Els debats, les converses i les paraules sobre la independència de Catalunya són en cada taula de restaurant o de casa, en cada parada del mercat, carrer o plaça, a les escoles, a les fàbriques, als tallers i a les universitats d’aquest tros de país on vivim alguns dels catalans i de les catalanes. Des de fa uns mesos, i amb creixement exponencial, el nombre de persones que xerren, opinen, parlen i enraonen sobre el tema no ha deixat de créixer. Que en parlen i que prenen partit... Sobta que fins i tot alguns dels mitjans de comunicació més declaradament espanyolistes d’aquestes quatre províncies optin per desdramatitzar una opció de pensament i política que fins fa poc no passava de ser una anècdota o una ben construïda opció política sempre vinguda des de les esquerres.
Hi ha hagut “canvis” evidents en els darrers mesos, però no podem explicar aquest clima de canvi de cicle només amb aquests “canvis”. És evident que hi ha més factors a tenir en compte. D’una banda, tenim el procés de consultes populars, que a banda de la pregunta que es feia en moltes d’elles, suposà una mobilització popular sense precedents i també, en la majoria de casos que jo conec, l’assumpció de la possibilitat d’autoorganització per part de persones que en la seva majoria no participen gaire sovint en autoorganitzacions diverses. També cal tenir en compte que les enquestes han afirmat per primer cop que la majoria de persones que viuen en aquest tros de Països Catalans vol la independència d’Espanya. La manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana el passat 11 de setembre a Barcelona, així com la resta de les proposades per l’Esquerra Independentista, així ho van deixar clar, ja que la primera va ser la manifestació més gran de la història del país, amb més d'un milió de persones. També ha passat que, tot i no anar a la manifestació, el president de la Comunitat Autònoma, Artur Mas, i la coalició dretana i regionalista CyU que li dóna suport, han fet afirmacions sobiranistes més enllà d'on ens tenien acostumats, les quals han seduït una part important de l’electorat d’altres partits i dels propis. En aquest context, Mas ha convocat eleccions anticipades que sembla que es convertiran en plebiscitàries sobre el tema de les relacions entre Catalunya i Espanya si tot continua com fins ara, amb l’innegable ajuda diària de l’Espanya més reaccionària i unitarista, que no dubta a amenaçar amb l’ús de les armes o d’altres maneres més subtils si algú gosa preguntar què en pensa la gent.
Enmig de tot aquest garbuix de fets i de coses, i tenint en compte que en uns dies no hi ha hagut ningú que no hagi notat com la història s’accelerava fins a límits poc vistos fins ara, caldrà posar una mica de llum damunt de tot això per no perdre la perspectiva de la realitat. Cal matisar, i en el matís, trobar-hi trossos de veritat. Així, cal constatar que l’independentisme de què tant es parla s’ha postulat políticament des de la dreta, assumint el marc actual de les quatre províncies espanyoles com a “espai per alliberar” i deixant de banda l’àmbit nacional dels Països Catalans, que era l’espai nacional construït des de la raó i des de les esquerres sobretot a partir de les argumentacions teòriques de Joan Fuster als anys 60 del segle passat. Aquest marc nacional “quatreprovíncies” ha supeditat el tema lingüístic i cultural, bàsic en les formulacions de l’Esquerra Independentista, al tema de l’espoli de Madrid i de l’Estat, que hi té la seu damunt de les finances de la Comunitat Autònoma Catalana (CAC). Per primer cop, qui tira del carro independentista ha estat la dreta, i ho ha fet partint de postures no per més repetides menys falses com ara: “primer cal la independència i després ja veurem com serà l’“estat propi”. És aquest tema de l’“estat propi” una altra de les idees força d’aquest pensament independentista triomfant, ja que malgrat que l'11 els crits a Barcelona i arreu van ser d’“independència”, i malgrat que aquest crit hagi esdevingut popular en qualsevol concentració de més de cinc persones ara mateix, els convocants de la manifestació posaren les paraules “estat propi” i “nou estat de la Unió Europea” tant a la pancarta que encapçalava la manifestació com en el manifest que la convocava. “Estat propi” i no “independència”, ja que la Unió Europea, ja ho sabem, no n’admet, d’independències, ni tan sols les dels estats constituïts com a tals, com veiem a Grècia, Portugal, etc. I en canvi, sí que admet estats propis: propis i propietat de Goldman Sachs, és clar. Aquest és un dels punts importants per tenir en compte, ja que els que defensen que “primer l’estat propi i després ja veurem què fem” hi afegeixen “de la Unió Europea”, i és més que evident que un estat de la Unió Europea només pot ser d’una manera, i aquesta no té res a veure ni amb l’humanisme, ni amb la justícia social, ni amb els drets civils ni amb res que s’hi assembli. Per tant, de dretes.
