Diu que Adolf Hitler va invocar el Genocidi Armeni, executat sols un quart de segle enrere, per proclamar que la “solució final”, en l’obsessió antisemita alemanya, seria igualment oblidada. La Història no ha reconegut Hitler com a futuròleg però li ha donat la raó en la descripció de la injustícia que el món ha comès en vers un dels més importants pobles de l’antiguitat, avui reduït al seu refugi postsoviètic, que no arriba als trenta mil kilòmetres quadrats i amb menys de tres milions d’habitants. No sé pas si l’actual República d’Armènia, que va poder acollir una part dels supervivents de les matances de 1915, serà capaç d’organitzar una commemoració prou digna del centenari, ateses les dificultats polítiques i econòmiques que caracteritzen aquell país, però entenc que la història d’aquell genocidi ja és patrimoni de tots els pobles en lluita, entre els quals, el català. Tenim l’obligació moral de participar i fins d’impulsar accions que reivindiquin el reconeixement internacional d’aquella atrocitat, el pagament d’indemnitzacions per part dels culpables i la restitució del seu territori nacional.
L’antiga Constantinoble grecocristiana s’havia caracteritzat per les seves massacres internes. D’entre tantes, tingué molta anomenada la matança de 60.000 Venecians, Genovesos, Pisans i Amalfitans l’any 1182. Arribats els Turcs, la rebatejada Istambul no seria cap excepció i l’any 1896 hi hagué una matança terrible d’Armenis, continuació de la de dos anys enrere a mans dels Kurds, sumant 300.000 assassinats. Malgrat que l’imperi Otomà era una entitat política pluriètnica i plurireligiosa on els Armenis estaven reconeguts i respectats per la Constitució, anomenats “Millet-i Sadıka” ("nació lleial"), el règim autocràtic d’Abdul Hamid II, en connivència amb els democratitzadors “Joves Turcs”, va dur a terme el genocidi l’any 1915 amb l’excusa d’estar lluitant contra la sublevació separatista d’una milícia armènia recolzada pe Rússia.
El modern independendentisme català dels anys vuitanta expressà sovint la seva solidaritat amb la lluita armènia de la diàspora, i Catalunya ha reivindicat el reconeixement internacional del Genocidi Armeni, que la majoria del mon (començant per Israel i Espanya) els ha negat. El Parlament de Catalunya, en la seva Ressolució 626/VIII, de 26 de febrer de 2010, reconeixia que “els fets patits per la població armènia entre els anys 1915 i 1921 tenen la consideració d’un veritable genocidi, d’acord amb la Convenció de les Nacions Unides per a la prevenció i el càstig del crim de genocidi”.
Personalment, he conegut força armenis de la diàspora, i també de l’Armènia actual. Curiosament, he percebut menys autoestima en els darrers. Fa poques setmanes, un d’ells, originari d’Erevan i immigrat a Barcelona, em deia: “vam ser el bressol de la humanitat i hem esdevingut un poble escarmentat i parapetat entre enemics”, i afegia: “el triomf sobre els ‘turcoides’ (es referiex a Azerbaidjan) en la guerra de l’Alt Karabak no ens ha deslliurat de la por, la ineficàcia i la corrupció política”.
En canvi, d’altres Armenis de la diàspora francesa i americana que vaig conèixer a principis dels anys vuitanta, m’havien mostrat major orgull i contundència, prometent la recuperació del Mont Ararat, tot i apel·lar a la venjança per la sang vessada. Uns i altres, però, coincideixen en un cert fatalisme, el d’haver-se d’acontentar amb un país extremadament retallat i envoltat d’enemics. Tanmateix, allò que potser els dol més que la pròpia sang vessada és la traïció de pobles que també han hagut de lluitar per la seva llibertat però que ara miren cap a un altre costat. No hauria de ser aquest el cas dels Catalans; crec que estem obligats a expressar les nostres màximes expressions de solidaritat coincidint amb els 100 anys d’aquell crim.
