s’ajusta a la realitat”.
D’acord, podem assumir-ho de principi. Però cal matissar. Jo començaria per desterrar el concepte de” festa”, doncs la festa suposa joia per a tots i totes i en aquest cas no totes gaudim d’aquests lamentables espectacles i menys l’animal. És més si sumem totes les persones que viuen a tots els municipis on hi ha “festa” encara serien una minoria respecte a la totalitat de la població del País Valencià. Si a més tenim en compte que moltíssima població d’eixos mateixos municipis també estan en contra, estem parlant d’una “festa” mantinguda per a una minoria. I no entre ara a valorar tot el suport polític, econòmic i mediàtic amb que compta aquesta minoritària fracció de la societat. El mateix Rajoy deia avui quan redacte aquest article en La Voz de Galicia que troba a faltar anar als bous.
Es veritat que les i els aficionats a “la festa” poden tenir característiques diverses en quan a procedència, sexe, edat, nivell d’estudis, condició sociolaboral, preferències musicals...etc. i per tant no se’ls pot posar a totes i tots en el mateix sac. Però pense que cal aclarir que el nivell d’estudis o l’estatus social no pressuposa tindre habilitats socials ni tampoc intel·ligència emocional. I sense aquesta és molt difícil tindre empatia cap els altres siguen animals humans o no humans.
Està prou estudiat que la manca d’empatia és un tret fonamental dels integrants de les bandes feixistes, dels agressors masclistes, dels agressors que practiquen moobing, i dels xavals que gaudeixen amb l’assetjament escolar, la violència entre iguals o el ciberassetjament. La incapacitat d’algunes d’aquestes persones per a posar-se en el lloc de les seues víctimes es el que provoca que no vegen el patiment dels altres. Açò mateix es el que passa amb les persones que gaudeixen del patiment i/o la mort dels animals, el neguen o el disfressen per a naturalitzar-lo i no tenir que sentir-se culpables. Aquesta imatge sí s’ajusta a la realitat donat que fins ara la majoria per no dir tots els defensors de “la festa” neguen el patiment.
Podem afirmar que tots i totes son iguals? Doncs no. Però si podem afirmar que fomentar l’empatia cap als altres, la intel·ligència emocional, l’estima per la natura...fomentar el respecte cap a tot allò que ens envolta i que forma part del nostre mon, contribueix a fer persones empàtiques i respectuoses i evitem l’educació en violència que sols forma “piròmans socials” incapaços de sentir culpa ni de fer-se responsables dels seus actes, donat que els altres no tenen cap valor. I açò serveix per a qualsevol violència.
I aquesta manca de valor per les vides dels altres és el que provoca que els i les aficionades als actes tauricides agredeixen verbalment a l’alcaldessa de Sueca, reventen un ple a l’ajuntament de Xirivella, amenacen de mort a l’alcaldessa de Paiporta, insulten i facen cartells contra Compromís de Silla, agredeixen físicament a fotoperiodistes, intenten atropellar amb un cotxe al les manifestants antitaurines a Mislata i un llarg etcètera. I per a ells i elles açò és igual que provocar la mort súbita d’un bou encaixonat al sol en agost a 40 graus...no hi ha diferències, no hi ha patiment. I açò per a mi pot ser més injust que crear una imatge sobre elles i ells que no s’ajuste exactament a la realitat. El moviment animalista prou ha fet de convertir-se en missatger, la imatge però, ha segut creada i modulada per els propis aficionats.
El passat més de juliol Toni Mollà publicava un article a La Veu del PV que començava amb aquest paràgraf “Ara fa 10 anys, vaig publicar un article titulat “Contra el bou embolat” a l’edició valenciana d'El País. El mateix dia, uns veïns meus, coneguts de tota la vida, fills com jo de Meliana, m’insultaren i amenaçaren d’agredir-me: “Eixe fill de puta és el que està contra els bous”, cridava un, puny en alt. La intervenció de dos membres de la mateixa colla ho impediren. “A Toni, ni tocar-lo”. Els ho agrairé mentre viuré”. Una primera lectura del paràgraf avalaria en part la posició de l’editorial de La Veu sobre que no tots els aficionats són iguals doncs, pel relat, és evident que mentre uns volien agredir Toni altres ho van impedir. Una segona lectura podria filar més prim. Que vol dir “A Toni, no tocar-lo” ? Que no es pot tocar a ningú? O que a Toni no, però a altres sí?
No es pot dir que hi ha un perfil matemàtic de bouero = copa de soberano. La procedència pot ser molt variada, però els trets de personalitat son els mateixos.
Es pot ser dentista i matar lleons protegits? Sí
Es pot ser cap d’estat i matar elefants? Sí
Es pot ser ramader i que t’agraden les corregudes de bous? Sí
Es pot ser metgessa i que t’agraden els circs amb animals? Sí
Es pot ser doctora en filologia anglesa i que t’agraden la matança de Tordesillas? Sí
Son persones diferents? Clar que sí, però totes elles malgrat la seua diversa procedència tenen els mateixos trets: justificació i naturalització de la violència (com a tradició en aquest cas); negació de la violència (el bou ha nascut per a això); manca d’empatia cap el patiment dels animals (el bou no pateix, està tot reglamentat); i poc respecte pels altres sobre tot d’aquelles i aquells que intenten posar-los límits, arribant a utilitzar la violència física i verbal quan veuen amenaçada la seua diversió (ells no son culpables de res, ni s’autoreconeixen com a violents, sinó que son les víctimes dels insults de les antitaurines)
Gaudir amb la violència educa en la violència. Educar en la violència produeix més violència, sobre tot en determinats perfils de persones. I ací hem de posicionar-nos rotundament posant per davant de la imatge d’alguns, la integritat física i la vida de les altres. No calen mitges tintes.
Estic d’acord que cal cercar solucions i si els nous equips governamentals necessiten de complicitats per a poder reduir primer i eliminar després aquestes reminiscències del neolític, segur que pot trobar-les, amb la condició de tenir objectius clars. Si Pitàgoras ja comprava animals per a alliberar-los fa 2.500 anys, el moviment pro drets dels animals actual sabrà tenir l’alçada de mires suficient per a no posar pals innecessaris a les rodes si de debò és vol avançar cap a una societat més justa èticament.
Ara bé, crec que sí “la vaselina” que utilitzen a l’hora d’observar la malaltia és tant espessa que distorsiona la visió de la realitat ens equivocarem de diagnòstic i molt més de tractament. El problema de la nostra societat no és l’existència de conflictes (inherents a totes les societats) sinó la manca de mecanismes democràtics per a resoldre’ls.
País Valencià 09-08-2015
