El capital, en els moments actuals, es prepara per a la contesa mostrant la ineficàcia de la dreta clàssica per a gestionar la militarització de les societats europees davant la realitat econòmica dels BRICS i l’emergència multipolar. En conseqüència, aquesta disputa geoestratègica li genera la urgent necessitat d’enllestir una força, paramilitar, que ajude a pacificar la rereguarda.
L’esquerra del capital, mentrestant, tracta de disciplinar les forces i els segments de població susceptibles de ser crítics o antagònics al capital, amb artefactes polítics sense ànima subversiva i força democràtica i transformadora; incapaços de generar una crítica plausible que puga qüestionar els fonaments de la guerra.
Com, si no, entendre que l’artefacte monclovita de Sumar i la infame cabotada Otanista participen de la traïció al poble sahrauí, les massacres racistes a les fronteres del sud (sense cap cost polític), la hiperinflació, l’enviament d’armes a Ucraïna, l’abandonament del tracte del gas algerià, la llei mordassa, la repressió institucionalitzada als pobles catalans, la impunitat feixista als carrers mentre els antifeixistes i els sindicalistes són empresonats, els 170 morts en accident laboral en els tres primers mesos de l’any, els més de 3.000 militars desplegats en més de 18 missions de guerra pel món, assolint la lamentable cinquena posició mundial en venda d’armes i municions del govern més progressista de la història.
Una percepció cognitiva que grinyola amb el discurs dominant que intenta mantenir segrestat una part considerable de la població amb el xantatge de la barbàrie feixista, mentre intensifica la repressió i continua amb les retallades en sanitat, educació, serveis forestals, sobirania alimentària, cultura, convenis laborals, llibertats nacionals, de sexe, de gènere…
Ens alerten i alarmen constantment davant l’arribada del feixisme, tot i que, en realitat, aquest sempre ha estat aquí. És veritat, però, que utilitzat com a arma de xoc contra la dissidència anticapitalista, independentista i antiestatista. La diferència rau en el fet que ara és també utilitzat contra l’esquerra institucional i la seua trista ofensiva dels drets socials dins la constitució del capital.
Aquesta ofensiva sí que té, sobretot, una gran virtut. Ha servit per a demostrar, sense cap gènere de dubtes, les febleses d’una esquerra ultrainstitucionalitzada, ultralegalista i postmoderna que obté, com a millor certesa en la seua efímera existència, haver servit per a trepitjar la cua del tigre i enrabiar-lo, fent-lo visible per al comú dels mortals.
Una esquerra, light, que confon la lluita pels drets de les minories, en fer una lluita minoritzada: de mínims. Una lluita que es posa al damunt discursos progressistes assumits pel capital, però oculta, quan no elimina, un discurs de classe, integral i anticapitalista. Aquesta esquerra no té gens d’interès a mantenir un discurs mancomunat i crític format des de les bases socials. Un discurs dirigit cap al centre nuclear de lluita entre les classes antagòniques i contra el capital. Tampoc li interessa la necessària lluita d’alliberament dels pobles oprimits davant les estructures de dominació o colonització. Mostra interès, això sí, pels discursos en la Complutense o en tal o tal altre espai comunicatiu i molt poc, la veritat, per la vida als centres de treball i els pobles i barris obrers.
El problema el tenim, doncs, quan intentem lluitar contra l’alienació amb mètodes alienats. Quan no volem reconèixer les nostres condicions i condicionaments que ens formen com a poble colonitzat i intentem alliberar-nos amb mètodes colonitzadors.
La resultant sempre serà tràgica i, precisament per això, ens obliga a fer una pensada a la situació del nostre País Valencià. On l’ombra del capitalisme arrasa amb la vida tal com mereix ser viscuda i, al seu pas, sembla que no germina més que les llavors de les forces devastadores i assassines del colonialisme espanyol. Devastadores per a les nostres estructures culturals i polítiques, que són les que ens haurien d’impulsar a ser un poble amb un futur obert a la nostra determinació; i assassines de les forces subjectives que haurien de viure’l i transformar-lo.
