Són els bancs centrals de naturalesa pública o privada? El caràcter públic sembla segellat per les legislacions actuals que els defineixen com a entitats públiques, però independents del poder executiu. A favor de la seua empremta privada tenim els seus orígens i les connexions que mantenen amb la banca privada a través dels transvasaments de càrrecs directius i gestors entre ambdues esferes: pública i privada. El suposat estatus públic afegiria una altra pota a la triada clàssica de poders de l’estat. Si l’executiu decideix la política fiscal (la despesa i la recaptació), el banc central, autònomament i sense interferències, seria l’encarregat d’arbitrar la política monetària per influir en el subministrament de diner bancari a la societat a través dels bancs privats, protagonistes cabdals del sistema. Sens dubte, un altre poder.
Anys enrere vaig oir Joan Tardà referir-se a la suposada divisió de poders com a repartiment de poders. Una expressió amb què l’exdiputat d’ERC apuntava que, sota l’aparent relat de la separació, els poders actuen conxorxats quan es tracta de protegir el que consideren essencial, i intocable. Tardà qüestionava així la neutralitat de les cúpules judicials. Quelcom de similar es pot dir dels bancs centrals, en aquest cas pels seus lligams amb les elits dels poders financers privats.
El nexe entre el poder financer i polític ve de lluny. Quan el diner consistia en metalls nobles encunyats, els senyors s’atribuïen una part del metall, el senyoratge, justificat com a reconeixement de llur sobirania i exclusivitat per amonedar. El senyoratge es cobrava en la seca (la casa de la moneda), i consistia en la diferència entre el valor imprés en les monedes i el valor real. Aquest es disminuïa substituint part de l’or o argent per altres metalls d’escàs valor(1).
Amb l’aparició de la banca de reserva fraccionària(2) –la pràctica de multiplicar virtualment l’or mitjançant certificats en paper convertibles, però en superior quantitat a l’or en reserva– germina la relació entre els banquers, coneixedors dels mètodes i tècniques d’aquest negoci, i els monarques, necessitats d’incrementar els diners a la seua disposició, especialment per finançar les aventures expansionistes d’una època en què les potències europees es repartien el món descobert sotmetent els pobles colonitzats, sota la doctrina de terra nulius(3), i guerrejant entre elles. Els qui esdevenen banquers de les monarquies aconsegueixen el seu particular senyoratge en mode de concessions, privilegis i cobrament d’interessos. Amb la irrupció del diner en paper, el senyoratge del monarca, per emissió, s’incrementa extraordinàriament. Ara és la diferència entre el valor imprés i el del paper del document.
El Banc d’Anglaterra, model en què posteriorment s’han basat altres bancs centrals arreu del món, fou fundat en 1694 per a fer de banquer de l’Estat. Pel nom aparentava ser una entitat pública, però era una societat privada per accions. A més del Banc d’Anglaterra, altres bancs també podien imprimir el seu diner-paper. La pràctica de la reserva fraccionària, que no permet satisfer les grans demandes de convertibilitat, unida a la multiplicitat d’entitats bancàries, donava lloc a freqüents períodes d’inestabilitat i fallides que dugueren a la solució del banc central (vegeu «El banc central i el diner del banc central»).
En el cas de la Gran Bretanya, el Banc d’Anglaterra (conservant l’estatus de societat privada) fou habilitat en 1844(4) com únic emissor de bitllets bancaris convertibles. Tanmateix, els altres bancs del sistema podien continuar creant diner bancari (la major part del que circula) en forma de dipòsits en els comptes dels clients, conservant el senyoratge per interessos. El pànic bancari de la coneguda com a Crisi de 1866 fou la primera ocasió que revelà el poder d’un banc central com a prestador d’última instància, que no té límits i no pot fer fallida (vegeu «La doble estructura del sistema bancari de banc central»). La demanda de convertibilitat havia disminuït en dos dies la seua reserva d’or en un 85% i el govern autoritzà el Banc d’Anglaterra a emetre bitllets no recolzats per or, esmorteint el pànic i tranquil·litzant els mercats financers.
Actualment, en l’època de diner-fiat no convertible, els bancs centrals tenen l’estatus d’entitats públiques independents dels governs. L’antic senyoratge per emissió es manté. En la web del BCE podem llegir: «Els bitllets en euros que tens en la cartera valen molt més del que costa fabricar-los. Els bancs comercials els distribueixen al públic a través de les seues sucursals i caixers automàtics. Per a això han de “comprar-los” a l’Eurosistema lliurant a canvi actius financers, que són una font d’ingressos –això és el que els experts denominen «senyoratge»– (…) Una altra forma d’ingressos dels bancs centrals són els interessos que els bancs comercials paguen quan ens ampren diners».
I més a baix, acabant amb certa autocomplaença: «Si obtenim beneficis, podem destinar una part a provisions i reserves generals per a protegir-nos enfront de possibles pèrdues futures. La resta es reparteix entre els bancs centrals nacionals dels països de la zona de l’euro, que són els accionistes del BCE. Els bancs centrals nacionals també poden guardar part dels seus beneficis, però generalment transfereixen la part restant al Govern del seu país i contribueixen al seu pressupost, la qual cosa beneficia als ciutadans de la zona de l’euro».
L’antic senyoratge per emissió continua amb formats actualitzats. Els bancs privats del sistema, protagonistes principals del sistema monetari, subministrant la majoria de diner que circula mitjançant la creació-destrucció de dipòsits, mantenen el seu senyoratge en forma d’interessos i de la protecció que els donen els bancs centrals i els governs. Un sistema que es nodreix de l’exigència d’un creixement continu insostenible.
Respecte de les relacions de directius de bancs centrals amb la banca privada, existeixen i en podem rastrejar algunes en les darreres dècades(5). També abunden els qui surten del món universitari, dels cossos d’alts funcionaris o dels ministeris de finances. La clau de volta del tema, però segueix l’esquema que apuntava Joan Canela en «És el mitjà qui fa el periodista» descrivint la sintonia entre empreses de mitjans de comunicació i periodistes contractats. En el cas que ens ocupa podríem preguntar-nos: té alguna possibilitat de dirigir un banc central algú que qüestione l’ortodòxia econòmica i financera, i les entranyes del sistema?
(1) A més, els monarques també exigien una fracció de l’or extret o capturat, que en el cas dels Àustria era el 20% (el quinto real).
(2) Vegeu «Els dipòsits bancaris»
(3) Terra de ningú, malgrat que fos habitada.
(4) Per una llei coneguda com a Peel Banking Act perquè fou aprovada sent Robert Peel primer ministre.
(5) Bank of England [Edward George (NM Rothschild & Sons), Mark Carney (Goldman Sachs)]. Reserva Federal EUA [Paul Vockler (Chase Manhattan), Alan Greenspan (J.P.Morgan)], BCE [Wim Duisenberg (Rabobank), Mario Draghi (Goldman Sachs, Luís de Guindos (Lehman Brothers)].
