Aquest desembre es feia públic l’ERO que suposarà el tancament de l’empresa fabricant de conglomerat i taulons TRADEMA, propietat de la multinacional portugesa SONAE, a Solsona. Un tancament que afectarà a 142 llocs de treball directes i 160 indirectes en una comarca, el Solsonès, d’aproximadament 13.000 habitants.
En aquest moment, la multinacional manté les instal·lacions a l’espera de vendre-les i les ofereix a d’altres inversors, sempre i quan no posin en marxa la mateixa activitat econòmica que ja feia TRADEMA i previ acomiadament de tots els treballadors/es.
Atesa la gravetat de tancar l’empresa més important del Solsonès en els darrers 40 anys, tots els partits polítics del Parlament, inclosa la CUP, han celebrat reunions amb els treballadors i les treballadores de TRADEMA.
Però a excepció de la CUP, el compromís de la resta de l’arc parlamentari s’ha basat, fonamentalment, en un mateix punt: dir-los que intentaran aconseguir les millors condicions econòmiques possibles per la indemnització d’acomiadament i la recol•locació dels treballadors/es.
Una trista posició compartida tant pels partits defensors com els detractors d’una reforma laboral que ha esmicolat els drets laborals i ha permès els EROs unilaterals d’empresa i exprés, com els que han patit a TRADEMA. Perquè resulta més que trist seure davant d’uns treballadors i treballadores a les portes de l’atur per prometre’ls la millor de les gestions de les engrunes del que un dia va ser el seu lloc de treball.
La CUP denunciem, com ho venen fent de fa anys els moviments socials i sindicals anticapitalistes en casos precedents, que la situació de TRADEMA no és res més que una de les moltes deslocalitzacions que s’estan duent a terme arreu dels Països Catalans, i que la resposta a les quals, per part d’aquests partits i de l’administració, lluny d’aportar una alternativa real i de futur a la situació d’un territori, és simplement pal•liativa i destinada a assolir les millors condicions econòmiques d’acomiadament i possibles (si bé cada cop més improbables) recol•locacions.
Ens diran que des dels poders públics no s’hi podia fer res. I tant si es pot. Es poden prendre mesures valentes i decidides perquè el dret col·lectiu prevalgui sobre el dret individual. I això es pot fer abans que l’empresa s’instal·li en el territori, durant la seva estada i quan vol desaparèixer per ampliar el seu marge de benefici.
Abans, es poden condicionar tots els ajuts de fons públics i totes les cessions de sòl públic a la signatura d’un compromís de continuïtat en l’activitat en unes condicions laborals que no es puguin alterar en cap cas en perjudici dels treballadors i de les treballadores.
Mentre exerceix l’activitat, es pot obligar a que l’incompliment d’aquest compromís doni lloc a un sistema d’indemnitzacions de danys i perjudicis de l’empresa a l’administració i als treballadors/ores suficientment elevades com per causar un efecte dissuasiu del tancament i de la deslocalització.
I en aquelles empreses que amenacen de tancar, de deslocalitzar-se o de dur a terme un ERO, pot plantejar-s’hi un procés de cogestió: un procés de direcció d’aquesta per part dels empresaris i els treballadors seguint les experiències que es dugueren a terme, per exemple, en països com França i que ara s’implementen en d’altres com Veneçuela.
Ens diran que el que planteja la CUP és irrealitzable i utòpic, i que les lleis no els hi ho permeten.
És probable que, exactament igual que per exercir un dret a decidir suposadament il•legal, ens calgui buscar les escletxes legals que ens permetin fer-ho, és provable que calgui modificar aquestes lleis i, si no queda més remei, és provable que calgui desobeir unes lleis injustes, destinades a la protecció de la propietat privada inclús quan això suposa la destrucció del teixit econòmic i social d’una comarca, acomiadaments i unes instal•lacions en perfecte estat tancades a pany i forrellat.
Però el que de ben segur no és realitzable ni realista és continuar donant màniga ampla als qui pretenen fer negoci menystenint els drets de les persones i els territoris.
