Finalment els Països Catalans viurem una nova jornada de Vaga General. Desprès de més d'un any i mig des de la darrera vaga convocada pels sindicats majoritaris, i un des de la vaga convocada a la Comunitat Autònoma de Catalunya per la CGT, la CNT-Catalunya i la COS, tornarem a protestar contra l'enèsima reforma laboral deixant de treballar durant 24 hores.
Fins arribar ací hem passat una reforma de les pensions, una reforma de la negociació col·lectiva, escenaris nous de lluita com el 15-M i les seues acampades, hem passat per dues vagues estudiantils i de l'ensenyament, hem passat per la “#primaveravalenciana”, i per una repressió ferotge contra els estudiants de secundària a València, i universitaris a Barcelona i Girona. Hem passat per mobilitzacions sectorials (ensenyament, sanitat) i hem no passat per una vaga dels transports públics a Barcelona.
Hem vist a Mossos entrar a cops de porra a universitats, i a Policies espanyols empenyent contra contra cotxes a manifestants. Hem vist coratge, llàgrimes, denúncies de la violència policíaca, hem vist a diputades fetes fora de les Corts Valencianes per la seua indumentària, i filles convertides en objecte llancívol contra una part de la societat valenciana. Hem vist al Partit Popular perdre al País Valencià més de 80.000 vots en dos comeses electorals de vital importància pel partit; les autonòmiques, i les centrals.
Hem vist el País Valencià digne i orgullós que molts creien mort, per sorpresa dels lladres que brindaven a les seues coves -perdó, seus-.
I llavors, amb tot el què hem vist, jo hem pregunte; a què esperàvem el sindicalisme alternatiu i els moviments polítics?
És digne d'estudi que als Països Catalans haguem aconseguit crear un ambient polític força actiu, amb manifestacions constants, ocupacions, concentracions, talls de carrer, vagues sectorials, etc. Però no hem fet una passa endavant valenta i ferma contra la reforma laboral que porta setmanes debaten-se, no hem tingut ni la coordinació ni ,molt em temo, la valentia política per a convocar una vaga general laboral i social, a banda de CCOO i UGT.
Sí, ja sé que CCOO i UGT són hegemònics en representació sindical a les empreses, però, qui aporta la mobilització constant? Qui aporta la crítica de veritat al sistema capitalista? En quins sectors els diferents sindicats alternatius tenen un pes suficient per poder incidir en la marxa normal d'un dia laborable?
Clar, les vagues són per “guanyar-les”, però exactament què guanyem esperant i esperant a que els sindicats verticals es dignen convocar una aturada de 24 hores? Què guanyem continuant les lluites sectorials sense trenar amb totes elles una mobilització general? Què guanyem si no donem un pas en ferm davant les classes populars per evidenciar el paper submís de CCOO i UGT, i proposem accions col·lectives?
Hem estat parlant d'una hipotètica Vaga General sense atrevir-nos a convocar-la, i molta culpa la tenim nosaltres mateixos, les esquerres alternatives. Continuem parlant entre nosaltres sense la suficient confiança, continuem reservant-nos informacions, continuem pensant que el que tenim davant és un competidor i no un company. Continuem pensant en clau organitzativa i no de classe.
I clar, desprès venen les presses, i els comunicats publicats a corre-cuita, i totes les converses i debats que havien d'estar més que tractats els darrers mesos els tindrem en un parell de setmanes. Ràpid i mal.
En política és tan important preveure les accions de l'enemic com les mateixes forces de les que comptem, i els sindicats alternatius -voldria excloure la COS- han arribat tard; fer pedagogia pública per la Vaga General era una mostra de valentia i una ocasió per portar la davantera a CCOO i UGT. Fer crides per la Vaga General era una manera d'avançar-se als esdeveniments, prendre la iniciativa. Malauradament sempre hi haurà que voldrà jugar sobre segur, i amb el dogmatisme necessari encara assenyalarà amb el dit els que s'intenten avançar als fets.
Així i tot, confie en el paper de les organitzacions polítiques i sindicals de l'esquerra radical dels Països Catalans, amb el convenciment de que el proper dijous 29 de Març puguem aparcar les nostres diferències i conformar un bloc alternatiu al marge del pactisme i la burocràcia sindical.
