La Cimera de les Amèriques ha escenificat molt més que la simple superació de l’agressió americana contra els Cubans, doncs també representa l’acceptació del futur control ianqui sobre la política, l’economia i la cultura cubanes. Digueu-me determinista però la geoestratègia és com és, i la necessitat dels grups econòmics dirigents de l’Habana de no perdre les oportunitats comercials del mercat nordamericà implica situar-se geogràficament on estan, o sigui, dins la regió liderada/dominada per Washington.
Quan el Regne Unit encara pintava alguna cosa en el control de l’Atlàntic Nord, els USA ja s’havien garantit la impossibilitat de ser envaïts des del Pacífic fagocitant Hawai i Alaska. Malgrat la guerra entre els Estats Units i Espanya, l’Illa de Cuba continuava tenint un valor estratègic per la seguretat americana, i els Russos ho van saber aprofitar. Actualment la situació s’ha capgirat de forma radical i, per tant, el desgel cubanoamericà no és ni un triomf ni una derrota de l’Habana, sinó política realista.
El nou estatus de Cuba encara implicarà anys de negociacions, mesures legislatives per resistir-se a un domini excessiu de Washington, acceptació per part d’aquest de fer favors econòmics als grups dirigents cubans, etc. Qui sap si en un futur el centre neuràlgic del món (al bell mig dels dos mars més estratègics, l’Atlàntic Nord i el Pacífic Nord) estarà liderat per Mèxic o per Canadà, però de moment el seu control està en mans de “la nació del mig”, els USA, la qual, per cert, també domina la resta dels mars del planeta amb la seva armada expedicionària.
Després de les intervencions militars d’aquests darrers, que han desestabilitzat el mon islàmic impedint que esdevingui una potència regional, i sense alternatives competents (amb la Xina encotillada geogràficament, amb Europa dominada per una Alemanya conscient de que el vell continent ha quedat relegat a un paper secundari, amb Rússia confrontada amb Europa, i amb una Sudamèrica massa distant de les grans vies de comerç mundial), la nació cubana resta avui limitada a un paper d’escassa utilitat geoestratègica i, per tant, el sacrific de la seva població empobrida és innecessari.
Com he dit, realisme no és fatalisme; el capitalisme pot ser derrotat però només des de la veritat es pot lluitar pel canvi d’estructures. La lliçó serveix per Cubans i per Catalans. Actualment, el lideratgei alemany sobre Europa es percep a través de l’orientació cultural i econòmica de tota la regió. I no solament dins de la Unió Europea, també en països aliens com Suïssa i Noruega. Si en un futur fos Varsòvia qui acabés prenent el control d’Europa substituint un Berlín en decadència (els Polonesos tenen el potencial per fer-ho), segurament podríem observar matisos catòlics en les relacions polítiques i econòmiques de tot el continent.
De moment, la hipòtesi polonesa resta en la ficció. La influència alemanya determina la restricció de les polítiques socials i s’imposen les males arts neoliberals. Reconèixer la realitat geopolítica no implica haver-nos de plegar al designis de la classe dominant europea sinó fer més eficient la lluita amb l’objectiu posat en la seva derrota. Tant als Cubans com als Catalans ens tocarà fer més esforços en la defensa dels nostres trets d’identitat i haurem d’acostumar-nos a unir les reivindicacions locals amb la lluitar de classes a nivell dels respectius continents.
