L’any 1888 es fundava a Barcelona un dels grans sindicats (en afiliació i estructura) de l’Estat Espanyol, la Unió General de Treballadors. Posteriorment, el 30 i 31 d’octubre i 1 de novembre de 1910, Solidaritat Obrera convocaria un Congrés Obrer Nacional en el Teatre de Belles Arts, també a Barcelona, on s’acordaria la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Quedarien així constituïts dos dels grans sindicats presents avui en els Països Catalans. La resta ho farien durant el tardofranquisme (les primeres Comissions Obreres s’organitzaven cap al 1960) i cap als vuitantes amb la creació, el 1985, la Confederació Sindical Catalana (CSC) -provinent d’una part del SOC (Solidaritat d'Obrers de Catalunya) fundat el 1958-, el 1987 la Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya i finalment la CGT (hereva de la CNT) el 1989.
Aquestes organitzacions sindicals creixerien i prendrien força en el tardofranquisme, la transició i els anys de les reconversions industrials, participant en vagues i en mobilitzacions constants contra el desmantellament de l’estat del benestar incipient que iniciarien els governs del PSOE i que continuaren, de manera eficient, els del PP.
En aquell context, els sindicats esdevindrien eines de lluita i de transformació d’un sistema social, el franquisme, empoderant treballadors/es. Uns quants, els més grans, acabarien canviant el seu paper d’eina de ruptura i transformació per una de gestió, assessorament i defensa de drets laborals en àmbits i sectors concrets, sense una visió de conjunt i renunciant al canvi de model econòmic.
Els altres continuarien, i continuen, en la construcció d’un espai de qüestionament del sistema econòmic i social aportant propostes i apostant per la construcció d’un contrapoder en un marc nacional que es present, en mes o menys força, en cadascun d’ells.
I malgrat tot aquestes organitzacions han sofert una campanya sostinguda i continuada de desprestigi. Des de l’esquerra, denunciant el pacte social i el seu significat i des de la dreta en l’atac sistemàtic no d’un sindicat en concret sinó del sentit primigeni d’aquestes organitzacions i dels seus objectius. Una carregada contra els sindicats des d'ambdós cantons que acaba afectant a tots i crea un clima de deslegitimació del sindicalisme en general. Una raó que explica perquè, segurament, l’Estat Espanyol és un dels estats de la Unió Europea amb més baixa afiliació de treballadors a les organitzacions sindicals.
El desencontre dels treballadors/es i de l’esquerra transformadora cap als grans sindicats no ha comportat, com semblava que hauria de ser, un increment de militància en els sindicats anomenats “alternatius”. Així entre UGT i Comissions Obreres i la resta existeix una diferència abismal d’afiliació. Aquestes dues centrals sindicals juntes representen prop del 90% dels treballadors afiliats a nivell estatal i la resta correspondrien a la Unió Sindical Obrera de Catalunya (USOC) amb més d'un 3 % de representativitat i més de 10.000 afiliats, la Confederació General del Treball (CGT) que és prop del 2%, i menys suport reben altres sindicats com la Confederació Sindical Independent de Funcionaris (CSI-CSIF), la Intersindical-CSC, la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC) i la Coordinadora Obrera Sindical (COS).
És també una evidència que, als Països Catalans, aquells que van dir no a una transició que no va ser més que una transacció, aquells que es van oposar als Pactes de la Moncloa, aquells que van seguir defensant les llibertats nacionals durant i després de la dictadura i els seus hereus dels 70 i 80 no van construir una única eina sindical que aplegués totes les sensibilitats com si feu l’independentisme d’esquerres al País Basc amb la creació de Langile Abertzaleen Batzordeak (LAB) durant el tardofranquisme.
Segurament, la inexistència d'un referent sindical massiu de classe treballadora i d'àmbit nacional català s'explica per múltiples raons. Una d'elles, de ben segur és el fort arrelament històric de la CNT en bona part dels Països Catalans, cosa que ha dut a definir l'anarcosindicalisme com un “fet diferencial català”. D'altra banda, cal tenir en compte que les primeres Comissions Obreres, malgrat tenir l'impuls del PSUC (i el PCE a nivell estatal), tenien un caràcter assembleari, combatiu i unitari i, a les seves files, trobem militants independentistes.
Aquesta situació descrita anteriorment envers l’afiliació sindical es reprodueix en la mateixa CUP, on segons “Cop de Cup” de Julià de Jòdar i David Fernàndez i després d’una enquesta que es passà als regidors i regidores ”un 81% no està afiliat a cap associació de treballadors. Un 9% sí i un 3% en grau superior, perquè son delegats sindicals. Un 6% no respon”.
