Les modes van i venen, no només quan ens referim a la roba o al que és estètic, sinó també als constructes capitalistes. Les darreres dècades s’han caracteritzat per l’afició dels governs i les empreses a parlar sobre l’economia verda, el pacte verd, la transició verda, l’hidrogen verd… Fins fa poc tot era molt verd en aparença. Però des de fa cert temps hem començat a escoltar un nou terme vestit d’un altre color, el creixement blau.
No en podem parlar sense introduir abans un concepte semblant, l’economia blava, que es refereix a totes aquelles activitats econòmiques que depenen del mar. El creixement blau és, segons el govern de l’Estat espanyol i la Unió Europea, una estratègia de “desenvolupament sostenible” –una expressió indesitjable i falsa, per a qualsevol persona que es defineixi com a ecologista– dels sectors marí i marítim. En definitiva, el creixement de l’economia blava.
Davant d’aquesta nova ofensiva del capital per maquillar les seves estratègies amb la finalitat de mantenir el model de desenvolupament i la fal·làcia del creixement infinit, els col·lectius ecologistes exigim, justament, la necessitat oposada: el decreixement blau. És a dir, combatre les ànsies expansionistes i depredadores de les empreses que exploten les nostres costes i els nostres mars.
Des que es va publicar la llei de costes el 1988, un dels objectius de la qual era limitar els espais litorals on es podia construir, s’han duplicat les hectàrees urbanitzades en aquests entorns i s’ha passat de 240.000 ha a finals dels anys vuitanta a les 530.000 ha actuals a l’Estat espanyol. A la pràctica, el 13 % del litoral està encimentat i extremadament antropitzat. Parlem d’un territori que té 46 ports estatals, més de 350 ports esportius i que, a més, és la primera potència europea en pesca. De fet, un informe de la Fundació ENT publicat el 2021, que analitzava les activitats de l’economia blava a la Mediterrània ibèrica, conclou que l’evolució històrica d’acceleració dels usos a les costes i l’activitat marina, mostrava que era impossible mantenir la tendència de creixement, a causa dels límits físics i ecològics dels recursos disponibles.
Malgrat aquestes qüestions que posen en evidència la necessitat de limitar l’activitat humana al litoral, la proposta institucional comporta aprofundir en el desenvolupisme. Es podria pensar que seria més lògic tendir cap a la contenció del sector i el seu decreixement gradual, però res més lluny d’això. Els ports cada cop són més grans, i cada vegada n’hi ha més que pretenen convertir-se en hubs, en centres de producció i exportació de combustibles, en punts d’entrada per al turisme de masses i en polígons logístics per al transport d’un volum immens de mercaderies.
En el cas de Barcelona, la saturació turística relacionada amb els creuers és un exemple de la necessitat del decreixement del port, per això plataformes com Stop Creuers defensen la necessitat de tancar terminals, una proposta que sembla haver assumit el mateix govern municipal i fins i tot l’oposició, i ja es troben negociant totes les terminals que poden ser clausurades com a condició per aprovar els pressupostos de la ciutat.
El desenvolupament urbanístic associat al turisme de masses del litoral espanyol també té conseqüències sobre les poblacions locals, com l’encariment de l’habitatge, la precarització de l’ocupació o la pèrdua d’identitat de pobles pesquers o marítims a causa de la seva transformació en aparadors per al turisme. A més, els augments demogràfics a l’època estival superen sovint la capacitat dels territoris. Des d’Ecologistes en Acció hem denunciat, any rere any, per mitjà de la campanya “Banderes Negres”, abocaments d’aigües residuals sobre moltíssims punts del litoral, a causa del funcionament deficitari de les depuradores i les xarxes de sanejament, sobretot quan els municipis doblen o tripliquen la seva població en diferents períodes de vacances a causa del turisme de sol i platja.
Aquesta tendència expansionista també la trobem a altres sectors com la pesca. A mesura que els vaixells petits i artesanals es redueixen, també ho fa la diversitat d’espècies i la seva abundància. Al mar Mediterrani, més del 70 % de les poblacions avaluades estan sobreexplotades i més de la meitat de les espècies de taurons, ratlles i quimeres estan amenaçades. No obstant això, el nivell de captures es manté a costa d’anar cada cop més lluny i de desenvolupar aparells i tecnologies cada cop més industrialitzades, la qual cosa implica més despesa energètica i contaminació. De fet, la recuperació de les poblacions de peixos és garantia de reducció d’emissions, perquè les poblacions esgotades requereixen més combustible per ser assolides i capturades. Així mateix, unes poblacions de peixos més saludables als caladors de proximitat suposa menys dependència de la importació. Actualment, dues de cada tres peces de peix que es consumeixen a l’Estat espanyol procedeixen de caladors llunyans, amb la petjada socioambiental associada que sovint recau sobre països del Sud Global.
No obstant això, tot i que és evident la necessitat de decréixer –pescar menys per pescar millor–, el sector pesquer industrial o els seus representants patronals continuen alimentant la il·lusió del creixement blau. El mateix Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació espanyol aplaudeix quan a la UE negocien per tal d’aconseguir que la flota estatal tingui més dies de pesca o major nombre de quotes de les recomanades en les darreres avaluacions científiques. Com si fos una bona notícia posar les poblacions de peixos al límit.
I què podem dir del desenvolupament d’energies renovables al mar? El sector de l’eòlica marina ofereix una oportunitat per produir energia neta que hauria d’aportar riquesa a les comunitats locals i provocar el mínim impacte sobre la biodiversitat marina. Això serà així sempre que es desplegui tot prioritzant els criteris ambientals (almenys en un 50 %) i socials (almenys en un 25 %) en el procediment de concurrència per a l’obtenció de llicències. Si no, s’estaran cometent els mateixos errors i injustícies que han generat tanta oposició social a les renovables terrestres. El decreixement blau aplicat a l’eòlica marina implica una planificació i un desenvolupament veritablement participatiu de cada projecte –en aquest sentit, el govern espanyol ha avançat amb un reial decret d’una timidesa inacceptable–, optimitzar les instal·lacions ja existents i garantir la mínima ocupació de l’espai marí.
És urgent decréixer en el consum de combustibles i energia, en contaminació dels ecosistemes costaners i oceànics i en generació d’externalitats negatives per part dels vaixells i dels ports. És urgent promoure la pesca artesanal de baix impacte i limitar la captura industrial. És urgent transformar el model de turisme al nostre litoral.
Si hi ha alguna cosa que ha de créixer són les nostres passes cap a la recuperació dels ecosistemes marins i de les espècies d’interès pesquer, tot generant espais protegits més grans i reserves que actuïn com a refugis per a la biodiversitat, fer-nos menys dependents de les importacions innecessàries i generar uns models turístics sostenibles i respectuosos amb el territori i les persones. Necessitem que el mar sigui un element central per avançar cap a una transició ecosocial que també es tenyeixi de blau.
