Aquest dilluns proppassat ha vingut a València el monarca espanyol. Un monarca de la casa dels Borbons de tan sinistre record per al nostre poble: batalla d’Almansa, aniquilació del 7% de la població valenciana, crema de Xàtiva i Vila-real, prohibició dels Furs, suport a les dictadures de Primo de Rivera i Franco, corrupció sistèmica… ni la casa dels borbons, ni l’Estat espanyol, ni l’actual monarca no han demanat mai perdó, i ni tan sols han derogat el Decret de Nova Planta. El seu condol és una excusa teatralitzada pels màxims mandataris de l’Església catòlica, amb l’objectiu que guanye legitimitat. Cap mandatari espanyol tindrà mai la legitimitat sense aquest reconeixement històric.
La setmana passada, una enquesta reproduïda pel diari La Veu del País Valencià, reflectia que pràcticament el 80% del poble valencià desitjava la dimissió de Carlos Mazón. Un resultat tan aclaparador només és possible si una important part dels que havien estat votants del PP i Vox coincideixen amb aquesta demanada. De fet, una immensa majoria de l’electorat de Vox el 2023 –70,8%– i una part important de la del PP –41,1%– en formen part d’aquest 80% global. Si allò que reflecteix l’enquesta sobre l’opinió passiva de la població, li sumem la participació activa de centenars de milers de persones en les manifestacions i concentracions, i els milers de persones treballant activament en la solidaritat, tenim un veredicte inqüestionable: Mazón ha de dimitir o ser destituït. El que no reflecteix l’enquesta és l’opinió sobre la seua responsabilitat penal, però deduïsc que també seria igualment voluminosa.
Aquesta responsabilitat penal haurà de dictaminar-se en seu judicial, però per a importants sectors de l’opinió pública, el veredicte ja és inapel·lable. Tanmateix, crec que cal anar més enllà i, si tinguérem un veritable sistema de divisions de poders –certament impossible en un règim colonial–, la fiscalia hauria començat la investigació d’ofici sense haver d’esperar les demandes dels familiars de les víctimes.
En els relats i contra relats del que va passar el 29 d’octubre, dia de la DANA, allò que ha quedat sociològicament gravat és el fet que el president de la Generalitat estava dinant i de “ressopó” en un reservat d’un restaurant amb una dona, a la qual li estava oferint un càrrec. I que després va arribar al lloc de comandament d’emergències en un estat físic i mental no apropiat per a un responsable governamental. Eixe és el relat que, fins i tot, he escoltat en directe de persones que consideren que Mazón ha de continuar. En general, les excuses relatives al fet que tothom li podria haver passat i que ha tingut mala sort per la “coincidència” d’estar “tirant la caneta a l’aire” precisament en el dia de la DANA, també són habituals escoltar-les en dinars de negocis i converses de bars, entre somriures maliciosos i palmades a l’esquena. La reaccionària cultura del patriarcat és omnipresent. Però, i si a més a més de la negligència, hi haguera premeditació?
En el magnífic article “Capitalisme del desastre. De Pinochet a Mazón” Juanjo Giner, partint del llibre de Naomi Klein, “La doctrina del xoc”, relata com “El desastre (és utilitzat) com a porta d’entrada de privatització del sector públic. I com (en diverses catàstrofes) ha estat pitjor les mesures per superar-les que la mateixa tragèdia”. I continua: “Podem identificar les primeres decisions del cap del Consell dins del capitalisme del desastre i els seus tres eixos fonamentals d’intervenció”. En una semblant línia argumental, en un altre gran article “Fatxenderia”, Xavier Diez recull com “La reconstrucció Nova Orleans, a partir de polítiques neoliberals van implicar una minoria d’ultraguanyadors amb una massiva pèrdua per a la immensa majoria.
De fet, del llibre de referència que tots dos articulistes utilitzen, hom pot trauré la síntesi que el capital (els capitalistes o els gestors dels estats capitalistes) planifiquen els cops d’estat i les guerres de forma directa i les catàstrofes de forma indirecta, com a part de l’explotació capitalista del planeta. És a dir que la teoria sobre la doctrina del xoc, no és un simple aprofitament del desastre sobrevingut, sinó que es pot planificar que hi vinga o, quan se sap que vindrà, deixar que els seus efectes siguen tan demolidors com siga possible. Xavier Diez ho expressa de manera diàfana: “El que està succeint a València demostra que el PPVox han llegit La doctrina del xoc. Les mesures abans, durant i després de la catàstrofe indiquen que deuen haver anat a un curset de “com aprofitar-se de la desgràcia aliena”, organitzat pel club “sostenella y no enmendalla”.
