El llibre editat per Lleonard Muntaner, el 2014, té un total de 111 pàgines dividides en 34 índexs temàtics del tipus de: Trotski, Gramsci i els comunistes (OEC); Els comunistes del PSAN; Els carrillistes (PCE); La lluita antifeixista a finals de 1976; Les Comissions Obreres Anticapitalistes (COA); La crisi de l’esquerra alternativa; Mallorca clandestina; El pacte social de la Moncloa; L’independentisme revolucionari; Dues pàgines de bibliografia permeten d’ampliar els conceptes expressats al llibre.
L’autor del llibre, Miquel López Crespí (Sa Pobla 1946), és un conegut polític, intel·lectual illenc, novel·lista, poeta i assagista. D’ell he llegit el llibre No era això: memòria política de la transició. Edicions el Jonc. Lleida 2001. En el text M. López, com un autèntic capdavanter, 14 anys enrere, analitza la transició com el pacte establert entre els franquistes i l’oposició, que genera un neofranquisme constitucionalista, on els sectors econòmics i polítics dominants són els mateixos de sempre. L’autor denuncia el procés de la transició “ com el gran engany”, ja que no es van desmantellar les estructures de l’administració de l’Estat franquista.
El llibre va precedit d’una presentació del polític i historiador Mateu Morro i Marcé. El text és, a criteri meu, molt àgil, d’una lectura refrescant, amb conceptes expressats de manera pedagògica, hi descobrim l’altre comunisme, el que no era oficial, ni estalinista, el marxisme català d’A.Nin, del BOC, del POUM, de G. Lukàcs, de K. Korsch, d’A Pannekoek, el que representava una alternativa a la via claudicant del reformisme carrillista eurocomunista. L’autor denuncia els pactes del PCE amb la burgesia, per tal de neutralitzar els sectors més combatius del moviment obrer i de les organitzacions polítiques revolucionàries, i així esdevenir l’únic interlocutor amb l’Estat per tal de d’aconseguir una quota de poder dins l’administració. El 19 d’abril del 1978, en el IX Congrés el PCE, renuncia a l’herència de l’Octubre del 1917, al leninisme i a la lluita pel socialisme
Miquel López Crespí ens explica que els comunistes de les Illes, enquadrats en l’Organització de l’Esquerra Comunista (OEC), estudiaren els socialistes utòpics, Fourier, Owen, Saint Simon, s’impregnaren dels textos de Che Guevara, F.Fanon, R Luxemburg, com calia fer, per aconseguir la sòlida formació teòrica d’un militant revolucionari. De la reflexió i el debat polític de tots aquests textos n’havia de sortir la construcció d’un Bloc històric anticapitalista, que pogués fer front al desafiament de la burgesia, amb uns quadres formats en el combat contra la burgesia, homes i dones silenciats i marginats pels media del sistema.
En una sopa de sigles que reflecteix la vitalitat del moviment revolucionari del moment, apareixen en les pàgines del text, el PSAN, PORE, LCR, PTE, CNT, POUM, FRAP, PCE (ml) OSO, PSANp, com una mena de trenclaclosques de l’ebullició política d’aquells anys seixanta, amb la vaga de Laminados de Bandas, a Etxarri (1966), com a model de democràcia directa, els anys setanta amb el Procés de Burgos (1970), la vaga de la SEAT a Barcelona (1971), un període molt ric en experiències i lluites que potser no s’han estudiat amb prou deteniment, perquè la traïció dels líders, com deia LlM Xirinacs, va permetre la consolidació de la reforma borbònica mitjançant una transformació lampedusiana, canviar la façana, els elements exteriors més visibles, per tal que res de fonamental fos alterat en l’estructura socioeconòmica heretada del model franquista.
El llibre ens presenta la reflexió del que hauria pogut ésser si aquests models dels altres comunismes, dels Consells Obrers Populars, de la consigna de “ tot el poder a les assemblees” si la vaga general revolucionària com a eina de lluita, s’haguessin consolidat. I aquest em sembla potser el valor més important de l’assaig, analitzar el passat de lluita amb els seus errors i encerts, i recuperar aquests darrers per a les lluites del present i les que vindran.
