Desprès de llegir l'article del company Albert Buigues publicat el 7 de decembre a llibertat.cat, vegeu http://www.llibertat.cat/2011/12/l-anc-i-la-ruptura-democratica-15748, on feia una breu anàlisi sobre l'Assemblea Nacional de Catalunya, voldria exposar la meua visió, que pot ser considerada una resposta al seu article.
L'ANC com a aposta tàctica? Reformistes, petit-burgesos i regionalistes.
El primer dubte que em plantege és on i com pot, el nostre moviment, confluir amb aquesta Assemblea Nacional Catalana? El company Buigues ja ens advertia del caràcter regionalista, idealista, petit-burgès i partidari d'estructures capitalistes com la U.E de l'Assemblea Nacional Catalana.
Com podríem fer extensió d'un nou conglomerat sobiranista al País Valencià o ses Illes quan aquestes dues realitats tenen un context social i polític on l'espanyolisme ha creat elements distorsionadors nacionals com el blaverisme i el gonellisme, que emmascaren el conflicte nacional i desvia l'atenció de massa gent, encara, del veritable enemic? Amb quins actors polítics, sindicals, culturals i socials s'impulsaria aquest conglomerat?
Aquesta és l'errada on sovint cauen propostes polítiques que, per un populisme independentista que els justifique davant qui treballen pel país sencer, s'intenten “trasplantar” més que estendre's. Encara molts de nosaltres esperem els nuclis al País Valencià que Solidaritat Catalana per la Independència anunciava amb eufòria que s'anaven a crear un parell d'anys d'ençà.
L'ANC sorgeix d'una òptica “catalunyesa”, i ja des de l'arrel impedeix la seua extensió a la resta de la nació; no comprèn les diferents vessants de la lluita nacional a la resta de territoris històrics, ni la complexitat social de les comarques Sènia avall ni mar enllà.
De la seua declaració de principis llegim que “(...)Tractar amb la Unió Europea, un cop s’hagi establert l’Estat català i se n’hagi aprovat la Constitució mitjançant referèndum, la permanència de Catalunya dins la Unió (...), i no puc més que expressar la meua sorpresa per que se'ns demane a l'esquerra independentista, essent socialistes com som, que entrem i impulsem una nova organització que, ja des de la seua fundació i primers passos, defensa una estructura del capitalisme transnacional com és la Unió Europea.
És del tot un contra-sentit que, sense remei, ens allunyaria de molts dels nostres aliats tàctics actuals i futurs que comencen a veure en la Unitat Popular una estratègia vàlida per plantejar una eixida factible al capitalisme.
En quin moment està el nostre moviment?
Podríem, fins i tot, entrar a debats més pragmàtics; està l'esquerra independentista capacitada per plantejar un pols -i guanyar- al si de l'ANC, per tal que aquest conglomerat assumisca els plantejaments de l'EI? La resposta és no.
El nostre moviment és encara feble, encara s'ha de construir una major coordinació i clarificació sectorial, el nostre sindicat és encara massa petit per poder plantejar una alternativa al sindicalisme estatal, la CUP encara ha de situar-se definitivament en el mapa electoral, entre totes hem d'establir la relació de la CUP i la resta de moviment, s'ha de clarificar el paper de les organitzacions Endavant OSAN i MDT. L'esquerra independentista ha d'estendre's arreu del país, i la nova organització juvenil ha de nàixer per liderar la lluita juvenil.
Tot això en l'apartat intern!
En l'apartat extern és encara més intensa tota la feina que ens queda per fer si volem ser el referent hegemònic de l'esquerra anticapitalista als Països Catalans; acabar d'integrar-nos a totes les coordinadores i plataformes en lluita contra la precarietat laboral, crear-ne allà on fins ara no hi han expressions unitàries de resposta a la crisi i al capitalisme, obrir en el moviment anticapitalista d'aquest país el debat de què és realment l'estat espanyol, en quin període històric neix, i quines són les forces de classe que el mantenen viu com a projecte. L'esquerra independentista encara ha de treballar per a que la resta de l'anticapitalisme accepte totes les formes de pressió i lluita que considerem necessàries a cada moment, bandejant eixe apostolat desastrós de la concòrdia amb certes cúpules sindicals i polítiques.
Tota una feinada a la que, hui per hui, no donem a bast, sense comptar els esforços que requereix tindre una organització cada vegada més visible i referencial com és la CUP.
