"No nos engañan, Cataluña es España" cridaven uns tarugos a Madrid mentre exhibien banderes neonazis i falangistes amb la intenció de sortir per la tele i explicar al món sencer que res no ha canviat. A la tele i a les teles de mig món, que ja té ben clar qui defensa la voluntat de la majoria i la seva lliure expressió i qui, encara ara, es posiciona dia sí i dia també al costat dels règims totalitaris que neguen, abans que res, aquesta mateixa llibertat d'expressió. El dia havia començat malament a Madrid si hem de fer cas al titular de "La Razón" que deia "Torrente en las Cortes" referint-se a unes goteres que havien fet ajornar el normal funcionament d'una cambra que encara avui es nega a desenterrar de les vores de les carreteres els cossos dels assassinats pel feixisme o a deixar expressar els seus ciutadans en cada una de les llengües que normalment parlen. Tenien raó, “Torrente en las Cortes”, però no com a fet excepcional, sinó com a normalitat antidemocràtica.
La imatge de falangistes i neonazis a Madrid fent l'únic que saben fer seria només curiosa si no fos que uns i altres van fer el mateix que la Guardia Civil entre les Cases d'Alcanar i Vinaròs. I aquests sí que són Espanya, l'Espanya majoritària que disfressada de democràcia perd part del maquillatge cada cop que la llibertat li menja la boca amb llengua i tot. La Guardia Civil intentant impedir-ne el normal desenvolupament de la Via, malgrat que el Tribunal Superior de Justícia valencià l'havia autoritzat el mateix matí, és el que queda d'una Transició que volem liquidada ja i que no oblidem i menys encara en l'actual context. I Maiol Sanaüja i López Tena, detinguts acusats de resistència a l'autoritat. Una autoritat que funciona fora de control... o massa ben controlada.
Un milió i mig de persones (comptant els “figurants de cartró” que denunciaven alguns mitjans de la caverna en un esforç desmesurat per fer el ridícul absolut a nivell mundial) feien una cadena humana que en molts dels seus punts unia la reivindicació social amb la nacional, perquè és la mateixa, una cadena que estava formada per milers de ciutadans actius i una llarga colla, també, de culpables de la nostra dissort, tot i que aquest siguin poquets. Caldrà continuar assenyalant-los i dient-los el nom del porc però no com a motius suficients per no ser-hi, per no anar-hi, perquè junts no passen de l'u per cent i malgrat que no deixen de sortir pels mitjans i ens pugui semblar que ells sols són "el món", totes sabem que d'això res de res. I s'encerclava “la Caixa” amb gent suficient per fer-ho tres cops, la glorieta on va ser assassinada la transsexual Sònia el 1991, la gent lluïa groc de Via i groc de mil i una lluites aixi com pancartes i proclames, es cantava, es menjava, es ballava i s'unien les mans.
Algunes mans, és veritat, eren les dels amos. Colla d'”interclassistes” diran alguns. Però si hi eren és perquè la mobilització els està passant davant. Si hi eren és perquè no volen perdre-hi res i saben que quan tot es mou cal ser-hi per canviar-ho (nosaltres) o mantenir-ho (ells). Si hi eren és perquè enmig de tant merder saben que hi poden guanyar, mantenir-hi els privilegis i guanyar-ne de nous. Però també perdre-ho tot.
Aquest és un procés que mostra alguns aspectes preocupants de possible dirigisme, ho sabem, i és lògic perquè no crec que ens en puguem fiar de gent que continua posant el seny en el centre del seu discurs polític o donant la raó a Mas quan intenta prendre'ns el pèl amb consultes que diu que ha de pactar amb Espanya, com si Espanya fos un estat democràtic i no tingués la seva unitat per davant de qualsevol altra consideració política. L'endemà de l'11, una periodista tarragonina em preguntava què en pensava “del procés dirigit per Artur Mas”. Jo li responia que res perquè aquí Mas l'únic que havia intentat dirigit havia estat la seva no consolidació, proposant d'allargar-lo fins al 2016... i havia fracassat.
El referèndum ha de ser al 2014, és clar, tan clar com que si els amos catalunyesos no veuen el procés domable voldran allunyar-lo tant com sigui possible, per esmorteir l'efervescència d'una gent que no es plega de fa dies a les seves consignes i que planta cara en tots els àmbits de la vida. A les nostres mans està ser-hi com hem estat a la Via, amb veu pròpia i cridant en alguns trams coses tan poc assenyades i tan reals com “PP i Convergència, no hi ha diferència!”; o bé mirar-nos-ho com si no anés amb nosaltres. La segona opció és la dels amos, que no hi siguem, perquè de procés n'hi ha i no ser-hi és donar-los en plàtera de plata els nostres drets socials. Si el procés el porten ells, serà el primer que desapareixerà en aplicació del seu dogma primer: “primer la independència i després ja veurem”, que ve a voler dir “Primer la independència i després ja no hi haurà drets socials”. Tenim prou memòria per saber com va anar la Transició espanyola del franquisme a l'actualitat, sabem com el Poder es va repetir i repartir, i tenim massa clar com juga aquesta gent quan hi ha partida. Aquest cop, l'hem de guanyar nosaltres. El seu projecte ens converteix de facto en contribuents, mà d'obra, compradors i res més, i allò de la sanitat i l'escola públiques i universals ja sabeu cap a on ho porten. I per guanyar la partida cal jugar sense manies. Però també amb intel·ligència, convicció, sense rebaixes ni, sobretot, líders que puguin decidir res més que el que totes i tots triem. I hem triat, ja ho sabeu, canviar-ho tot.