Però el País Valencià sempre resisteix, sempre troba el mecanisme, persona, organització, revolta o revolució que posa peu en paret i que remunta. Això cal reivindicar-ho. Un ordinador, i el seu algoritme, ens hauria donat per morts fa ja algun temps. Però també genera una inèrcia despreocupada i apolítica que no ens beneficia en absolut i que, més aviat, rebaixa la nostra capacitat de lluita.
És justament eixa despreocupació l’instrument utilitzat, sovint, per la maquinària política i cultural de dominació per a empresonar-nos en la psique del colonitzat. I és molt efectiva menystenint les nostres capacitats de resistència i d’ofensiva per a, sobtadament, encaixar el discurs dominat generador d’una bona part del nostre autoodi.
L’autoodi creix allà on ha estat conreat per la cultura de la política dominant, però també, cal puntualitzar, la cultura dominant mai hagués sigut possible sense l’aplaudiment d’anys de polítiques (neo)liberals per part dels nous corrents progressistes socialdemòcrates o socioliberals (alguns d’adscripció valencianista) desesperats per integrar-se i de fer-se valdre com a gestors d’ordre. Discurs, que fent seu la defensa del règim del 78, ha reivindicat, fins al paroxisme i en actitud conversa, la farsa de què una altra Espanya era possible.
Cal parlar clar: Espanya és el règim del 78 i el règim del 78 és la forma (basada en equilibris, pesos i contrapesos geopolítics) de dominació que es dona al capital en aquest territori subordinat a l’OTAN. La victòria del capital, i l’ofensiva espanyolitzadora en curs, passa per la consolidació i afiançament d’un fals «sentit comú», un sentiment irracional, però virtualment tangible, que accentua el reflex de submissió.
Característica imperativa, fonamental, per acceptar la falsa consciència actual que condiciona la mentalitat del colonitzat: un individu despullat de la comunitat dominant (capitalisme o espanyolitat) no pot existir. Per tant, l’existència i, és clar, la dissidència també, està, aparentment, subordinada a la dominació. Encara més, el discurs colonitzador ens afirma i reafirma constantment que la nostra supervivència només és possible sota l’hegemonia del capital sobre la vida.
Eixa és la raó fonamental per la qual una aliança amb l’esquerra espanyola no és possible si del que es tracta és d’acabar o limitar almenys, la dinàmica dominadora del règim i el seu afany bel·licista. La simple existència d’Espanya apuntala la condició de dominació del capitalisme sobre les nostres vides o, dit d’una altra manera: acabar amb el capitalisme és acabar amb Espanya.
Sí, és possible i desitjable, però, una aliança dels pobles contra el seu dominador comú que inicie després d’un procés d’autodeterminació nacional, una etapa constituent sense més limitació que la voluntat dels pobles dominats i colonitzats.
Però, ara mateix, cal afanyar-se i assentar les bases d’un encontre social i polític que tinga com a centre l’alliberament de les nacions sota el control de la corona espanyola. I cal, per tant, la consolidació d’estructures polítiques que posen al centre de la seua pràctica, el País Valencià, la confederació nacional catalana i la seua autodeterminació.
Potser estem davant una cruïlla històrica, potser el que fem, ara i ací, siga crucial per a la democràcia radical, per a l’alliberament col·lectiu del capitalisme que es dirigeix al col·lapse ambiental i per a la lluita contra el feixisme i contra la guerra entre pobles.
Necessitem, més prompte que tard, un front institucional republicà sense lligasses i centrat al País Valencià. Que sent un pas important seria insuficient sense l’entrellaçament de les organitzacions socials en un front cultural coordinat i activat amb les lluites anticapitalistes als camps, carrers i llocs de treball. Un moviment d’alliberament nacional, en definitiva, antifeixista, feminista i solidari, que combatent els enemics i els falsos amics siga capaç de despullar-se de les velles i les noves disputes mentre pren el carrer en nom dels maulets lluitant per una terra lliure.
