"La boca pot mentir, però la ganyota diu la veritat”
Friedrich Nietzsche
Els tics motors són moviments breus, repetitius, estereotipats i sense objectiu, una mena de procés independentista. Afecten sobretot la cara, el coll i les espatlles.
La ganyota que fa Salvador Illa quan s’estressa, menteix o es reconeix com a impostor, és a dir, sempre, és un tic motor. Generalment, l’estrafeia de manera espasmòdica ara i adés, calia estar a l’aguait per enxampar-lo. Darrerament, se li ha quedat gairebé fixa, en veure com han anat les votacions a la mesa del Parlament, en constatar que no li serà fàcil girar full, fer veure que presideix Catalunya des de la plaça Sant Jaume.
Des que no deixen entrar els seus propis militants per por que votin, la direcció d’Esquerra Republicana és tota ella el rictus permanent d’una Marta Vilalta amb la rialla congelada, després de rebre la patacada electoral que tant reclamava el milionari provocador Joan Tardà. També, el president Puigdemont i Jordi Turull forçaven una ganyota de somriure impostat, mentre flanquejaven el candidat Toni Comín al faristol, explicant-nos com de bons havien sigut els seus resultats a les europees. Segons com vagin aquests dos mesos de paciència estiuenca que tenim al davant, podem acabar tots fent una ganyota o altra, aclarint-nos la gola, cridant, grunyint o insultant a tort i a dret amb síndrome de la Tourette. Se’m gira feina a la consulta, jo recomano dormir força, fer exercici, sexe i menjar fetge de vaca, que té molta vitamina B12. Us he estalviat 80 euros, qualsevol cosa li feu un bizum a 'Racó Català'.
Independitzar-se implica trencar lligams, desvincular-se, eliminar les dependències. Aquesta premissa és tan vàlida pel que fa a les relacions afectives com per a les polítiques.
La relació entre la dreta nacional catalana i l’espanyola es basa únicament en interessos objectius, no hi ha amor ni companyonia, no tenen lluites compartides més enllà dels comptes de resultats. El lligam entre les esquerres també es basa en interessos, és clar, però no només. De manera esbiaixada, l’esquerra espanyola ha fet creure a l’esquerra catalana que comparteixen alguna cosa més, una mística gairebé religiosa, una unió internacional de la bona gent. Dic esbiaixada perquè és unidireccional, cal recolzar sempre les lluites dels espanyols per passar la prova del cotó progressista, però no funciona a l’inrevés. Curiosament, aquesta suposada mobilització global s’acaba en sec a la frontera d’Espanya, ja que més enllà de posicionaments retòrics sobre països llunyans, mai s’impliquen directament en lluites de l’esquerra portuguesa, marroquina o andorrana.
Espanya fa segles que reprimeix qualsevol moviment català que pugui esdevenir independentista, sigui de manera barroera i violenta quan pensen que no hi ha més remei, o “sin que se note el cuidado” quan aconsegueixen mantenir la situació dins dels marges de conflicte de baixa intensitat. Falses autonomies, espolis disfressats de finançaments recargolats, imposició banal de la “llengua que ens uneix”, manipulació del cens a través de grans migracions, dret de vot a Catalunya per als funcionaris colonials, infiltració fluida d’agents policials, compra de voluntats, el repertori és molt ampli i se’l saben molt bé. Òbviament, fomentar la divisió dins del moviment independentista és l’objectiu primordial.
Quan Espanya ha de collar la dreta catalana, ataca, doncs, els seus interessos. Es tracta, sobretot, de fer por a les empreses, boicots agressius contra els productes catalans, sortireu d’Europa, trucades del rei, però també es dediquen a esverar les persones d’ordre. Compte, que els eixelebrats anti-sistema calaran foc a les esglésies o trencaran els aparadors de les botigues (depèn de l’època), encaputxats amb pedres a Urquinaona que “no són dels nostres”, s’inventen anarquistes italians en viatges d’aventura. En canvi, quan volen mantenir l’esquerra catalana dins de la cleda, apel·len al xantatge emocional, company la lluita és compartida, parla-li castellà al pobre treballador, no podeu fer costat al carlisme o a la dreta supremacista (depèn de l’època), cal ser solidaris.
