L'independentisme és un moviment social impactant amb una difícil traducció política ara com ara. Ha sorgit al marge i sovint malgrat els partits, que miraven en una altra direcció, i s'ha constituït, en molt poc temps, en l'eix central de la política catalana, l'eix a partir del qual tothom se situa; per això determinades complicitats i aliances han saltat fetes a miques i han estat reemplaçades (mireu, si no, el mapa de defensa dels toros). L'independentisme s'ha nodrit de la saba nova de les consultes, és a dir, d'imaginació, tenacitat, esforç i il·lusió, tot de coses que la política fa anys que ha deixat de banda. I gràcies a aquesta feina genuïnament popular, s'ha escampat i s'ha multiplicat a través d'una xarxa autoorganitzada que avui dia constitueix el capital social més sòlid i més interessant d'Europa. En unes altres paraules, l'independentisme és un procés únic, no pas en la història, sinó en el panorama polític actual. I per això és l'element que vehicula el projecte de futur.
El problema són les eleccions de la tardor: aquest magma de gent, participativa o testimonial, ha de posar el vot a les urnes sense trair el desig de llibertat. I el panorama no és gens clar. És cert que, d'aquesta Catalunya motivada –n'hi ha una altra, la hispano-cèntrica, ben desinflada–, en trauran votants CiU, ERC i qui representi l'independentisme emergent, perquè molta gent ja són fidels d'aquests partits, que han avançat. Aquest moviment no és, doncs, un sol paquet i això el fa molt difícil de traduir en vots. Analitzem, doncs, el complex panorama, sense avaluar ara el cas de CDC, del qual ja vam parlar en l'article precedent. Havent-se desplaçat el mapa polític, la formació d'Artur Mas representa avui la centralitat entre l'independentisme i el chaconisme (autonomisme regional comandat pel PSOE) del PSC, cosa que li assegura la victòria, o poc li'n falta.
Parlem, en canvi, d'ERC. El partit ha fet un canvi de discurs radical que té molt l'aspecte de ser tapar un error amb un altre error. El segon tripartit era una opció legítima, però comportava l'obligació d'encaixar una acció de govern regional (la que permet l'autonomia) dins del discurs de “construcció de l'Estat propi”, a través de lleis mancades com ara la d'ensenyament –només gestió de centres–, la de cinema –el tema lingüístic no s'aplicarà fins d'aquí set anys!– o la de finançament, que no toca l'estructura injusta del sistema. Això representa, simplement, mentir al respectable. ERC va dir que ells havien fet avançar l'independentisme i també és una mentida: més enllà de la normalització de l'opció, qui ha sacsejat el panorama és Arenys de Munt i la primera consulta, pura iniciativa popular. Vist això, ERC ha decidit mirar de capitalitzar l'esperit del moviment a través d'una posició radical: no pactaran, diuen, amb ningú que no proclami la independència en els pròxims quatre anys.
Amb la credibilitat abonyegada i el passat que arrosseguen, tanta radicalitat no s'entén. ¿És possible pactar amb un partit catalanista d'obediència espanyola com el PSC i no pactar ara, de la forma que sigui, i no cal que inclogui governar plegats, amb un partit nacionalista però poruc com CiU? Ens ho mirem com ens ho mirem, la majoria social que s'està construint al voltant de la independència passa per força pel contingent dels seguidors de CDC, la memòria exacta del pujolisme, a partir de la qual s'ha de caminar –a gambades, si voleu– cap a l'exigència de la llibertat. Per què ERC, que pacta amb la Catalunya espanyola, defuig aquesta realitat? Resposta: perquè vol els vots impacients, santament impacients!, sorgits de les consultes, i aquests vots reclamen acció i coherència. Però aquest vot, la part que encara està a l'espera de destí, no confia en les tàctiques a curt termini de Joan Puigcercós: tan senzill com això.
En qui confia, doncs? Aquest vot, que és una part fresca i sincera d'aquest poble català que s'ha posat a caminar, busca una candidatura que, de forma unitària, prometi empènyer la majoria social cap a la proclamació unilateral de la independència des del Parlament. Això vol dir empènyer Artur Mas en la bona direcció, si és president. Per això cal tenir representació en el Parlament: si el moviment es queda portes enfora, correm el risc que el procés s'estanqui i, en definitiva, es podreixi. El problema és que aquesta única candidatura clara i eficaç no existeix. Estic molt a prop d'aquest moviment com per entrar ara en descripcions i diagnòstics que atenyen les persones, però és obvi que, si tothom defensa el mateix objectiu, la manca d'unitat correspon a apetències –potser misèries– personals.
Doncs bé, tothom amb dos dits de front pot entendre que (deixo de banda ERC) si l'espai emergent l'ocupen dues o més candidatures, el pastís electoral s'esmicola tant que els resultats poden ser decebedors, o catastròfics. Sincerament, veig molt difícil, ara com ara, una candidatura unitària. Apel·lo, per tant, a la responsabilitat nacional dels contendents perquè, arribat el moment de la veritat, aquell que subjectivament o objectivament tingui menys possibilitats es retiri en favor del candidat més fort. I que la tercera pota d'aquest moviment, que són les plataformes i entitats, donin suport a la candidatura única resultant de restar (perquè no s'ha pogut sumar). Qui faci un pas enrere per possibilitar la candidatura única assumirà, per aquest gest heroic, un capital polític immens de cara al futur. I el capital polític és el més preuat tresor de qui vol treballar pel bé comú.
