Quan he demanat rutes nord-pirinenques per visitar durant les vacances, que em permetin seguir les gestes de la resistència contra el nazi-feixisme, de seguida he aconseguit prop d'un centenar d'indrets, entre les Corberes i el massís d’Alvèrnia , amb indicació d'on hi ha plaques commemoratives i amb tota mena d'explicacions. Tanmateix, al final he decidit cercar el mateix a casa nostra, però sense gaire èxit. Només he trobat un gran potencial històric patriòtic amb poca senyalització i escàs condicionament per ser visitat. Entenc que els principals impulsors de la memòria històrica haurien de ser els ajuntaments, juntament amb el Govern català, però també la societat civil. D'això darrer n'hi ha molt a Catalunya, però no podem menysvalorar els efectes de tants anys de repressió espanyola contra el record del nostre passat, de manera que sovint aquestes entitats veuen limitades aquestes accions a simples commemoracions i poca cosa més.
Hi ha molta història a casa nostra, com arreu, però no sempre sabem gestionar-la. La recuperació de determinades troballes, com trinxeres, refugis antiaeris i búnquers, ha impulsat de vegades el condicionament d'una ruta turística. En saben més, però, al nord de l'Albera, on s'acostuma a cercar a partir d'una temàtica prèviament definida, com la Ruta dels Càtars, per exemple. En el cas català, i en relació a la resistència contra el feixisme espanyol i els seus aliats, hi ha moments molt importants que podríem recuperar de la mateixa manera. D'entrada se m'acut tot allò que pot recordar l'heroisme de les Cadenes d'Evasió (1939-1944); també alguns escenaris pirinencs de les Guerrilles Urbanes Llibertàries (amagatalls de Quico Sabaté a Costoja de Vallespir, a Banyoles, llocs on hagué enfrontaments amb la Guàrdia Civil, la detenció de “Floreal” a Cotlliure..), o les Guerrilles Rurals Llibertàries.
Fou quan acabava d'esclatar la Segona Guerra Mundial que els resistents catalans refugiats per Occitània, en col·laboració amb el contraespionatge francès i britànic restabliren els passos pirinencs (entr els quals els marítims que arribaven a la Platja d'en Garbet, entre Llançà i Colera). Els grups de fugitius que hi passaven no eren sols soldats allistats als exèrcits aliats, també hi havia els enllaços exteriors de les organitzacions polítiques clandestines. La cadena més coneguda fou la de Pat O'Leary que va passar 3000 persones en tres anys. Alguns noms no haurien de ser oblidats, com Francesc Ponzán (que seria detingut a Tolosa i afusellat), Manuel Huet Piera (que acabà participant en l'alliberament de París), o Marcel·lí Massana (cap de guerrilla que feu més de cent travesses dels Pirineus fent-se càrrec de nens els pares dels quals havien estat assassinats pels feixistes).
Durant els anys quaranta i primers cinquanta, la resistència llibertària utilitzava set itineraris principals que estan perfectament identificats; tots tenien el seu nucli a Manresa i permetien creuar la frontera en quatre o cinc dies de marxa des de Barcelona fent aturades en bases de màxima seguretat entre pisos francs i prop de mig centenar de masies. A l'altra banda de l'Albera hi havia les bases principals d'en “Panxo” i d'en “Caracremada”. En total mes de 33 indrets principals, una munió de simples refugis, així com prop d'un centenar de punt de caiguda, molins, barraques i d'altres bases d'avituallament. No hauríem d'oblidar tampoc la visita als objectius militars d'aquests guerrillers (sovint simples torres d'alta tensió) ni els llocs que sofriren la repressió feixista, inclosa la dels “Contrapartides”, que eren agents espanyols que es feien passar per guerrillers antifranquistes terroritzant aquelles contrades (l'estratègia actual dels falsos independentistes que darrerament inunden les xarxes socials amb proclames racistes i feixistes és més antiga del que potser pensàveu).
En conjunt, la senyalització i condicionament d'aquests indrets és una assignatura pendent que cal desenvolupar al nostre país en forma de rutes educatives, tan dignes com les que en altres països d'Europa mantenen viva la memòria històrica. Enguany un conegut s'ha dedicat a visitar tots i cada un dels camps d'extermini alemanys de Polònia. No és solament record, ni homenatge, ni turisme, ni educació, no és sols un encadellat de tot plegat, sinó que també és una altra manera d'exercir la resistència contra el feixisme, que mai no dorm, només ho fa veure.
