Diverses revolucions han triomfat al llarg de la història. Des de la Revolució Bolxevic de 1917 fins a la Revolució dels Clavells de 1975, passant per Vietnam, la Xina o Cuba, diferents propostes revolucionàries han acabat triomfant en diversos contextos i sent-ne protagonistes diversos actors, però amb unes coordenades bàsiques compartides: una bona organització, un lideratge clar, uns objectius prèviament definits i un suport social important.
Als Països Catalans els vents revolucionaris han bufat favorables en diverses ocasions, si bé mai s’han acabat de materialitzar. Un d’aquests moments clau del nostre passat el podríem situar davant l’adveniment de la Segona República.
L’abril del 1931, la monarquia alfonsina feia les maletes davant l’aclaparadora victòria de les forces republicanes arreu de l’Estat. En aquest context, les organitzacions revolucionàries sortien de la clandestinitat imposada per la dictadura de Primo de Rivera i arribaven a la primavera republicana del 31 amb una força renovada i una energia militant aclaparadora. A Catalunya, la CNT s’imposava amb força, amb una organització consolidada, hereva d’una herència militant remarcable i amb una presència destacada entre el poble treballador català.
Amb moltes reticències sobre l’adveniment de la Segona República però tenint clar el potencial revolucionari que imposava l’escenari de la primavera del 1931, la CNT afronta en aquest moment un procés de debat que va generar unes tensions internes importants i que va marcar el camí a seguir de l’organització. D’una banda, un sector que aboga per una acció insurreccional com a element clau per la desestabilització el més aviat possible del nou règim republicà, la FAI. Enfront d’ells, els sectors anarcosindicalistes, també coneguts com a trentistes, que veuen la necessitat de consolidar i fer crèixer el sindicat com a passa prèvia a l’embat de la revolució social necessària per al conjunt del poble treballador.
Els sectors anarcosindicalistes, aglutinats al voltant de figures com Pestaña o Peiró, aniran perdent representativitat dins de la CNT, especialment a Catalunya, i les posicions faistes s’acabaran fent amb el poder dins de l’organització. Aquests sectors avocaran per l’esratègia insurreccional amb la pràctica de la «gimnàstica revolucionària», és a dir, l’organització de vagues i mobilitzacions que tenen com a objectiu subvertir l’estat, però sense una estrategia clara al darrera.
Així doncs, des de l’estiu fins a l’hivern del 1931 la CNT va anar proposant diferents insurreccions i mobilitzacions amb aquest objectiu. Cap d’elles, però, va implicar un canvi substancial respecte a la situació de la primavera del 1931, més enllà d’una pèrdua progressiva d’afiliació al sindicat i una radicalització creixent de la militància1.
El moviment insurreccional més important de Catalunya serà el que tindrà lloc el gener del 1932, ara fa 92 anys. El 19 de gener els miners de la colònia minera de Sant Corneli s’alcen en peu de guerra amb una vaga revolucionària durant poc més de quatre dies. Aquesta insurrecció va implicar la proclamació del comunisme llibertari a aquesta petita localitat minera del Berguedà, generant un seguit de vagues i mobilitzacions en solidaritat al conjunt de l’Alt Llobregat i la vall del Cardener. Aquest episodi insurreccional finalitzaria amb un alt cost repressiu i amb l’aplicació, per primera vegada, de la Llei de Defensa de la República. Nascuda de les males condicions de vida i de treball dels miners i de les treballadores tèxtils de la zona i de la manca de voluntat de la patronal industrial d’aplicar millores laborals significatives, va ser un dels millors exemples d’aquesta gimnàstica revolucionària anarquista durant el període republicà dels anys trenta. Anem a veure-la amb una mica més de detall.
Si bé les condicions laborals de l’època no eren gens avantatjoses en general, les condicions a la mina eren realment dures. Treballar a la mina implicava jornades laborals de més de deu hores extraient el carbó d’una galeria, sense llum ni ventilació, amb unes pèssimes condicions d’higiène i salubritat i amb l’amenaça constant d’una explosió de grisú o un enderroc de galeria que podia acabar amb la mort del treballador.
A més a més, aquestes dures condicions laborals es desenvolupaven en un entorn de «feudalisme industrial», en unes colònies mineres impulsades per José Enrique de Olano, primer Comte de Fígols i propietari de l’empresa Carbones de Berga, l’amo de la mineria al Berguedà. Les colònies mineres, igual que les tèxtils, eren entorns on es desenvolupava de manera «total» la vida d’aquests treballadors i de les seves famílies. Hi trobem des de l’escola o l’església fins a l’economat o el centre social, passant pels habitatges, els bars o els safrejos. Tota una vida pautada pel ritme al que sonava la sirena que marcava els torns de treball; tota una vida viscuda sota el control estricte de qui et paga el sou, que sap el que fas quan ets a dins de la mina però també quan ets fora.
