El 21 de febrer d’aquell any Barcelona es quedava sense subministrament elèctric, el dia 23 s’unia a la vaga l’altra companya elèctrica del principat, el 26 els treballadors de l’aigua i el gas també s’hi unien. El govern en un intent de frenar-la va militaritzar als reservistes, sense cap resultat, ja que els treballadors mobilitzats van preferir ser internats a Montjuïc abans que treballar.
Els sindicats d’arts gràfiques van establir la “censura roja” i no deixaven passar notes desfavorables als vaguistes, un precedent històric repetit escassos cops al llarg dels anys successius.
El dia 14 de març es firmava el conveni que posava punt i final a la mobilització amb l’acord de l’alliberament dels 3000 detinguts, la readmissió dels acomiadats i l’augment dels salaris dels treballadors de la Canadiense, que també acceptava la jornada laboral de 8 hores per als seus treballadors.
Més de 20.000 treballadors, en el ja mític míting de la plaça de braus de “Las Arenas”, sota la presidència de Simó Piera, aclamaren la tornada a la feina explicada per Salvador Segui.
El 3 de abril de 1919, el Govern de Romanones, publicava un Real Decreto pel que s’aplicava la jornada laboral de 8 hores a l’Estat Espanyol, el segon estat del món que en gaudia després de l’Uruguay.
Semblava que la lògica era avançar cada cop més en les conquestes socials i laborals, les socialdemocràcies europees, esperonades per la por del comunisme dels països de l’est, construïen el que s’ha anomenat l’estat del benestar o altrament capitalisme de rostre humà, que garantia a les treballadores i treballadors una sèrie de serveis mínims tot reduint-ne el nombre d’hores de feina o intentant una difícil conciliació entre la vida laboral i familiar. L’any 1997, en un petit pas més, el primer ministre Francés, el socialista Lionel Jospin, presentava a sindicats i patronal el seu projecte de reducció de la jornada laboral de 39 a 35 hores.
La caiguda del mur de Berlin i amb ella la dels anomenats règims comunistes que governaven la major part de l’est del continent europeu ha fet que formalment s’esvaís qualsevol competència al capitalisme. Es aquí quan el poder econòmic ha dit que ja n’hi ha prou i ahir, els ministres de Treball de la Unió Europea escollits mitjançant sufragi universal per una part de dels habitants del seu Estat, han aprovat per majoria qualificada ampliar la jornada laboral màxima de les 48 hores setmanals actuals a 60.
El que va costar anys de lluita, esforços i sacrificis de tots els treballadors del que es coneix com Europa ha estat avui ultratjat per part dels seus representants, el camí que es va iniciar fa 91 anys s’ha desfet en un dia en ares d’un major benefici econòmic i empresarial. El que s’ha considerat històricament com a subjecte revolucionari, el proletariat, pateix novament una involució en els seus drets fonamentals que l’acosta cada cop més a un estat de semiesclavatge.
Llegeixo la notícia i hem pregunto quan la Unió Europea decidirà, reunits tots els ministres d’Economia, Defensa i Interior a Brussel•les, el retorn al feudalisme segons les indicacions de les grans corporacions i empreses que la controlen per tal d’aconseguir una major flexibilitat i disponibilitat de mà d’obra, en ares d’una major competitivitat que segur que redundarà, òbviament, amb els seus ciutadans.
I es que mes enllà d’aquella visió idíl•lica que ens van voler vendre de la Unió Europea de germanor i progrés, la realitat s’imposa i ens demostra que aquesta suposada unió d’Estats es únicament un gran mercat econòmic sense cap interès per garantir uns mínims drets socials, és únicament (com ha quedava palès en la seva proposta de Constitució) una unió econòmica al servei del gran capital.
Si Salvador Seguí ho pogués veure segur que sentiria vergonya i ràbia, vergonya de que siguem incapaços de fer-hi front i ràbia de veure que aquells sacrificis, morts i lluites han estat estèrils.