Però si bé és cert que les elits mundials han adoptat la doctrina del xoc com una de les fórmules actuals de prosseguir el procés d’acumulació, concentració i centralització del capital, com a forma d’eliminació de la competència i de control sociològic o militar-policial de la població, tant en les metròpolis, com en el cas de Nova Orleans o amb la pandèmia de la COVID, o de les neocolònies com a Xile o Haití, en el nostre cas s’agreuja pel fet de ser una colònia interior al si del Regne d’Espanya i de la UE. Una realitat que ens obliga a denunciar la criminal política del govern valencià, a lluitar contra el model de reconstrucció que ja estan imposant-nos i a fer-ho en una triple confrontació contra el capital, contra l’Estat metropolità i contra aquells/es que conscientment o de manera inconscient assumeixen com a pròpia o com a indestructible la dependència colonial i s’entesten que el poble canalitze la seua ira i ràbia dins dels estrictes límits que marca el sistema vigent.
Així, vam poder comprovar com des de persones i entitats significatives s’intentava, primer ajornar la manifestació del 9 d’octubre (que va estar la més gran mobilització valenciana de les últimes dècades), després limitar-la a una concentració, o es proposava que només tinguera un caràcter de dol, renunciant al contingut reivindicatiu. I tot això amb l’argument de no envalentir el feixisme. Això no es deu, almenys en la majoria dels casos, ni a una maldat intrínseca ni a una pràctica corrupta. Simplement, és el resultat de la colonialitat que també ens afecten a les entitats populars. Això ho expressa magistralment un altre article Jordi Belver “Farem foc o fugirem!”, on entre altres coses diu: “Si el feixisme més escarotat ens obliga a acceptar el progressisme «bonista» més reaccionari per al nostre poble i per a les seues classes treballadores el resultat final de tot plegat és el mateix: la submissió de la subjectivitat popular valenciana als interessos colonials de la corona i el capital”.
Una expressió de tot plegat és la resposta que alguns dirigents de l’oposició progressista expressen quan se’ls interpel·la directament: “a la pròxima ens voteu a nosaltres”, oblidant que si Mazón va arribar a president de la mà del PP-Vox, no va ser perquè aquests partits pujaren de vots sinó, perquè els partits del Botànic (PSOE-pspv-Compromís i Podem) van perdre molts més milers de vots per no haver respost mínimament ni al programa que van presentar ni, molt menys, a les expectatives que van aixecar. La dinàmica política del Botànic o més concretament de Compromís, la reflecteix Carles Sirera en el recomanable article “La llarga DANA” , on diu: “En aquest escenari de paràlisi, Compromís continua poruc a un cantonet fent-se preguntes retòriques en espera d’una suposada autoritat superior que vindrà a posar ordre i endreçar-ho tot. Com sempre, el partit és incapaç de mostrar cap lideratge perquè no sap cap a on va ni quina direcció prendre”.
Comptat i debatut, com sabem contra que i contra qui ens toca enfrontar-nos i amb qui confrontar dialècticament, com afectats i afectades per les tràgiques conseqüències de la DANA i com a poble colonitzat, convé desmuntar tres línies argumentals que, fetes amb un cert to de solemnitat, pretenen “sentar cátedra” a força de reiterar-les en articles i entrevistes:
1a “Mazón és un frívol i un incompetent”. No, és molt pitjor. Mazón s’ha mostrat com un deixeble avantatjat dels executors de la doctrina del xoc i un fidel representant dels interessos de la corona espanyola al País Valencià. Que no defense els interessos del poble valencià no vol dir que no sàpiga defensar els interessos d’unes elits imbricades en l’aparell de dominació de la metròpoli i en el capital. Com el seu mestre Zaplana, ell ha vingut a enriquir-se i a repartir riquesa als seus, i això, fins ara, ho està fent de manera excel·lent.
2a “Qui ha fallat han estat les persones però no el sistema”. No, radicalment, no. Qui ha tornat a fallar al poble valencià ha estat el sistema i els seus servidors. El model i l’espoliació econòmica, la planificació urbanística, la dominació política, la colonialitat cultural imposada i moltes altres qüestions no es deuen només a l’errada de l’últim que ha vingut. És el resultat d’un sistema dissenyat per a l’espoliació permanent, que òbviament canalitzen persones i institucions, i que quan li fa falta s’amaga darrere de bocs expiatoris, per a garantir la pervivència del sistema.
3a “Els culpables en última instància són els valencians que han votat PP-Vox o que no han votat altres opcions”. Fals. Ja vaig mirar d’explicar en aquest article les perversions del sistema electoral, que ens culpabilitza perquè està dissenyat per a culpabilitzar-nos, mentre ens manté immobilitzats amb unes cadenes poc visibles, que no se senten mentre no et mous.
L’alternativa a tot plegat hi és. Segurament serà un procés llarg i complex, però imprescindible: l’apoderament crític del poble valencià!
