Totes les convocatòries electorals són diferents, però les europees són encara més diferents. D’entrada perquè, per desgràcia, sovint són visites no tant com a allò que són, unes eleccions per votar els representants a un parlament cada cop més influent i determinant, sinó només com a revàlida o sondeig de les darreres o properes eleccions catalanes o espanyoles.
Però les eleccions europees tenen altres peculiaritats. La primera és que en ser de circumscripció única estatal, els partits fan el què haurien de fer molt més sovint: agrupar-se en coalicions electorals. L’altre tret distintiu és que els grups polítics del Parlament Europeu no són els mateixos del mapa polític de cada estat o país, i això obliga a jocs i equilibris interessants.
Així, per exemple, CiU i PNV havien anat sempre junts, però un cop a Brussel·les (i Estrasburg), Unió i el PNV anaven amb els democratacristians (ara PPE) i CDC es quedava amb els liberals de l’ALDE (ara Renew Europe). Quan el PP espanyol va aconseguir fer fora el PNV de la Internacional Democratacristiana, els bascos es van integrar al grup liberal d’on, l’any 2018, en van ser expulsats els convergents per la pressió de Ciutadans que –mans al cap- també en forma part.
Per la banda esquerra les enteses i triangulacions són també divertides. L’esquerra espanyola, abans amb ICV i EU i ara amb Comuns/Sumar i Podem, també participa en grups parlamentaris diferents, uns als Verds i els altres al Grup Unitari de l’Esquerra. A l’esquerra independentista l’embolic també és considerable. Històricament, els sectors que han acabat confluint a la CUP feien campanya més o menys entusiasta per Herri Batasuna i les seves successores -amb l’excepció de l’any 2004, quan la CUP va presentar candidatura en solitari quedant molt lluny d’aconseguir un eurodiputat. ERC, per la seva banda, s’ha presentat sempre en coalició amb l’escissió socialdemòcrata del PNV, Eusko Alkartasuna, i en aliança amb altres formacions de nacions sense estat i minories nacionals d’Europa, l’ALE, que un cop dins s’integren majoritàriament al grup dels Verds.
Amb els processos pel mig (el de pau al País Basc i l’autodeterminsta a Catalunya) l’any 2019 va trontollar vtoit. Els successors de CiU –Junts- s’acaben presentant en solitari i treuen un molt bon resultat; aleshores intenten ingressar a l’ALE, i als Verds, però el veto dels seus arxi-enemics, els Comuns, els deixa a la intempèrie. A l’esquerra indepe es produeix també un canvi de parelles sonat. Bildu (que uneix l’esquerra abertzale amb EA, entre altres) fa llista amb ERC, mentre que la CUP opta per la inhibició.
Els propers anys al Parlament Europeu s’aprovaran directives transcendentals, s’hi debatrà el futur de la UE (que està obert!) i s’hi lliurarà un combat decisiu contra la dreta més escorada i l’extrema dreta explícita. Amb aquest panorama, renunciar a participar a les properes eleccions europees és una imprudència; i que la CUP hauria de formar part de la coalició àmplia de forces independentistes i d’esquerres, una evidència.