Els espanyols es reparteixen bé les tasques, el PP i VOX fan de pinxo, SUMAR actua com a fals amic passiu agressiu, mentre que el PSOE és el més perillós perquè sap fer tots els papers de l’auca. Han organitzat terrorisme d’estat amb calç viva, però es diuen d’esquerres, són el principal puntal de la monarquia sense abandonar un republicanisme retòric, participen en lleis que havien de servir per blindar el català, quan en realitat només han protegit els funcionaris del departament d’Educació a canvi de fer recular encara més la llengua a les escoles. Són capaços d’establir el xantatge emocional sobre les esquerres catalanes des de totes les seves tribunes mediàtiques, que són moltes, però també saben acollonir la dreta. Per a aquesta noble tasca, disposen de bons soldats com el José Zaragoza dels micros als gerros durant l’Operació Catalunya, l’abusananos que rep els nous diputats catalans de tots els grups al Congreso i entre copes els hi explica com funcionen les coses allí, se n’assabenta de les seves anades i vingudes per Madrid, va preparant el dossier. Els socialistes tenen, sobretot, operadores a les fosques amb l’estil sicilià d’Anna Balletbò, que va pel món com si tot li fos degut, renyant amb agror a qui li presenta factures per qualsevol servei que hagi demanat. Ho explica en David Madí, un que hauria d’estar curat d’espants, en el seu darrer llibre “Merèixer la victòria”:
“Tenia al costat Anna Balletbò, que té la peculiaritat de fer que qualsevol esdeveniment en què és present sigui més desagradable. Fa molt temps que la conec i no crec que ni una sola vegada que hàgim coincidit no m’hagi amenaçat personalment o políticament d’alguna manera.... I algunes coses que m’ha dit que em passarien, efectivament, m’han passat”.
Fins al 26 d’agost, viurem dos mesos d’amenaces entre bambolines, de xantatge emocional com més va més intens, de poca pastanaga per a Catalunya perquè no n’hi ha hagut mai en realitat. L’únic premi que pot oferir Espanya és privat, particular, són sous, càrrecs públics, suborns en forma de nòmina autonòmica amb els nostres diners. Si acaben investint Salvador Illa no serà per cap millora de res, serà descarnadament per por als dossiers que pugui fabricar i molts diners per a aquells que prenguin la decisió.
La nostra estratègia ha de ser, per tant, unir-nos i trencar lligams. Adaptant mutatis mutandis les paraules sobre els jutges d’algú que no fa ganyotes, la presidenta Laura Borràs, cal deixar molt clar que l’esquerra espanyola és més espanyola que esquerra, que no és esquerra en absolut si no dóna suport al dret d’autodeterminació dels catalans.
Tenim prou força per fer assolir la independència, però no anem sobrats d’efectius, ens necessitem tots.
A la de Ripoll, també? – em pregunta en Sensat, el meu recepcionista, el meu tantes coses.
Tots vol dir tots. Ja saps que jo no la voto, però no m’agraden els vetos.
Ha tingut sort de treure només dos diputats – diu, enigmàtic, però aquesta vegada sé per on va si arriben a sortir els candidats de Barcelona, hauria perdut el control de l’agenda del partit.
Justament, un think tank que m’encarrega feines de Coaching em demana què convé més, si donar-li veu als mitjans o no.
Na Sílvia Orriols és autèntica, per això se’n surt bé a les entrevistes, sense fer ganyotes. Li vaig explicant els meus dubtes a en Sensat, no és un producte fabricat, li dic, té una trajectòria impecable com a activista a l’ANC, a Òmnium, va anar a la manifestació d’Estrasburg per fer costat als eurodiputats, el seu pecat ha sigut fer la competència als partits ja establerts... M’interromp en Sensat amb dels seus consells, en prenc bona nota perquè li penso cobrar al laboratori d’idees.
Si es volen carregar Aliança Catalana, el que han de fer és entrevistar en Jordi Aragonès.
El cas és que no podem posar-nos vetos entre catalans per raons ideològiques, no ens ho podem permetre perquè amb exclusions no arribarem enlloc. Espanya ho sap i per això els fomenta. Fixeu-vos que parlo d’Espanya com un tot únic, ells no tenen esquerres ni dretes quan es tracta d’impedir la nostra independència, són un bloc granític que sempre privilegia “l’eix nacional” amb la mateixa tossuderia que ens fan un “mantinc el castellà” arreu. La ganyota que cal tornar a provocar és aquella que feia el rei dels espanyols durant el discurs del 3 d’octubre, quan semblava que li haguessin col·locat una gàbia amb cadenat als genitals.
