De fet, bona part de les funcions que, com a servei públic tenen encomanades les forces policials-militars, les podria fer una entitat o cos civil amb els mitjans i la preparació escaient. El fet que les tinguen encomanades els cossos i forces de seguretat de l’Estat (l’Estat com a antítesi del poble), n’és la prova del seu ús instrumental.
La decisió de la Delegació del govern espanyol d’impedir l’arribada de la manifestació a les portes de l’edifici de la Generalitat, amb l’excusa que s’havien embrutat les parets el proppassat 9 de novembre, l’encapsulament i vigilància policial dels sectors de la manifestació més crítics amb el poder espanyol, així com l’ocupació de la façana de la catedral de València, per a protegir-la de la ciutadania, demostra una visió pervertida de la propietat de les coses i del funcionariat.
Actuen com a colons, com si el territori, la ciutat, els seus carrers, monuments i la funció dels i les funcionaries, no foren propietat del poble i estigueren pagades pel poble. Caldria recordar-li dia sí i dia també a la Sra. Pilar Bernabé que el seu sou, el dels policies i guàrdies civils que té sota el seu comandament, el palau que ocupa i la resta de béns que disposa, els hem generat el poble valencià. Qualsevol pintada o desperfecte que puga produir-se és infinitament menys greu que les pèrdues humanes i materials que hem patit aquests dies.
Explique açò no per a fer una defensa de les agressions als immobles o monuments (que, d’altra banda, fa segles que n’aguanten de tota mena) sinó per a palesar que l’exagerada presència policial i militar, utilitza l’excusa de la protecció publica per a enviar un missatge a la ciutadania recordant-li que el poder no resideix en el poble, sinó en les institucions, en els seus monuments i en les persones que les ocupen. Que el poder, formalment delegat pel poble en unes institucions i persones, s’ha girat contra el poble, i que aquell altre poder que ni tan sols es presenta a les eleccions com ara la monarquia, mai ha exercit ni exercira a favor del poble.
Dit amb altres paraules: que han pervertit la democràcia, reduint-la a una mera farsa electoral cada cert temps, on el màxim que hom pot esperar és la possibilitat d’un canvi de persones, però mai de l’essència del poder. Un poder prostituït on, les elits que participen del veritable poder, ens deixen que juguem en una espècie de «monopoly» electoral mentre elles es dediquen en la vida real a enriquir-se a costa nostra.
Si parlem de poder prostituït, podem parlar directament de Mazón o del mazonisme i de la seua negligència criminal. Un poder delegat, fruit de la farsa electoral que la metròpoli ens permet als i les indígenes, que mentre no passa res destacable pot semblar un poder legítim, però que quan succeeix quelcom extraordinari, ens ensenya totes les seues misèries. Mazón n’era coneixedor que estàvem davant un esdeveniment meteorològic que podria ser greu, però no tan tràgic en vides humanes com ha estat, i que això els hi donaria munició argumental al PP per a continuar amb la seua batalla contra el PSOE.
Ara, amb la constatació dels tràgics resultats, amb el rebuig en el carrer, ha decidit enrocar-se i mantenir-se en el càrrec perquè és coneixedor que el poder real està en la metròpoli madrilenya, en les direccions estatals del PSOE i PP i aquests no es posen d’acord en qui d’ells ha de fer-lo fora.
Si n’hi ha una evidència inqüestionable del fet que al País Valencià el poder no resideix en el poble és la disputa verbal entre Sánchez i Feijóo. Sánchez li demana a Feijóo que destituïsca a Mazón i Feijóo li contesta demanant-li a Sánchez que assumisca directament el govern valencià. L’evidència del poder colonial esdevé grollera. No guarden ni les formes de la democràcia liberal ni gens ni mica de respecte pel poble valencià. Fins ara no han necessitat fer-ho. De fet, les seues necessitats són unes altres, i sempre estan relacionades amb el poder governamental a Madrid.
L’última i més transparent han estat les declaracions de Diana Morant, deixant entreveure que el PSOE-pspv podria sumar-se a la moció de censura contra Mazón, proposta per Compromís (fent-se ressò de les demandes populars), si aconseguien garantir-se el suport dels feixistes de Vox. Aquesta jugada «mestra» de legitimar el feixisme no és nova en el PSOE. Han estat els mitjans més afins al PSOE els que més han treballat per a fer pujar electoralment Vox amb l’objectiu de dividir el vot de la dreta entre aquest partit i el PP. Com també van ser alguns mitjans pròxims al PSOE el que van fer créixer l’altra excrescència feixista en les últimes eleccions al Parlament Europeu. I el mateix Sánchez va nomenar el seu líder Alvise, tres vegades en el ple de les corts espanyoles immediatament després de les eleccions europees, donant-lo a conéixer a sectors socials que mai havien sentit parlar d’ell.
