En la meua anterior columna publicada el proppassat 2 de desembre, acabava amb aquestes línies: «En un pròxim article miraré d’anar desenvolupant aquesta idea de procés constituent valencià, però convide a qui estiga interessat a avançar en la línia d’oferir una alternativa al cabal mobilitzador que la tragèdia de la DANA i la criminal gestió del govern ha desfermat». De moment, cap de les persones que escriuen en aquest diari ha recollit la invitació a avançar en aquesta línia. Tanmateix, qui promet s’obliga. Començaré desenvolupant, com a primera baula, quin és el subjecte polític cridat a participar d’aquest procés constituent.
Vull recordar primer que en diferents col·laboracions publicades en l’etapa final del govern Botànic II i principis de l’etapa manzonista, ja havia avançat algunes idees que considere cabdals per a poder avançar en la reconstrucció del país en tant que País Valencià. Així, en el primer semestre de 2023 publicava «Del País Valencià, per què? al País Valencià, per a què?», «Per un tercer Botànic descolonitzador», «Per un País Valencià transbotànic», i «Espais d’intervenció per al període transbotànic». En tots aquests articles vaig anar denunciant les mancances estructurals en les polítiques dels governs botànics -que finalment els portarien a perdre el govern de la Generalitat-. També el que jo considerava com les polítiques mínimes necessàries per a impedir-lo i, una vegada consumada la desfeta botànica en les urnes, per una elevadíssima abstenció activa, comencí a oferir propostes per a poder recuperar les institucions a base d’actuacions que superessen el regionalisme espanyol que havia estat el límit dels governs presidits per Ximo Puig.
Així, plantejava la necessitat de fer un salt qualitatiu en les polítiques del Consell, per a poder passar de la mera gestió a fer polítiques estratègicament rupturistes amb la nostra realitat de colonial. Vaig continuar desenvolupant propostes, convidant persones i col·lectius a treballar en la direcció d’un futur temps transbotànic. Sembla, però, que per als «nostres partits» aquestes i altres propostes no van ser ni necessàries ni escaients, perquè es trobaven molt cofois en la seua còmoda realitat. De fet, per al País Valencià, el dilema que tenim plantejat és si volem transcendir o no, en algun moment, el projecte de l’estat nació espanyol, en el qual nosaltres restem, formalment, com una simple regió espanyola i, realment, com una colònia interior de la metròpoli castellanoespanyola.
Si la resposta és negativa, continuarem només amb el joc electoral que ens ha portat fins ací. Però si la resposta és afirmativa, haurem de fer-ho des d’una nova cosmovisió creada a partir de reconstruir la nostra història no espanyola, però dissortadament, fortament condicionada per l’espanyolisme. Sembla evident que no podem connectar directament la nostra realitat present amb el nostre passat d’abans de 1707. Entre altres raons perquè la política realment independentista, i per tant rupturista amb l’Estat espanyol, no es pot fer només a partir dels nostres desitjos o elucubracions mentals, saltant-nos imaginativament tres-cents divuit anys, sinó que ha de partir de la realitat material del nostre poble, assumint com a punt de partida les situacions actuals dels sectors o classes socials més depauperades i empobrides per les polítiques colonials.
Que ens hagen negat com a subjecte polític durant més de tres segles no significa que hàgem estat hivernant i ara poguérem despertar-nos com si res haguera passat. Malgrat la resistència popular –que encara ens permet aspirar a ser un poble amb plenitud-, en aquests tres-cents divuit anys s’han produït canvis en la realitat material i simbòlica i en el nostre imaginari col·lectiu que ni podem ni devem menystenir.
En aquest supòsit rupturista, és obvi que el sistema de partits i sindicats que operen al nostre país no ens són útils, perquè sembla que majoritàriament s’han convençut que la política és hobbesiana de manera inevitable i que sempre degenerarà en una lluita pel poder per a dominar, o perquè en les seues febleses s’han desil·lusionat tant que ja no li troben sentit a la lluita política més enllà de prendre el poder de la gestió temporal del sistema. Però no solament deixen de ser útils els partits i sindicats assimilats i defensors la realitat regional, també altres actors que, mostrant-se crítics amb els primers, basen les seues hipotètiques alternatives en discurs i teories tan allunyats de la realitat material, cultural i ideològica, que, en els millors dels supòsits, esdevenen inútils com a fonts de reconstrucció nacional.
Des de Decidim i altres entitats sociopolítiques i des de les aportacions culturals i polítiques de la majoria dels i les columnistes que publiquem a Diari La Veu i altres mitjans, en els últims anys s’ha fet un esforç ingent per a denunciar els efectes materials de la colonització. La Crida pel Finançament, la defensa de la sobirania alimentària, els treballs per a construir un espai mediàtic i comunicatiu valencià, la campanya a favor de la Reciprocitat plena de tots els mitjans de comunicació públics del nostre àmbit lingüístic, o les múltiples campanyes i iniciatives en defensa i a favor de la llengua i la cultura, en són un bon exemple. També s’ha avançat prou en criticar els efectes culturals de la dominació més enllà del supremacisme lingüístic, però encara som a les beceroles a l’hora de pensar-nos com a subjecte polític col·lectiu.
I en eixe «pensar-nos» ni podem ni devem caure en l’errada tràgica de fer-ho només a partir dels i les resistents actius a la dominació lingüística, deixant abandonats a l’enemic o en «terreny de ningú» la majoria del nostre poble, que ha estat víctima directa de la colonialitat. Que molts compatriotes s’hagen vist obligats a sobreviure renunciant tàcitament o implícitament a tots o alguns elements de la nacionalitat negada, no significa necessàriament que siguen contraris a recuperar-la, ans al contrari, sobretot i molt majoritàriament en són víctimes. I com a víctimes, el nostre projecte ha de començar pel seu rescat per a un nou projecte col·lectiu sobiranista.
En eixe «pensar-nos» per a poder (re) nacionalitzar-nos col·lectivament hem de fer un esforç en redescobrir als altres valencians i valencianes. Perquè, entre altres consideracions, qui no s’ha vist obligat a renunciar en algun moment a part de la nostra nacionalitat negada? Qui de nosaltres, per exemple, no ha vist minvats els seus recursos econòmics o vitals per efectes de la colonització? Qui no s’ha sentit menystingut o menystinguda alguna vegada pel simple fet de mostrar-se com a valencià o valenciana? No devem oblidar mai que els atacs continuats a la nostra cultura, forma part del pla colonial i sistemàtic d’espoliació econòmica. Per tant, la resistència en els àmbits materials també formen part de la resistència nacional, vagen o no acompanyats en un primer moment de la resistència lingüística. El camí es comença caminant.
A tall de conclusió sobre qui està cridat a formar part del procés constituent, convindria recordar també que, com a poble valencià, almenys des de les Germanies, no hem tingut cap classe social dirigent i que les elits que podrien haver estat s’han comportat històricament i es comporten ara (el mazonisme és el seu paradigma actual) com a part submisa de la classe dominant castellanoespanyola. Aquesta constatació empírica ens deixa el terreny lliure per a l’apropiació legítima del concepte «poble valencià» (seguint la definició gramsciana), només al bloc social dels oprimits i oprimides. I aquesta opressió que ens uneix com a víctimes, és cultural, però sobretot és econòmica com a explotadora i com a espoliadora. El primer pas, doncs, per a passar de la resistència a iniciar el nostre procés constituent és el reconeixement explícit del subjecte polític del qual formem part, el poble valencià, amb la dimensió social i política que hem exposat.
