No som lingüistes, la majoria ens dediquem majoritàriament a treballs poc qualificats en la construcció i la indústria, a feines administratives, serveis personals, restauració i comerç… fins i tot he conegut més agricultors que filòlegs dins de les xarxes socials on interactuem pel continuum lingüístic que va de Rimini i Venècia fins a Bordèu i Guardamar. Mentre el sentit comú sembla dir que per trencar fronteres cal saber idiomes o al menys un idioma comú, cada dia en som una bona colla que ens relacionem, conversem i fem amistat usant idiomes diversos i sense necessitat de tenir un nivell cultural o uns coneixements especialitzats.
On passa això? Precisament a casa nostra. Vivim damunt les restes d’una brillant civilització medieval encara perceptible per l’afinitat entre persones que s’estenen del Segura a l’Adriàtic. No ens estem referint als idiomes espanyol, francès italià, excessivament perifèrics, el coneixement dels quals ha deixat de ser senzill, sinó a un entorn de comunicació que no varia gaire d’un vilatge a l’altre i del que només es perceben les diferències amb perspectives territorials més àmplies.
Alguns podran dir que estem parlant de restes fòssils absolutament estèrils, atès que la divisió en estats nació i idiomes diversos ha tallat la possibilitat d’intercomunicació. Tanmateix, i si fos mentira que som tant diferents? La intel·ligència ens feia sospitar que lligaven poc la percepció de tants punts en comú amb una extrema diversitat lingüística. De debò parlem tan rar que ens cal conèixer les llengües veïnes o recórrer als idiomes estatals o a l’anglès? Venim d’on venim i la conformació de relacions econòmiques i socials ha hagut de requerir en el passat suficients facilitats de comunicació per permetre el creuament biològic i cultural d’aquestes poblacions.
Posteriorment, els estats nació en aquests territoris han estandaritzat unes paraules eliminant les que confluïen amb les veïnes. Ens hem anat separant. Les fronteres lingüístiques encara s’han endurit més arran de l’ocupació estrangera i la substitució dels idiomes autòctons pels forasters, la diglòssia i la “Vergonha” (http://ca.wikipedia.org/wiki/Vergonha). La dialèctica de la nova situació no pot evitar barrejar-se amb els interessos polítics i econòmics que també prenen partit per un projecte nacional o un altre, i per les cultures respectives: la lògica dels partidaris dels estats imperialistes els acaba fent justificar la simplificació lingüística per facilitar la comunicació (“...es nuestra obligación moral trabajar para que el número de lenguas disminuya…”: http://www.elmundo.es/opinion/2015/05/01/5543bf4fca4741e5458b456b.html) mentre a Catalunya sovintegen les iniciatives espontànies per trencar les fronteres internes del nostre espai cultural més pròxim, com el Cercle d’Agermanament Occitano-Català (http://caoc.cat/).
Les afinitats estan sotmeses als atzars de la història i a les confrontacions polítiques. La cultura no és aliena als interessos de classe. Les veus que s’alcen dins del Continuum Romànic Central no són les restes d’un substrat històricolingüístic sinó una aliança entre resistències actuals pertanyents a un mateix espai de civilització: una part dels gal·loitàlics oposats a la uniformització italiana, una part dels Occitans i dels Arpitans oposats al jacobinisme i una part dels Catalans (en sentit ampli) i dels Aragonesos oposats a l’estat capitalista espanyol. Els enemics de cada una de les parts són enemics de les altres, i això ens motiva a agermanar-nos, ens estimula a obviar els idiomes dels opressors i ens permet recuperar els mots comuns i l’antiga intercomunicació.
Partíem d’una situació de prestigi com fou la koiné occitana dels trobadors. Les necessitats administratives de l’antic Estat Català van permetre una certa estandarització inicial de la nostra llengua. També l’occità bearnès al Regne de Navarra. En canvi, l’aragonès, l’arpitan i la majoria de les parles padanes tingueren una gran varietat de tractaments. Tot plegat ha contribuït a molt diferents graus de consciència i de prestigi de la llengua pròpia, així com a una diversitat de grafies que emmascara la intercomprensió parlada.
Un dels cassos extrems seria la Padània, on superen França en la creença que els seus llenguatges són “patois” extremadament divergents (però fixeu-vos que moltes més diferències tenien entre sí alguns dialectes bàscs abans de ser unificats en l’Euskera batua!). L’actual independentisme d’aquelles contrades és més populista i xenòfob que real, atès el paper de representació i amplificació de l’idioma italià comú que excerceix la capital, però si es descobrís que totes les parles de la Padània constitueixen un únic protoidioma Rhaeto-Cisalpin quí sap si es podria potenciar un autèntic moviment d’alliberament que posés en perill de debò el poder de Roma. Aquest és un dels estudis que apunten la hipòtesi lingüística Rhaeto-Cisalpina:
http://www.romaniaminor.net/ianua/Ianua07/03.pdf
http://www.romaniaminor.net/ianua/Ianua08/07.pdf
http://www.romaniaminor.net/ianua/Ianua09/03.pdf
http://www.romaniaminor.net/ianua/Ianua10/03.pdf
En aquesta koiné padana ens podríem preguntar: “Est-el possible l'intercomprension recíproca en plurilingüisme passiv?” Doncs sí, i hem començat a fer-ho.
L’aparició de les xarxes socials ha facilitat les possibilitats d’interrelació refent a nivell virtual la porositat de les fronteres lingüístiques i les afinitats culturals. No deu ser casualitat que no veiem gaires converses on el català o l’occità es barregen amb l’espanyol, el francès o l’italià als grups de Facebook catalans, però en canvi sí que hi sovintegen amb naturalitat les intervencions en occità, i també en menor mesura en aragonès, arpitan, piemontès, ligur i lombard. L’actual capacitat d’empenta catalana ha propiciat, en correspondència, l’impuls de publicacions com “Jornalet” (http://www.jornalet.com/), “a Vòste” (http://avoste.com/), força relacions d’amistat interfrontereres, la difusió de publicacions veïnes com “La Setmana” (http://lasetmana.fr/), i “Arredol” (http://www.arredol.com/) així com diversos grups virtuals comuns: “Convèrsa cataloccitana” (https://www.facebook.com/groups/cataloccitan/), “DIALÈCTES” (https://www.facebook.com/groups/DIALECTES/) o “CONTINUUM Rhaeto-Cisalpin - Arpitan Occitan-Català - Aragonés” (https://www.facebook.com/groups/CONTINUUMLPOC/), entre altres.
El combat global ens obliga a coordinar-nos globalment. Les necessitats de la lluita d’alliberament nacional ens enquadra en marcs autònoms de lluita de classes. El nostre entorn i la interrelació entre els nostres enemics ens obliga a coordinar-nos més enllà de les fronteres, i seria incoherent usar els idiomes dels enemics quan els veïns en lluita som germans i parlem parles germanes. Els nostres interessos com Catalans embarcats en la construcció d’un Estat independent ens orienten a impulsar arreu les llengües pròpies per tal d’estimular presses de consciència nacional que permetin bastir eixos de germanor patriòtica i solidaritat internacionalista al llarg de tot el continuum “Rhaeto-Cisalpin - Arpitan - Occitan-Català - Aragonés”.
