Els darrers dies hi ha hagut una nova polèmica arran de l'ANC i les contradiccions que aquesta ens genera internament. La darrera ha estat sobre si la CUP havia de secundar o no la manifestació convocada per l'ANC en motiu de la Diada de l'11 de Setembre a Barcelona.
Aquesta manifestació s'està publicitant com una nova gran mostra dels desitjos independentistes de la població de la Comunitat Autònoma de Catalunya, i moltes ja li posen l'adjectiu d'històrica, volent recrear l'ambient d'eufòria que es va viure en alguns sectors els dies posterior a la gran manifestació del 10 de Juliol del 2010.
En realitat, l'ANC i la seua convocatòria de manifestació no només generen contradiccions internes, al meu entendre, si no que el més greu és que destapa molts tics nocius i actituds totalment contràries a la democràcia interna de les organitzacions, com la indisciplina, els excessos verbals, o les actituds “free rider”, que allunyades de l'esperit crític, són mostres del pitjor individualisme.
Desprès d'uns quants anys al nostre moviment ja no me sorprèn que alguns conceptes que sempre els he tingut com bàsics i imprescindibles siguen assenyalats amb arts més que manipuladores, com a mostres d'”stalinisme”. Teòricament quan algú t'adreça aquesta acusació has d'abjurar automàticament del que defensaves, demanar clemència i llegir-te a corre-cuita algun text d'en Bauman o Foucault.
Però no, un és cabut, i no se m'escapa que sense la mínima -i repetisc, mínima- disciplina no aconseguirem mai bastir un moviment revolucionari fort.
Màxim debat intern, màxima unitat externa, i eixes coses...
I es que en aquest fangar de la manifestació convocada per l'ANC hem caigut de quatre grapes, i en ocasions terriblement, com amb les desafortunades declaracions del company Ximenes a l'entrevista donada a Naciodigital.cat que em semblen en primer lloc una mostra de nul·la capacitat d'evasió dialèctica davant de preguntes que buscaven la resposta polèmica i fer-nos aparèixer com quelcom obscur, monolític, rígid, sense debat intern real. És a dir, volien fer-nos quedar com un partit més del “stablishment”, sense debat intern i on la “cúpula” decideix per tothom sense un debat franc.
Però el més preocupant d'aquesta entrevista és que sembla anteposar les seues opinions personals al seu paper representatiu de la CUP -i per extensió de tot el moviment- com a alcalde d'una vila ja mítica entre l'independentisme actual.
On acaba l'opinió personal i comença la representació pública de la teua organització o moviment?
Per mi, sense dubte, quan s'acaba el debat i desprès d'escoltar i discutir totes les opinions, la decisió està presa. Si el Consell Polític de la CUP va decidir convocar manifestació a Plaça Urquinaona a les 5 de la vesprada, com és tradicional en l'EI, aquesta decisió és vinculant i hauria de ser assumida per totes i cada una de les militants d'aquesta organització.
Acatar només les decisions amb les que s'està d'acord és una actitud infantil que una persona militant no pot tindre.
És per mi molt sorprenent llegir paraules com les del company Eudald Calvo: ”Com que conec els apriorismes que planen en el nostre moviment, prefereixo vacunar-me d’aquests davant el lector o lectora: no he decidit encara a quina manifestació aniré.” Desconec si el company va escriure l'article abans de que la CUP finalitzara el debat de si convocar manifestació o si secundar la de l'ANC, en el cas que fora escrit a posteriori em sembla molt poc responsable, i si haguera sigut escrit abans, el company erra per complet.
En aquest cas, l'autor hauria de deixar ben clara que la seua presència serà a la manifestació que la seua organització valore en conjunt convocar, impulsar o secundar.
Al meu entendre, aquesta haguera estat la postura militant més seriosa; hi ha un debat, que encara no sabem com es resoldrà, aquests són els meus plantejaments, però jo acataré el que s'acorde.
Punt i final
Però l'individualisme que la ideologia burgesa imposa en la societat també ens marca com a persones, i costa desfer-se d'aquests tics i comportaments. És comprensible degut a l'implacable adoctrinament a la que se'ns sotmet dins el sistema capitalista; se'ns fa creure des de menuts que som elements únics, que les nostres idees neixen per generació espontània sense adoctrinaments ni coercions, que les classes socials no existeixen i els individus es cerquen el seu benestar, que som quelcom totalment diferent al nostre veí, i que les nostres idees tot i no estar sustentades en dades, també són vàlides.
Llavors una militant es creu en el dret a no acatar les directrius de la seua organització política. Per què ella té raó, tot i que no li la donen.
No som màquines, ni tan sols arribem a ser “l'home nou” del què parlava el Che. I sempre intentem treure'ns de sobre l'individualisme, l'egoisme, els valors patriarcals i l'alienació a la que se'ns insereix en el sistema capitalista, però hem de fer un esforç doble i assumir que en la nostra vida, tant en la vessant militant com en la “personal”, hem de ser un exemple. O al menys intentar-ho.
I me crec en l'obligació de recordar dos petits fragments de l'obra de Mao “Contra el liberalisme”:
“(...) Desobeir les ordres i col·locar les opinions personals en primer lloc; exigir consideracions especials de l'organització, però rebutjar la seua disciplina. Aquesta és el quart tipus”
“(...) En una col·lectivitat revolucionària, el liberalisme es extremadament perniciós. És una mena de corrosiu, que desfà la unitat, debilita la cohesió, crea apatia i genera dissensions. Priva a les files revolucionàries de la seua organització compacta i de la seua estricta disciplina, impedeix l'aplicació cabal de la seua política i allunya a les organitzacions del Partit de les masses que aquest dirigeix. Es tracta d'una tendència summament perniciosa.”
Per la següent decisió d'important calat polític, tàctic o estratègic, vindria bé que totes recordarem que els debats es tenen a porta tancada, i que quan una decisió està presa, és vinculant per totes les militants. Totes. Només així aconseguirem crear un bloc compacte que puga ser el referent de les lluites populars i encapçalar-les cap a la independència i el socialisme.