En aquesta cruïlla, amb la societat expectant i per tant amb els caps oberts de pràcticament tothom, Mas ha posat la cirereta al conjunt, i aquesta no és altra que l’avançament d’eleccions quan només havia consumit mitja legislatura. Artur Mas i el seu Govern han posat la CAC al capdavant de les autonomies en retallades sobretot en sanitat i en ensenyament, però sense oblidar altres àmbits com la cultura, l’esport, els transports... Des de dins i sense col·laboració forana ha destrossat el tros de país que tenim davall la sola de les sabates, però no només això, ja que la seva acció principal i més dura i criticable ha anat contra les persones febles, aplicant retallades a col·lectius especialment sensibles que han fet posar els pèls de punta a qualsevol persona mínimament sensible o senzillament persona. Amb les eleccions al davant i amb un panorama que posa Mas com a garantia teòrica del dret a ser un estat, i promocionada aquesta opció com a única possible per sortir de la crisi (“doctrina del xoc”, en diu la Naomi Klein) hi ha la possibilitat que molta gent vegi Mas com a garantia de salvació i oblidi que és alhora responsable de les destrosses més grans en la vida de la majoria de què es té notícia. Sabem com en són de dures les desinformacions quan aquestes juguen amb foc, i en aquest cas el que hi ha és foc...
Només tenim garantia de veure un procés que trenqui amb tots aquests condicionants si som capaces i capaços d’analitzar-lo en tota la seva complexitat i entendre que el canvi de cicle històric a la CAC és obert, i ni la prudència ni el conservadurisme previsibles de CyU sembla que el puguin aturar. Ara bé, aquest canvi de cicle pot ser o canvi d’amos i empitjorament de la situació general de les persones, ja que si CyU guanya les eleccions quedarà legitimada davant bona part de l’opinió pública la seva tasca de destrucció de les condicions de vida de la majoria de les persones, explicada com a “sacrifici necessari” o pitjor encara, com a “deures fets”; o canvi de paradigma total, perquè en un procés com aquest tot pot explotar, ja sigui pel cap o per la pota. Només s’esdevindrà la segona de les possibilitat si des del carrer posem tota la carn a les graelles (i qui sigui vegà, les verdures) i alhora som capaces d’analitzar ràpidament nous espais, nous moments i prendre decisions que segurament seran dures i complicades.
Parafrasejant un dibuix de El Roto publicat fa poc a la premsa, acabo dient que sense deixar de mirar a la cara de la rabosa per dir-li que no, cal que tinguem clar que en obrir la gàbia, ara que parlen d'obrir-la, les gallines podem buidar-li els ulls, però només si ho fem coordinadament i tenint segur que a alguns ens tocarà el rebre. Si les gallines passem a tenir el galliner a les nostres mans, en podrem fer el que vulguem i això sempre serà repartint-ne els guanys i treballant totes. Però si, tal com fan algunes, pensem que podrem fer un galliner més bonic i ampli, nou, amb la rabosa de company, tinguem ben clar que se’ns menjarà, perquè és aquesta i no una altra la feina que sap fer la rabosa. I la nostra, ja la sabeu...