Tot i que els protagonistes principals dels Fets de Fígols van ser els miners —homes— de Carbones de Berga, simpatitzants o afiliats de manera majoritària a la CNT (i molt propers als sectors de la FAI), l’inici d’aquesta revolta es produeix pocs quilòmetres abans d’arribar a la colònia minera de Sant Corneli, a la fàbrica tèxtil del Carme, on hi treballaven principalment dones.
El desembre del 1931, davant la voluntat del govern republicà d’implementar millores en les condicions laborals, es va signar un nou conveni laboral de la Federació de Fabricants de Filats i Teixits de Catalunya, la patronal del tèxtil. Aquest nou conveni implicava millores salarials i de jornada laboral i buscava equiparar salarialment les zones geogràfiques en què es dividia el tèxtil català. Tot i la millora significativa que suposava aquest nou conveni, la realitat al Berguedà va ser tota una altra: només dues fàbriques de l’Alt Llobregat van aplicar aquest conveni, la fàbrica de la colònia de Cal Rosal i la fàbrica del Canal, a Berga. Les treballadores de la fàbrica del Carme, a Sant Salvador de la Vedella (actualment coberta per l’aigua del pantà de la Baells), fartes dels incompliments patronals, van declarar-se en vaga el 18 de gener del 1932. Davant aquesta vaga, l’amo de la fàbrica va demanar el suport del sometent per tal de forçar la reincorporació de les treballadores als seus llocs de treball. Elles, davant l’amenaça de la força, van recórrer a la solidaritat dels miners de Fígols i van pujar a Sant Corneli demanant que s’afegissin a la vaga.
Els miners, que pocs dies abans havien batallat la readmissió de trenta companys acomiadats, van reunir-se i van dedicir donar suport a la vaga de les seves companyes. L’endemà, 19 de gener, s’iniciaria la vaga revolucionària de Fígols.
Aquell 19 de gener del 1932 els miners de Fígols van hissar la bandera de la CNT, deixant clar que la vaga anava molt més enllà d’una demanda de millores en les condicions laborals. A Fígols es va proclamar el comunisme llibertari, es va desarmar el sometent i es va abolir la moneda, constituint-se un comité revolucionari que va prendre el control de la colònia i de la mina. Aquesta vaga revolucionària es va anar extenent a tota la conca minera de l’Alt Llobregat i del Cardener, amb epicentres rellevants com Súria, Navarcles o Cardona, on els treballadors s’afegirien a la vaga en solidaritat amb els miners de Fígols.
Aquesta insurrecció berguedana va arribar fins a les Corts espanyoles i, tractant-la com un problema de seguretat d’Estat, va ser reprimida amb duresa pel govern d’Azaña. El 23 de gener del 1932, pocs dies després, l’exèrcit arribava a Sant Corneli, detenint els homes que havien participat en la insurrecció, empresonant-los a Manresa o a la Model i deportant-ne vint a la colònia espanyola al Sàhara de Villa Cisneros. S’aplicava per primera vegada la Llei de Defensa de la República, amb una repressió realment dura.
Els treballadors que no havien sigut detinguts van ser acomiadats de la mina i només van poder tornar al seu lloc de treball aquells que l’empresa va considerar lliures de culpa. El conjunt de les famílies, que vivia en els pisos de la colònia propietat del comte Olano, van haver d’abandonar casa seva i buscar-se un altre lloc on poder viure i treballar. A l’entramat industrial de la comarca es va aprofitar aquesta situació per eliminar els elements més «perillosos» d’entre els seus treballadors.
Els Fets de Fígols van acabar amb un alt cost repressiu (tant pels miners com per la mateixa CNT) així com amb la incapacitat d’aconseguir cap millora substancial respecte a les condicions laborals anteriors a la insurrecció. Els miners de Fígols van seguir treballant en unes condicions més que lamentables, amb uns sous miserables i amb un control total sobre la seva vida al si de la colònia. El comunisme llibertari no es va arribar a aplicar i les mesures implementades durant aquells quatre dies no van traspassar del pla de l’anècdota; l’Estat, lluny de desestabilitzar-se, s’enforteix en la seva resposta repressiva.
