Són poques les obres de Manuel de Pedrolo que no tinguin un rerefons de crítica política o social, ja siguin novel·les, narracions curtes, obres de teatre o articles d’opinió en premsa escrita. Però sí en algun del gèneres cultivats pel de l’Aranyó aquest compromís polític destaca per sobre dels altres de forma més explícita cap a l’independentisme d’esquerres del seu temps, segurament per ser el que més s’hi adiu, és sense cap mena de dubte el dels dietaris. Concretament, Diari 1986, Diari 1987 i Darrers diaris inèdits. Blocs 1988-1990 són les tres obres publicades per Edicions 62 que els recullen i que alhora són imprescindibles per conèixer el grau de compromís de l’intel·lectual de referència de l’independentisme d’arrel marxista dels anys 80 i també l’escriptor més prolífic de la literatura catalans de tots els temps.
Ens els dietaris d’en Pedrolo, més enllà d’aquest compromís més militant amb l’independentisme d’esquerres organitzat, hi trobem sobretot les reflexions àcides d’un intel·lectual íntegre en la seva màxima plenitud, que no tan sols analitza el moment polític, que també, sinó que ho fa també sobre el món editorial, els seus premis i les seves patums; els mitjans de comunicació i els opinadors orgànics; la cartellera cinematogràfica, els seus directors i fins i tot pel·lícules (especialment les projectades en filmoteques d’on era client habitual), juntament amb un llarg etcètera de qüestions d’índole diversa, on, com no pot ser d’altra manera, sobresurt la crítica literària universal. En tot cas, en aquest bloc s’hi ressenyen les edicions sorgides al voltant de l’independentisme d’esquerres o que tractin sobre aquest…. I, com a mostra, uns quants botons.
A Diaris 1986, una edició a cura de Josep Vallverdú, Pedrolo relata algunes de les seves col·laboracions amb l’independentisme organitzat entorn dels CSPC i el MDT, com per exemple les gestions i signatura de peticions a favor de la llibertat de militants perseguits, com el cas d’en Bringuet, un exiliat al nord de l’Albera: “Parlo amb l’Eva Serra del cas d’en Berenguer Ballester, aquest independentista, refugiat a l’estat francès per escapar-se de les persecucions de la policia provocades pels afers Bultó i Viola: ha rebut ordre de deixar aquell “territori nacional” abans del dia sis del mes vinent. Ara és a Perpinyà, on durant tot aquest temps ha treballat a Ràdio Arrels, l’única emissora en la nostra llengua a la Catalunya Nord. Si torna, l’engarjolaran. Hi ha tot de gent disposada a “fer alguna cosa” a favor d’ell. Però què? De moment, hi ha una manifestació davant del consolat francès a Barcelona, i em parla també d’un escrit de protesta que, si reuneix prou firmes, es farà públic. Tots dos convenim, tanmateix, que tot i això probablement no tindrà cap eficàcia. Ni ha de servir, és clar, que jo en parli en algun article. Potser una campanya ampla i sorollosa… Però mai no reunirà prou persones per inquietar ni mínimament el “poder”. I menys, des d’aquí, el poder francès. Més feina poden fer, em sembla, al Roselló, on l’Eva em diu que ja es treballa de valent, amb la col·laboració d’advocats i intel·lectuals”.
En el mateix volum, i en diverses ocasions Pedrolo ressenya l’actualitat dels atemptats perpetrats pel grupuscle feixista Milícia Catalana contra seus socials d’organitzacions independentistes, el cas dels directors de l’Avui i el Segre processats per publicar esqueles per la mort del militant de Terra Lliure Quim Sánchez i, especialment, del cas de les detencions d’en Salvador Domènech i en Lluís Millà, el darrer, fill del llibreter Millà, amb qui l’uneix amistat i represaliat per un presumpte atemptat amb explosius a Barcelona en col·laboració amb activistes bascos: “Em telefona en Millà. Sembla que es per ordre dels fiscal general que el seu fill i els altres detinguts no seran deixats en llibertat, de moment. Feia bé de desconfiar. No ha servit de gaire que un jutge conclogués que no s’apreciava culpabilitat. Són independentistes, què carall, i amb gent d’aquesta mena bé s’han d’aprofitar totes les possibilitats que hi ha d’amoïnar-los! Em diu que tot de gent proposen d’enviar telegrames a Carabanchel, però sembla que no es poden redactar en català si es vol que arribin a mans del destinatari… [...] Enviat el telegrama a en Lluís Millà. El text: “Estima fraternal”.
Ja a Diaris 1987, els casos Millà i Bringuet reapareixen en diverses ocasions: “Firmo una comunicació adreçada a en Jordi Pujol. Se li demana que s’interessi, en la seva condició de President de la Generalitat, pel cas d’en Ballester, refugiat a l’Estat francès per motius polítics i ara expulsat per les autoritats d’aquell país. Se li recorda, al President, que en Ballester és un dels nostres combatents i que un cop a la Catalunya Nord ha fet molt bona feina des d’Arrels, l’única emissora catalana que funciona al Rosselló”. Altres episodis que s’hi recullen són, per exemple, una trobada amb un emissari del PSAN on se li demana que prengui posició en la revista Lluita sobre l’estratègia del “Front Patriòtic”, el rebuig palès a les actuacions armades d’ETA en territori català i els danys a civils o la crisi interna dins l’MDT.
Finalment, a Darrers diaris inèdits. Blocs 1988-1990, es repeteix la constant del suport a totes les demandes que se li fan arribar des d’organismes antirepressius cada cop que militants independentistes són detinguts en ràtzies policials, on critica especialment el tractament sensacionalista que fa la premsa dels represaliats. Sobre aquest cas, sobre la detenció de Carles Castellanos, Pedrolo escriu: “Per telèfon, un xicot del Moviment de Defensa de la Terra em llegeix un comunicat que volen adreçar a Martí Jusmet, el delegat del govern espanyol a Catalunya. El signen una colla de partits i d’organitzacions i em demanen si m’hi afegeixo. Resposta positiva, no cal dir-ho. Cal protestar fins i tot quan no serveis de res”. La màxima que tanca el text, faria fortuna anys després, arribant a ser utilitzada per titular un llibre publicat per Edicions el Jonc que compilava una part de les col·laboracions de Pedrolo amb el Diari Avui.
En definitiva doncs, un compromís explicitat també per escrit i que fa encara més imprescindible la lectura dels dietaris i més comprensible el perquè, de l’ostracisme a que va ser condemnat des les esferes de poder de l’autonomisme i que perdura encara fins avui.
