El director d’aquest diari parlava ahir d’un “país sense política, però amb gent […] amb la qual confiar mentre esperem el temps de la política”. Vet aquí el moll de l’os de la qüestió que explica el fracàs tant del Primer d’Octubre al Principat com el desficaci dels aiguats al País Valencià: esperar que ens facin la “política”. Però no es tracta pas de “política”, sinó de poder. De contrapoder.
En primer lloc, diré que, de “política”, se’n fa, i molta, als Països Catalans, però emanada, subjecta, imposada, mediatitzada i implementada des de (i per) la raó d’estat. De l’estat espanyol, que, en el nostre cas –i mal els pesi a alguns companys de brega massa nominalistes–, practica, amb tots els matisos, una política colonial de sobreexplotació, menyspreu i deixadesa mitjançant intermediaris de tota casta i condició: pactistes del diàleg, aprovadors dels pressupostos, buròcrates autonomistes, espietes i sipais, caragirades i dakoits, menestrals amb estudis i patronals apàtrides, menfotistes amb carnet de periodista, etcètera.
En segon lloc, diré que fer política, ara i aquí, ha de ser cosa dels de baix; si no, no n’hi ha, de política. Mirem de prop els exemples esmentats del Primer d’Octubre i el de la catàstrofe valenciana. Qui, si no el poble, la gent mobilitzada, en graus i circumstàncies distintes, ha definit les aspiracions, les dinàmiques i les formes que han deixat en fora de joc les classes dominants, el sistema, el règim? Qui, si no les classes populars, la gent autoorganitzada? Qui no recorda el borbó al passeig de Gràcia el 2017? Qui no el recorda a Paiporta?
En tercer lloc, diré que de Valències, dissabte, n’hi havia tres a la capital del país: la conscient, la desolada i la indiferent. Transitant d’un cantó a l’altre, totes coincidien: la conscient, que arrossegava la desolada, no pas com una càrrega, sinó com una part de la pròpia i damnada ànima popular –certament, el poble que salva el poble–, mentre s’entrecreuava amb la indiferent, que feia “vida normal” en terrasses i cafès. Però, entre la València conscient, la desolada i la indiferent, s’hi trobava a faltar el poder del poble organitzat en poble. El contrapoder popular.
Què vull dir amb açò? Vull dir que no n’hi ha prou de sortir al carrer, d’ocupar places, de protestar davant els emblemes del poder. Allò que falta, que es troba a faltar, que cal crear, és la continuïtat. Una continuïtat que s’ha de fer des de baix, en acte, no esperant els “polítics”, la “política”. El Primer d’Octubre es va fer posant les bases d’un embrió d’estat independent. Al País Valencià, un altre octubre, s’ha fet posant les bases d’un alçament material, moral i polític, embrió d’una Taula Civil per a la Reconstrucció que hauria de ser el contrapoder que talli els tentacles del poder colonial i posi la metròpoli en estat de xoc. El poder material i moral de damnats, voluntaris i entitats cíviques, closes com un puny, creador d’una xarxa on la gent s’hi reconegui. Una xarxa continuada en el temps i en l’espai, d’on haurà d’eixir la política real, feta, imposada, des de baix. L’única política possible: la del poble organitzat en poble.