La insurrecció anarquista de Fígols és representativa de l’estratègia insurreccional, la gimnàstica revolucionària, promulgada per la FAI. Una estratègia molt poc planificada i que no té a la base ni un programa d’enfortiment del sindicat (com reclamaven els anarcosindicalistes), ni una voluntat de treball en xarxa amb el conjunt del moviment obrer català, ni una estratègia revolucionaria definida de conquesta del poder. Tot es confiava a l’espontaneitat revolucionària, i el fracàs de la insurrecció de Fígols és un exemple del poc potencial transformador d’aquesta estratègia.
Els Fets de Fígols s’esdevenen perquè les condicions de vida i de treball porten al límit uns miners i treballadors que han vist les esperances de canvi dipositades en la Segona República totalment frustrades; però no parteixen d’un lideratge clar de la CNT per tal de convertir aquesta espurna en la flama que possibilitaria la detonació de la revolució social. La vaga que es proclama en solidaritat arreu de l’Alt Llobregat i del Cardener amb prou feines traspassa Manresa, sense proclamar-se de manera generalitzada a Barcelona (més enllà d’alguns incidents als carrers de la capital). Aquest és un símptoma clar i evident que no hi havia estratègia ni direcció darrere de la insurrecció, esperant que aquesta revolta acabés generant per si mateixa una situació revolucionària com a tal.
La incapacitat de la CNT d’anar més enllà d’aquesta voluntat de desestabilitzar l’estat és simptomàtica, i més quan tenim en compte que estem davant d’una organització amb un pes i una rellevància cabdal. La finestra d’oportunitat que es va obrir amb l’adveniment de la República es va desaprofitar per part d’una organització que tenia totes les eines per dur a terme la Revolució; a excepció de la més important de totes elles: la voluntat de conquerir el poder.
Com hem vist, la necessitat de treballar des d’una estratègia revolucionària que busqués enfortir el sindicat per tal de caminar cap a la revolució social ja es va posar sobre la taula per part dels sectors anarcosindicalistes l’estiu del 1931. Sense tàctica i estratègia revolucionària és impossible combatre l’Estat2, fet que es va constatar en el mateix moment en el que la revolta dels miners de Fígols va ser esclafada amb tota la força de l’Estat republicà. La revolució s’organitza, es planifica i es lidera; no pot sorgir de manera espontània per si sola com posa de manifest la insurrecció de Fígols de 1932. Aquest fracàs, juntament amb el de Casas Viejas o el de la insurrecció de Saragossa de 1933, donaven la raó als trentistes i a tots aquells comunistes com Comorera o Maurín que qüestonaven el mètode faista.
Resulta simptomàtic també que a l’octubre de 1934, la principal finestra revolucionaria que s’obrí a Catalunya durant la República, la CNT no donés suport a l’Aliança Obrera i condemnés així al fracàs una revolució que sí que tenia estratègia, lideratge i objectius. El juliol de 1936 en un context de guerra civil la CNT es trobaria amb el poder pràcticament per casualitat en una situació d’extrema dificultat al haver de fer la revolució i guanyar una guerra al mateix moment. Aquest episodi, però, requeriria d’una reflexió molt més profunda que no podem fer aquí.
Sigui com sigui, més de noranta anys després de la insurrecció de Fígols, el debat sobre com organitzem la revolució i com aquesta s’ha de dur a terme segueix sent un tema de debat vigent en el conjunt de les organitzacions revolucionàries. Conèixer com es van desenvolupar els fets històrics ens ajuda, com a revolucionaris que som, a aprendre’n i a millorar la nostra praxi militant, i a ser molt més conscients d’aquelles tàctiques que no van funcionar, per treballar en d’altres que ens facin avançar en els nostres objectius.
NOTES
1. Santasusana, M. (coord.). Episodis del moviment obrer als Països Catalans, volum II, pàgina 42. Edicions del 1979, Barcelona, 2019.
2. Manifest dels Trenta, d’agost de 1931.
BIBLIOGRAFIA
- Flores, P. Las luchas sociales en el Alto Llobregat y Cardoner. Contribución a la historia de Manresa y comarca. Autoedición, Barcelona, 1981.
- García Oliver, J. El eco de los pasos. Ruedo Ibérico, Barcelona, 1978.
- Gómez, M. Teixint la història en roig i negre. Història de l’anarquisme a l’Alt Llobregat i el Cardener. Edicions del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs, Berga, 2019.
- Maurín, J. Revolución y contrarrevolución en España. Ruedo Ibérico, París, 1966.
- Peirats, J. La CNT en la revolución española, tomo I. Ruedo Ibérico, París, 1971.
- Santasusana, M. (coord.). Episodis del moviment obrer als Països Catalans, volum II. Edicions del 1979, Barcelona, 2019.