Només des de la unitat d'acció, les diferents visions estratègiques i ideològiques de l'esquerra sindical podrem aconseguir començar a obrir una escletxa en la nefasta i monolítica representació sindical al nostre país.
Per la terra i pel treball
Vaga General als Països Catalans!
Fins arribar ací hem passat una reforma de les pensions, una reforma de la negociació col·lectiva, escenaris nous de lluita com el 15-M i les seues acampades, hem passat per dues vagues estudiantils i de l'ensenyament, hem passat per la “#primaveravalenciana”, i per una repressió ferotge contra els estudiants de secundària a València, i universitaris a Barcelona i Girona. Hem passat per mobilitzacions sectorials (ensenyament, sanitat) i hem no passat per una vaga dels transports públics a Barcelona.
Hem vist a Mossos entrar a cops de porra a universitats, i a Policies espanyols empenyent contra contra cotxes a manifestants. Hem vist coratge, llàgrimes, denúncies de la violència policíaca, hem vist a diputades fetes fora de les Corts Valencianes per la seua indumentària, i filles convertides en objecte llancívol contra una part de la societat valenciana. Hem vist al Partit Popular perdre al País Valencià més de 80.000 vots en dos comeses electorals de vital importància pel partit; les autonòmiques, i les centrals.
Hem vist el País Valencià digne i orgullós que molts creien mort, per sorpresa dels lladres que brindaven a les seues coves -perdó, seus-.
I llavors, amb tot el què hem vist, jo hem pregunte; a què esperàvem el sindicalisme alternatiu i els moviments polítics?
És digne d'estudi que als Països Catalans haguem aconseguit crear un ambient polític força actiu, amb manifestacions constants, ocupacions, concentracions, talls de carrer, vagues sectorials, etc. Però no hem fet una passa endavant valenta i ferma contra la reforma laboral que porta setmanes debaten-se, no hem tingut ni la coordinació ni ,molt em temo, la valentia política per a convocar una vaga general laboral i social, a banda de CCOO i UGT.
Sí, ja sé que CCOO i UGT són hegemònics en representació sindical a les empreses, però, qui aporta la mobilització constant? Qui aporta la crítica de veritat al sistema capitalista? En quins sectors els diferents sindicats alternatius tenen un pes suficient per poder incidir en la marxa normal d'un dia laborable?
Clar, les vagues són per “guanyar-les”, però exactament què guanyem esperant i esperant a que els sindicats verticals es dignen convocar una aturada de 24 hores? Què guanyem continuant les lluites sectorials sense trenar amb totes elles una mobilització general? Què guanyem si no donem un pas en ferm davant les classes populars per evidenciar el paper submís de CCOO i UGT, i proposem accions col·lectives?
Hem estat parlant d'una hipotètica Vaga General sense atrevir-nos a convocar-la, i molta culpa la tenim nosaltres mateixos, les esquerres alternatives. Continuem parlant entre nosaltres sense la suficient confiança, continuem reservant-nos informacions, continuem pensant que el que tenim davant és un competidor i no un company. Continuem pensant en clau organitzativa i no de classe.
I clar, desprès venen les presses, i els comunicats publicats a corre-cuita, i totes les converses i debats que havien d'estar més que tractats els darrers mesos els tindrem en un parell de setmanes. Ràpid i mal.
En política és tan important preveure les accions de l'enemic com les mateixes forces de les que comptem, i els sindicats alternatius -voldria excloure la COS- han arribat tard; fer pedagogia pública per la Vaga General era una mostra de valentia i una ocasió per portar la davantera a CCOO i UGT. Fer crides per la Vaga General era una manera d'avançar-se als esdeveniments, prendre la iniciativa. Malauradament sempre hi haurà que voldrà jugar sobre segur, i amb el dogmatisme necessari encara assenyalarà amb el dit els que s'intenten avançar als fets.
Així i tot, confie en el paper de les organitzacions polítiques i sindicals de l'esquerra radical dels Països Catalans, amb el convenciment de que el proper dijous 29 de Març puguem aparcar les nostres diferències i conformar un bloc alternatiu al marge del pactisme i la burocràcia sindical.
Només des de la unitat d'acció, les diferents visions estratègiques i ideològiques de l'esquerra sindical podrem aconseguir començar a obrir una escletxa en la nefasta i monolítica representació sindical al nostre país.
Per la terra i pel treball
Vaga General als Països Catalans!
