Amb sorpresa de ningú, Catalunya es consolida a la cua d’Europa en les competències escolars de matemàtiques i de ciències, amb un nivell que no para de caure des del 2015. Ho certifica l’informe internacional TIMMS, que es fixa concretament en aquestes matèries, i va en la línia dels resultats galdosos de les proves PISA, en què els alumnes de quinze anys han batut els seus pitjors rècords enguany. Les diferències que revela el TIMMS són de traca: en matemàtiques, ja no dic més, els catalans de quart de primària han obtingut 489 punts, mentre que la mitjana de l’OCDE és de 525. Fa gràcia la nota de l’informe que assenyala, com a apunt positiu, que si més no els nostres nanos mostren “una bona actitud” per a aprendre, similar a la dels països amb millors resultats: com a mínim, en intencions podem presumir d’estar a l’altura dels bons.
Certament, els catalans estem de pega. La situació recorda poderosament la dels baròmetres sobre els usos lingüístics en l’entorn educatiu, que de fora estant fa la sensació que som espectadors d’una davallada sense fre, una onada darrere l’altra, una avaluació darrere l’altra, i les conselleries vinga fer declaracions des dels faristols i vinga encarregar més estudis, informes, comissions, mentre als centres escolars van passant els dies i els anys. Perquè cada suspens general que es fa públic només és la foto d’un instant, però abans i després el temps no para de córrer i no espera ningú. Quant fa, que acumulem instantànies de fracàs? Quants alumnes representen, els damnificats? Com la recuperarem, tota aquesta canalla?
Algun valent que ha gosat fer càlculs parla d’un 30% i 40% d’estudiants que arriben a secundària sense les competències bàsiques per a merèixer el salt. Només que la dada fos exagerada i els afectats fossin la meitat, de 450.000 animetes de primària tindríem cada curs vora 90.000 aprovats per la cara. I si comptem cinc anys amunt i cinc avall, perquè un tren de tants vagons costa molt d’aturar, resulten vora un milió de catalans amb el títol obligatori regalat, sense comptar l’afectació col·lateral en el ritme dels seus companys. Si així preteníem preparar les generacions futures per a les bufetades de la vida, quin regal més enverinat.
Els qui per edat encara heu sentit a dir un “déu nos en guard d’un ja està fet” ja m’entendreu. No tinc intenció ni esma d’entrar en cap anàlisi de la crisi de l’ensenyament, ja hi ha gent entesa que s’hi dedica. Deixo per als experts les causes, vives i multiorgàniques com una serp, i m’abandono a la pedra picada de les conseqüències, al mal que ja està fet. Un report demolidor de la Gemma Ventura posa la lupa a Magisteri i parla d’aspirants a mestres que no llegeixen però que hauran d’encomanar el gust per llegir; o que hauran d’ensenyar d’escriure i que no saben ajuntar lletres sense ofendre la llengua, o que hauran de donar matemàtiques quan l’última vegada que van estudiar-ne va ser a l’ESO i adeu-siau, que som de lletres. No vull pensar que aquestes mancances puguin ser fruit del mateix sistema educatiu que aviat els absorbirà com a mestres, no em vull imaginar que es tracti d’una volta més d’una roda viciada en què ells són tan víctimes com els alumnes que els esperen.
No m’ho vull imaginar.
Perquè, si fos així, ni el pla de xoc més ambiciós i dictatorial no podria adreçar tantes generacions perdudes entre petits i grans. Diu la neurociència que hi ha una etapa propícia per a cada tipus d’aprenentatge, que la finestra dels nostres cervells és oberta de bat a bat durant uns anys crucials i després es va ajustant. I mentre tot això passa, hom calcula que molts xiquets de la primària catalana van fins a dos anys endarrerits en coneixements que ja haurien d’haver adquirit per edat, un forat que els professors que tinc tractats identifiquen intacte a l’etapa universitària, on figura que arriben els més reeixits de cada fornada. Ves que no hi hagi un fil directe entre aquells pares que enviaven mails als mestres per si el seu pollet de sisè tenia deures i els universitaris que avui es presenten a revisió d’examen amb la mama. De nou, més enllà de com hem arribat fins aquí, fos quin fos el pla, no ha sortit bé: el cotó fluix no ha funcionat.
Vam voler fer xiquets feliços abans que no instruïts, i ara tenim xiquets que no són ni feliços ni instruïts. A qui se li va acudir, confondre felicitat amb facilitat? Com els hem pogut sotmetre a un experiment tan cruel? Amb quina base científica, amb quin dret? Si un simple medicament per a la tos ha hagut de passar mil assajos clínics i avaluacions i proves d’efectivitat abans d’administrar-lo a humans, què no hauríem d’esperar per als nous mètodes d’ensenyar? I si els resultats s’han demostrat perjudicials, si han provocat reaccions adverses que es revelen un estudi darrere l’altre, no s’hauria d’aturar la prova sense més demora? No em feu cas, desvariejo, a qui se li acudeix equiparar el futur de tota una societat amb un constipat.
Si el mal que hem infligit a tanta canalla ja està fet i és irreparable, imagina’t la reverberació social de totes les promocions endarrerides, illetrades, acumulades en una població ja tensionada de vuit milions d’habitants. Tot un gruix d’adults a qui hem confiat les futures pensions, els governs de demà, els hospitals, la transmissió de la llengua i la cultura –perdoneu l’acudit, se m’ha escapat. Peco d’optimista: enrere queda, també, aquella escletxa prodigiosa dels anys 90 amb uns ascensors socials notablement greixats, en què tants fills de casa humil acabaven barrejats amb nanos de col·legis privats a la universitat. Potser simplement és que tot torna a l’ordre natural: els xiquets amb possibles i amb classes particulars i amb extraescolars assortides destinats a fer carrera i a governar, i qui no hi arribi, a servir, ahir a les cases dels senyors, avui al turistam. Però no ho pintem tot tan negre: si el nivell per a ensenyar continua tan exigent com ara, els qui vinguin de títols regalats encara es podran fer mestres.