Del 12% que sí estan afiliats, “un 55% tria la CGT, un 44% la COS (Coordinadora Obrera Sindical) i un 11% la Intersindical -CSC.” Així doncs, malgrat el que es podria pensar, la major part dels càrrecs electes municipals de la CUP trien la CGT, amb un component de transformació social molt potent però amb unes idees difuses en quant a la qüestió nacional dels Països Catalans. Menys preferències tenen la COS o la Intersindical-CSC que, amb ferma voluntat de ruptura i transformació el primer, i menys el segon, defensen inequívocament el marc dels Països Catalans. Un cas similar passa amb la Intersindical Alternativa de Catalunya, on hi ha militància de la CUP i malgrat defensar el dret a l'autodeterminació manté lligams amb altres Intersindicals d'arreu de l'Estat espanyol.
D'altra banda, en una anàlisi de la situació sindical actual cal tenir present que les transformacions en el món del treball (amb la terciarització i la progressiva precarització imposada per les tesis neoliberals imperants) fan necessàries la revisió de les formes d'organització dels i les treballadores i les formes de lluita per la defensa i la conquesta dels drets socials i laborals. Les organitzacions sindicals s'han mostrat, en aquest cas, instruments poc àgils per a adaptar-se a un món laboral i social canviant i han vist com l'assemblearisme de base i altres elements de mobilització han pres forma on abans ho feien les organitzacions sindicals tal i com les hem entès fins ara. Sovint s'han conformat coordinadores, campanyes, col·lectius al voltant d'una o més reivindicacions on han coincidint en un treball en xarxa els sindicats alternatius, organitzacions de l'Esquerra Independentista (també la CUP) i membres de diversos moviments socials i associatius.
Els diversos factors econòmics exposats ara mateix i la desregulació constant de la normativa laboral i de la negociació col·lectiva (aquesta darrera tocada de mort) preveuen un futur proper molt difícil per a la classe treballadora, temps difícils, de mobilitzacions constants, de molta feina per a les organitzacions sindicals i obreres.
La desafecció creixent que pateixen les organitzacions sindicals (bàsicament les mal anomenades “majoritàries”, però no només) entre els treballadors i treballadores, l'atomització de l'afiliació sindical entre la militància de l'Esquerra Independentista, i aquesta manca d'adaptació a les demandes actuals de la classe treballadora, requereixen una reflexió en quant als objectius d'organització de la classe obrera catalana que és un dels trets característics de l'Esquerra Independentista.
Hi ha qui ha plantejat alguna vegada la necessitat d'unificar els i les sindicalistes independentistes i d'esquerres sota una mateixa organització. Per tot l'exposat fins ara, creiem que avui per avui no és encertat ni viable. Les referencialitats dins de la CUP i, per extensió, en una part important de l'Esquerra Independentista són múltiples en el camp sindical. A més s'està produint com en altres àmbits una transformació en les formes d'organització i de lluita de la classe treballadora, que explica, com hem vist, la creació continua de xarxes i complicitats al seu entorn que no han de tenir, necessàriament, una vinculació orgànica.
Som del parer que, en el moment actual, el més important és la unitat d'acció en el camp sindical i la lluita per la classe treballadora de tot col·lectiu i organització sindical que tingui com a objectiu la superació del capitalisme com a única forma de construir una societat basada en els principis de justícia social.
I els i les militants de l'Esquerra Independentista que tenim filiació sindical hem de participar activament, fent créixer la consciència que el futur de les classes populars està en mans de elles mateixes i hem de continuar treballant en xarxa i estrenyent lligams amb els col·lectius que davant de les agressions de l'Estat i el Capital i la apatia d'un sector de la societat lobotomitzat pels mitjans de control social, lluiten pel futur. I tenim la necessitat de difondre el nostre missatge d'independència com a oportunitat de constituir una nova societat, independència com a instrument d'alliberament social. I tenim aquesta necessitat per la necessitat d'una majoria social per a assolir els nostres objectius. Perquè volem construir un país per a la majoria; no volem canviar de marc, volem canviar el quadre sencer.
És en aquests paràmetres que hem de reflexionar quina eina volem o si el que ens cal, avui, es tenir-ne una caixa plena.
*Article elaborat conjuntament per Pau Juvillà Ballester, membre de la CGT i de la CUP de Lleida i per Òscar Mendoza, de la CUP de Vilanova i la Geltrú