Algunes persones poden pensar que no és una idea dolenta el fet de dividir la dreta entre dreta extrema i extrema dreta i dividir l’extrema dreta entre diverses opcions. Això ja ho va pensar i fer François Mitterrand, aquell president francés que va passar de funcionari del règim de Vichy a president socialista amb ínfules monàrquiques. El 1982 Jean-Marie Le Pen (líder de l’aleshores minúscula extrema dreta francesa) li va escriure una missiva criticant que el sistema de mitjans públics no s’havia fes ressò del seu congrés. El president francés va accedir al reclam per a sorpresa de tothom i va encomanar que se li concedís una entrevista en horari estel·lar a la televisió. La resta de mitjans públics i privats van seguir l’exemple.
Aquesta estratègia de dividir les dretes impulsant opcions cada vegada més extremes, té un cost que paguem el conjunt del poble. El fet que l’extrema dreta cresca i es legitime, malgrat que (encara) no arribe al govern estatal, fa, però, que tota la política es decante cap a posicions cada vegada més dretanes. Les legislacions laborals, econòmiques, urbanístiques o mediambientals, basculen cap a posicions més i més conservadores, elitistes i brutalment capitalistes. Els socialistes o progressistes es reserven la defensa dels drets individuals, generalment buits de continguts materials.
Tant és així que una gran part de les grans transformacions a Europa en l’àmbit econòmic a favor de les privatitzacions de tot allò que abans era públic, l’han fet governs socialistes o progressistes, amb els arguments més extremadament de dretes i neoliberals. Eixos arguments, emprats per la dreta o pels falsos progressistes, omplin ara les xarxes socials en la recerca de la gent jove convertint-la en carn de canó de les idees més extremadament reaccionaries i antisocials. Alimentar el monstre, amb la idea que després podràs dominar-lo ha estat una errada (o una excusa) reiterada en la història política.
Sabut i debatut que el criminal Mazón no dimitira motu proprio, i que el PP i PSOE-pspv ho mantindran mentre el siga útil a les seues estratègies (cadascú per un motiu diferent) i el poder econòmic s’ho permeta, no hi ha més remei que pensar en com fer-ho fora. La primera pista del que cal fer ens la va donar el poble a Paiporta fent-ho fora, juntament amb Sánchez i els Borbons, a força de tirar-los fang, i a Torrent, seguint-lo i escridassant-lo com a assassí. Des d’aleshores Mazón està tan desaparegut i amagat com va estar el 29 d’octubre. Hem de fer que de res li servisca parapetar-se en els militars que ha contractat a preu d’or amb els nostres diners. Hem de seguir l’exemple de la primera onada dels «iaios flautes» que seguien a tort i a dret els delinqüents que ocupaven les institucions, i hem de continuar amb les mobilitzacions de tota mena, fins que dimitisca o el facen dimitir.
Però ací sorgeix una altra pregunta cabdal. I després que caiga Mazón què? Un altre o una altra com ell? I si mirem una mica més enllà d’unes simples eleccions? Si no modifiquem radicalment les relacions del poder colonial realment existent amb el conjunt del nostre poble, de poca cosa ens haurà servit la ràbia, la ira i les mobilitzacions. I crec que hauríem de pensar que en el nostre cas tenim el repte de combatre la podridura del sistema polític i sindical vigent basat en un règim electoral i de pactes socials que no té la possibilitat de canviar res de fons, i alhora hem de qüestionar la relació de colònia que patim amb la metròpoli castellana-espanyola.
Això no ho podrem fer ni amb el PP ni amb la cúpula del PSOE-pspv. Tal vegada podrem fer-ho comptant amb Compromís i altres partits que ara no tenen representació a les Corts valencianes i disposant de la força i la participació directa dels sectors populars que van donar suport a les persones damnificades per la DANA, que van ocupar l’espai que l’Estat havia deixat orfe, i que des d’aleshores continuen mantenint la solidaritat i participant en les més grans mobilitzacions que s’han donat en la història moderna del nostre País. Necessitem fer fora Mazón i tot el que representa i iniciar un procés constituent de baix cap a dalt, per a posar les bases del model de País que necessitem al servei de la majoria social.
En un pròxim article miraré d’anar desenvolupant aquesta idea de procés constituent valencià, però convide a qui estiga interessat a avançar en la línia d’oferir una alternativa al cabal mobilitzador que la tragèdia de la DANA i la criminal gestió del govern ha desfermat.
