De l’ANC hi ha moltes coses a dir. Una, que està molt bé que cada cop més gent es mogui per la independència, perquè això vol dir que cada cop som més i que encara en podem convèncer més. Dos, que l’independentista púber, aquell que no té criteri, també anomenat “freak” (els trobareu amb una estelada penjada al coll, com el superman), no triga ni dos segons en trobar “la gran solució final que ens guiarà cap a la independència”. Sóc jove i ja n’he viscut unes quantes: Josep Lluís Carod Rovira (ERC), Plataforma pel Dret a Decidir (PDD), Deu mil a Brussel·les (entre d’altres), Carretero, Reagrupament, Suma Independència, Joan Laporta, Solidaritat Catalana per la Independència, No vull pagar, Catalunya DiuProu (insubmisos siuranencs), ANC… Segur que me’n deixo, i sense desmerèixer la validesa de la majoria de les iniciatives (sobretot les que no tenen a veure amb cap “lideratge” personal -Carretero, Laporta, Carod, etc.-) crec que és un independentisme fluctuant sense cap altre lema que el de la “unitat”.
Una unitat egoista. Coneixedor d’aquests ambients i de vegades propulsor de plataformes semblants a capelletes, el discurs que allà s’hi entona pot ser atractiu en temps de bonança i tan sols tenint en compte el desig gairebé xovinista de tindre un “Estat propi” o, com jo li dic, un Estat català, perquè quan diem “propi” a què i a qui ens referim? Bé, doncs, aquest discurs, el de “ara no és el moment de barallar-nos!”, el de “ara hem d’anar units, ni dretes ni esquerres!”, el de “quan arribi la independència ja decidirem quin model d’Estat volem!”. Aquest discurs és egoista, repeteixo. En el context actual, no optar per uns Països Catalans lliures i socialment justos és egoisme pur i dur en vers la gent aturada, la qui no pot estudiar perquè no s’ho pot pagar, la jubilada que no pot ni medicar-se, la trans que és objecte de batudes policials constantment… Davant de tota aquesta gent, el lema “l’única solució: la independència” és banal i fins i tot insultant a la intel·ligència humana. Què vol dir, que quan arribi aquest “Estat propi” (independent o amb pacte fiscal?) desapareixeran els corruptes, la precarietat laboral, l’atur, els lladres, l’opacitat administrativa, la burocràcia, la partitocràcia…? No, res d’això desapareixerà, perquè dels vint mil milions d’euros que marxen de les arques de la CAC i no tornen (l’anomenat “espoli fiscal”) la gran majoria no tindrien cap mena d’efecte sobre la població. Si és que el que es vol és construir un nou Estat com l’és Espanya o França, Catalunya o els Països Catalans faran una despesa increïblement alta en aquestes estructures d’Estat (exèrcit, consolats i ambaixades -no com les quatre d’ara-, diversos nivells de decisió parlamentària, encara més càrrecs governamentals, noves administracions intermèdies…). I, per molts estudis que hi hagi que es podran edificar tants equipaments públics amb l’espoli fiscal recuperat, cal dir que seguiran havent-hi Millets, seguiran havent-hi famílies senceres sense cap feina ni ajuda, i seguiran havent-hi grans desigualtats socials que en plena crisi (i això no és cosa de dos anys) encara es pronuncia més i fa impossible que aquesta merda de discurs de “ja decidirem quin model d’Estat hem de ser quan siguem independents” tingui cap mena de credibilitat. “No és tan senzill”, si a sobre ja des d’un començament donem per fet que serem “independents” dins la Unió Europea.
Què hem de fer, doncs, per assolir la independència i alhora permetre que les desigualtats socials desapareguin? Doncs “tan senzill” com enfortir les organitzacions i el discurs que aposten per aquesta via. Es digui com es digui, com si cal crear-ne de noves. Però mai més el lema de la “unitat” com a quelcom intocable. La independència s’assolirà. Però quan s’hagi assolit les qui defensem un món més just hem de ser majoria i estar organitzades. Si no, haurem perdut la batalla i no haurà servit per a res. Ni tan sols per conservar la nostra llengua, perquè d’espanyolistes dits “catalanistes” disposats a pactar amb espanyolistes de debò sempre n’hi haurà, ara i sempre, fins i tot en el redactat d’aquesta gran esperada Constitució. O és que no recordem el 36? No, no el 36 esbiaixat del Vila d’Abadal, sinó el 1936 en què els burgesos catalans de seguida van donar suport al cop feixista i es van amagar, fent omissió de socors a la República i la Democràcia que deien defensar. Recordem-ho, recordem-ho. Per què us penseu que retallen en Memòria Històrica?
I, doncs, em declaro insubmís a l’Assemblea Nacional Catalana. A l’Assemblea Nacional Catalana que pretén centralitzar tot un país en una sola ciutat el dia de la diada nacional i esborrar la feina que ha costat tant d’aconseguir a pobles, viles, barris i ciutats d’arreu. A l’ANC que veta a organitzacions veritablement independentistes com Catalunya DiuProu, Ara o Mai, etc. perquè “no són prou independentistes” i en canvi fan rodes de premsa amb Convergència. A l’ANC que no se solidaritza amb els presos independentistes. A l’ANC que diu que cal estar al costat del “nostre president” quan demana el pacte fiscal. A l’ANC que porta a passejar el feixista Vila d’Abadal i treballa exclusivament per fer gran el seu submarí “indepe” convergent que és l’Associació de Municipis per la Independència. A l’ANC que es declara insubmisa allà on l’acullen de bon grat.