Prioritzem les lluites, maximitzem els resultats.
És a dir, si volem que l'Esquerra Independentista siga de veres una eina que puga decantar el procés d'alliberament cap a postulats de classe, hem de fer-la créixer, vertebrar-la, consolidar-la, establir nuclis on fins ara no hi han hagut, i obrir més i més Casals que siguen lloc d'encontre amb totes les persones que busquen una altra manera de pensar i de fer. Però l'Esquerra Independentista no creixerà, òbviament, mirant-se el melic i reunint-se internament ad infinitum.
L'esquerra independentista creixerà en la lluita, creixerà fent-nos mereixedors del reconeixement dels sectors més conscients del Poble Treballador Català, l'esquerra independentista creixerà quan donem respostes vàlides, clares i contundents a tots els atacs que ens llencen des del capitalisme espanyol i transnacional.
Però el primer que ens cal és una bona “radiografia” interna, conèixer-nos, i ser-ne suficientment humils per entendre que en el plànol “social”,a dia de hui, encara no som el referents hegemònic de l'anticapitalisme. I en el plànol “nacional” no tenim la força necessària per fer girar cap a l'esquerra a cap procés catalunyès de segregació fins que aquest assumisca polítiques de classe.
No és derrotista admetre les pròpies mancances, és simplement objectiu. És una evidència que en certes comarques dels Països Catalans la presència del nostre moviment és, encara, deficient, quan no senzillament, de pura resistència.
L'esquerra independentista és un moviment del tot imprescindible per les classes populars dels Països Catalans, i no podem regalar-li el nostre “múscul” a totes les expressions “unitàries”, jo diria interclassistes, que pregonen com a apologetes la fi de l'estat espanyol si els seguim. Cal que recordem tots els “trens” que havien de ser els últims?
Solidaritat Catalana per la Independència semblava que seria un autèntic tsunami electoral, i no va passar de tèbia onada, La Plataforma pel Dret a Decidir havia de ser la guia unitària i es va trencar en dos en poc temps, i en temps de la desfeta de la URSS, semblava que la Comunitat Autònoma de Catalunya podria aprofitar aquella onada de “alliberaments” si es votava en massa a ERC, i ja sabem en quin punt està eixe partit i què ha fet amb els milers de vots que treia i treu.
M'agrada recordar eixes darreres paraules que Jon Idigoras va dir a l'esquerra abertzale: “calma, la lluita serà dura, però hem de tindre calma”.
Estructures de contra-poder, articulació de la Unitat Popular, construcció nacional.
Per tot això, i per què el nostre model de pràctica no és el seu, considere que l'esquerra independentista no hi té rés a fer en aquesta ANC.
Les claus de volta del nostre procés d'alliberament, crec, són la Unitat Popular i la construcció nacional. Pretendre fer veure que la majoria social del nostre país és ja favorable a la independència i la construcció d'un nou Estat, és fer volar coloms. Treballar des de l'arrel, barri a barri, crear complicitats i sinergies, apropar els sectors polítics transformadors cap a postures nacionals, articular estructures populars nacionals, autònomes, de praxi alliberadora i rupturista, crear el subjecte polític; aquest és el procés alliberador que creiem necessari, allunyat de la simple segregació.
No som un simple moviment independentista: plantegem la construcció d'una nova societat pels Països Catalans, i el primer pas és una nova forma d'entendre el procés emancipatori.
Per totes aquestes raons, pense que el company s'equivoca amb aquest article on ens commina a participar-hi per fer “lluita ideològica” al seu sí, doncs considerem que les coordenades ideològiques i la nostra pràctica són massa llunyanes; l'esquerra independentista planteja no només un altre Estat com a model organitzatiu, planteja també una altra territorialitat, i fins i tot, una altra praxi; de baix cap a dalt, teixint Unitat Popular amb els sectors més favorables a l'autodeterminació del poble català, creant contra-poder popular.
Per acabar, voldria demanar a tots i totes les companyes que, quan escriguen articles d'opinió siguen suficientment humils per no dictar sentències que poden ser insultants. Totes som més que necessàries alhora de crear debat i llençar el guant del debat ideològic i estratègic, però anomenar “esquerranistes”, “reformistes” o “infantilistes” als qui no pensen com tu, és un acte groller i prepotent que no podem cometre els i les militants revolucionaris.
