La Maria Rosa s’enamora de l’Andreu pel vi, pel raïm que trepitja al final de la verema i que es barreja amb la seua sang, i és sabedora de la veritat que amaga el Marçal també pel mateix vi que ell ha begut per a celebrar, amb excés, el seu casament amb ella: “In vino veritas”, segons la dita clàssica molt divulgada per l’humanista Erasme de Rotterdam. És llegint 'Maria Rosa', l’obra dramàtica d’Àngel Guimerà, que sabem això, el drama que inicia, l’any 1894, el cicle teatral que continua amb 'Terra baixa' (1897) i que es clou amb 'La filla del mar' (1900). El text que obre la trilogia que inaugura el teatre realista català -tot i que amarat encara d’un cert romanticisme significatiu- és ben xop d’aqueixa saba de la terra catalana que tant va condicionar l’economia de moltes comarques de la nació durant el segle XIX i que ara torna a tenir una nova embranzida.
També és pel vi que un altre Marçal viurà la puixança i la davallada de cal Noradell, la nissaga empordanesa que Carles Bosch de la Trinxeria ens presenta a la seua primera magnífica novel·la 'L’hereu Noradell. Estudi de família catalana' (1889). El nostre Balzac assaja i assoleix, en bona mesura, la novel·la realista a què aspira la literatura catalana després d’haver iniciat la recuperació de la llengua catalana per a usos literaris mitjançant, sobretot, el gènere de la poesia. La Renaixença malda per assolir la plenitud incorporant al seu programa la ficció narrada per mitjà de la prosa, que en el cas de Bosch de la Trinxeria es complementa amb la literatura del jo, és a dir, la prosa viscuda per ell mateix a 'Records d’un excursionista' (1887).
De fet, el teatre i la narrativa tindran una evolució temàtica paral·lela durant el segle XIX: del teatre romàntic i històric de peces com 'Mar i cel' (1888), del vendrellenc Àngel Guimerà, i de novel·les també sentimentals i que reelaboren fets de l’avior com 'L’orfeneta de Menargues' o 'Catalunya agonitzant' (1862), del reusenc Antoni de Bofarull, arribem fins al tractament d’allò que constitueix l’ara i aquí, dit amb les paraules de sota de la relació dels “dramatis personae” de 'Terra Baixa': “L’escena en la terra baixa de Catalunya i en nostres dies”. És a dir, l’obra de Bosch de la Trinxeria ens situa, per fi, en el present, en la complexitat econòmica, social i política del país a finals del segle XIX, que s’hi imposa.
I per això la vinya hi apareix no només com a element rellevant de l’escenari de l’acció, sinó com a motor de la història que es vol contar amb realisme i coneixement, cosa que Carles Bosch de la Trinxeria sap fer molt bé atès que es va passar la vida gestionant les rendes i el patrimoni rural familiar al Vallespir i l’Empordà, faceta que va acompanyar d’una modesta dedicació a la política local i d’una altra de més intensa a les seves grans passions: l’excursionisme, la cacera, la pintura, la lectura i l’escriptura. “No hi ha casa de jornalers, per pobra que sia, que no tingui la seva vinya a la muntanya. (...) Eixes vinyes tan ben conreuades feien goig”, afirma al seu relat “Colera a vora mar”, tot recordant una visita al seu amic indià Vicenç Tapis a la casa que hi té no lluny de la platja.
'L’hereu Noradell' conté descripcions detalladíssimes del conreu de la vinya i del cicle del vi, de paisatges, de masies, de viles, de la vida quotidiana d’aleshores, de quan “l’agulla marcava tres quarts per les ‘piadoses’ o sia les dotze, hora de la dinada”. Aquest coneixement del medi de primera mà li permet de poder explicar de manera ben diàfana els efectes devastadors de la fil·loxera des de l’inici i la crisi agrària que afectà tràgicament el camp català: “Abans de l’invasió, lo cep, molt arrogant, llença sos sarments al seu entorn: s’allarguen, s’estiren, s’obren pas atravessant lo fullam frondós; atrevits s’emparren per les parets, pels arbres, no paren fins arribar a traucar el cap al cim de les branques (...)”.
És sabut que la Renaixença cultural va donar lloc al catalanisme polític i la novel·la també exposa l’auge social i la decadència política del Marçal Noradell, que inicia, amb honestedat i patriotisme, la seva acció com a diputat català independent a Madrid, però és corromput pel poder de la política espanyola: “En Marçal feia un mes que era a Madrid. S’havia fet amics; fou presentat en los salons de alt to, seduït per les costums elegants, la distingida franquesa de l’alta societat. Insensiblement perdé sa rigidesa, sa enteresa catalana i, sense adonar-se’n, entrà de ple en les costums madrilenyes i es trobà afiliat al partit conservador, atret per los afalacs d’aquell partit”. L’espanyolització del personatge de Marçal Noradell al segle XIX s’assembla tant a la degenerada política catalana present, en paraules del narrador: “Pobre Marçal! Com ha sigut absorbit per la vida madrilenya! Què s’ha fet del seu catalanisme? De l’odi que tenia pels partits castellans? De sa enteresa catalana?”.
Carles Bosch de la Trinxeria fa coincidir, encertadament, la crisi econòmica deguda a la fil·loxera de cal Noradell amb la decadència política deguda a l’espanyolització del diputat Marçal Noradell: dues plagues que tindran un desenllaç esperançador, mitjançant una trama que l’autor sap teixir amb retrats clarividents, amb accions punyents i amb diàlegs versemblants, en la següent generació. Malgrat els restrets estilístics dels crítics Josep Yxart, Ramon de Perés i Joan Sardà a la novel·la, aquest darrer no pot estar-se de confessar que l’havia llegida d’una tirada, “amb plaer extraordinari, amb pregona emoció a estones”. Com jo mateix. Certament, la tradició literària catalana i la Història de Catalunya serveixen, alhora, per a gaudir (críticament, si cal) del gust per la lectura i per a entendre el nostre present, de què parlaré, també en síntesi, el mes vinent, al segon i darrer lliurament d’aquesta sèrie breu: “El vi fa sang (i II): la intercooperació al Priorat”.
