El passat dissabte, 11 de desembre, a l’equipament municipal de l’Ajuntament d’Arenys de Mar, el Calisay, la plataforma Arenys de Mar per la Independència, presentà l’Assemblea Nacional Catalana (ANC).
Davant del repte del referèndum per a la independència, quatre exalcaldes del poble i l’actual debateren sobre el tema durant dues hores, exposaren les seves visions, crítiques i suggeriments.
Podem establir dos eixos generals en les intervencions: el dels dos alcaldes del PSC els dos altres de CIU i el d’ERC, ja que el discurs d’aquest darrer es podria intercanviar ben bé amb el de CIU. En línies generals els discursos foren pobres teòricament, amb uns conceptes, anàlisis i reflexions, que semblaven extrets dels argumentaris electorals de llurs partits polítics.
Els alcaldes del PSC optaren pel discurs de la por, tots els problemes que generaria la independència, a més a més, que la Constitució no permet l’exercici democràtic de la independència, s’apuntà com a solució el federalisme, i des del públic s’advertí de l’escàs nombre de federalistes a l’Estat amb qui poder negociar.
Cal dir que la intervenció de Miquel Rubirola fou de molt, la més acadèmica i rigorosa, farcida de xifres, de dades econòmiques. Criticà l’espoli fiscal de la Catalunya Principat com un fet “escandalós”. Tot i mantenir-se en els límits de la fredor de les xifres, defensà la independència com a via de recuperació de la nostra personalitat cultural i de control de les nostres finances.
Carme Forcadell, la representant de l’ANC, féu un discurs vibrant. Fou l´única que tingué força i alè patriòtics, com una ventada d’aire fresc. Definí com a l’objectiu de l’ANC la constitució d’un Estat propi, resultat d’un referèndum vinculant sobre la independència. Explicà la metodologia a emprar amb un llenguatge clar i conceptes precisos.
L’acte va estar ben organitzat, potser el moderador havia d’ésser més rigorós en el control del temps d’alguns alcaldes. La participació del públic en el debat fou per escrit, un mètode poc àgil, que dificultà el diàleg, i el convertí en gairebé un monòleg per part dels alcaldes.
Fet i debatut, podem dir que durant les dues hores que va durar l’acte no es va dir res que no es digui a TV3, tot d’una correcció política i mediocritat força avorrides, llevat de l’excepció que hem esmentat.
La idea de la reunió per part dels organitzadors fou un encert, aglutinà una seixantena de persones, la trobada fou un bany de realisme polític, ens donà una visió d’aquests darrers 30 anys d’autonomisme, clientelisme i supeditació als interessos de l’Estat.
Segons el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), en estudis fets al Principat de Catalunya, l’any 1991, els favorables a la independència representaven el 35% i, l’octubre del 2011, s’havien incrementat al 45,4%. Segons el baròmetre de la CEO, si es convoqués un referèndum per a la independència al Principat, hi hauria una participació d’un 76,2%,sobre aquest percentatge els sí favorables a la independència serien un 59,6%.
Els discursos dels alcaldes ens permeteren d’entendre per què amb una població amb majoria independentista, la independència està encallada en les institucions. Un debat que ens ha dut a un suggerent element de reflexió de vigent actualitat.
Davant del repte del referèndum per a la independència, quatre exalcaldes del poble i l’actual debateren sobre el tema durant dues hores, exposaren les seves visions, crítiques i suggeriments.
Podem establir dos eixos generals en les intervencions: el dels dos alcaldes del PSC els dos altres de CIU i el d’ERC, ja que el discurs d’aquest darrer es podria intercanviar ben bé amb el de CIU. En línies generals els discursos foren pobres teòricament, amb uns conceptes, anàlisis i reflexions, que semblaven extrets dels argumentaris electorals de llurs partits polítics.
Els alcaldes del PSC optaren pel discurs de la por, tots els problemes que generaria la independència, a més a més, que la Constitució no permet l’exercici democràtic de la independència, s’apuntà com a solució el federalisme, i des del públic s’advertí de l’escàs nombre de federalistes a l’Estat amb qui poder negociar.
Cal dir que la intervenció de Miquel Rubirola fou de molt, la més acadèmica i rigorosa, farcida de xifres, de dades econòmiques. Criticà l’espoli fiscal de la Catalunya Principat com un fet “escandalós”. Tot i mantenir-se en els límits de la fredor de les xifres, defensà la independència com a via de recuperació de la nostra personalitat cultural i de control de les nostres finances.
Carme Forcadell, la representant de l’ANC, féu un discurs vibrant. Fou l´única que tingué força i alè patriòtics, com una ventada d’aire fresc. Definí com a l’objectiu de l’ANC la constitució d’un Estat propi, resultat d’un referèndum vinculant sobre la independència. Explicà la metodologia a emprar amb un llenguatge clar i conceptes precisos.
L’acte va estar ben organitzat, potser el moderador havia d’ésser més rigorós en el control del temps d’alguns alcaldes. La participació del públic en el debat fou per escrit, un mètode poc àgil, que dificultà el diàleg, i el convertí en gairebé un monòleg per part dels alcaldes.
Fet i debatut, podem dir que durant les dues hores que va durar l’acte no es va dir res que no es digui a TV3, tot d’una correcció política i mediocritat força avorrides, llevat de l’excepció que hem esmentat.
La idea de la reunió per part dels organitzadors fou un encert, aglutinà una seixantena de persones, la trobada fou un bany de realisme polític, ens donà una visió d’aquests darrers 30 anys d’autonomisme, clientelisme i supeditació als interessos de l’Estat.
Segons el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), en estudis fets al Principat de Catalunya, l’any 1991, els favorables a la independència representaven el 35% i, l’octubre del 2011, s’havien incrementat al 45,4%. Segons el baròmetre de la CEO, si es convoqués un referèndum per a la independència al Principat, hi hauria una participació d’un 76,2%,sobre aquest percentatge els sí favorables a la independència serien un 59,6%.
Els discursos dels alcaldes ens permeteren d’entendre per què amb una població amb majoria independentista, la independència està encallada en les institucions. Un debat que ens ha dut a un suggerent element de reflexió de vigent actualitat.
