Doncs sí, ja he votat, i potser amb més ganes que altres vegades malgrat la destrempada generalitzada del món independentista català. He votat per correu; no ho havia fet mai encara. Però que et convoquin unes eleccions en plenes vacances d’estiu té aquestes coses. Segurament hi haurà més vots per correu que mai i l’abstenció serà nombrosa, i tindrà diferents pares (i mares): que si un càstig als partits independentistes, que si la gent ha deixat de confiar en la democràcia i prefereix anar a la platja que a votar, que si els polítics són tots uns farsants i jo me’n vaig de vacances i ja s’ho faran... I després vindran els plors... Enteneu-me, des d’un punt de vista català, i independentista, jo no penso moure ni un dit per salvar Espanya del (seu) feixisme. Ja s’ho faran. Però no em penso quedar a casa i deixar la representació del poble català, encara que sigui minsa, a les Corts espanyoles, en mans de l’espanyolisme. Com deia aquell, si tu no fas la teva política, els altres te la fan. I els altres ja sabem qui són: els que ens neguen el dret a l’autodeterminació, els que persegueixen la llengua i la cultura catalanes, els que ens espolien fiscalment, ens reprimeixen al carrer i ens porten davant dels seus tribunals.
Deia l’altre dia en una piulada al Twitter: “Si jo fos espanyolista, voldria que tots els independentistes s’abstinguessin o votessin nul.” I és així. Tot això que els regalem, tot això que s’estalvien. Ja ni tan sols caldrà que l’Estat il·legalitzi els partits independentistes, com va fer al País Basc i com de tant en tant algú proposa de fer a Catalunya. Quedant-nos a casa i deixant de votar independentista ni tan sols s’han d’embrutar les mans fent aquesta jugada bruta politicojudicial...
Vull insistir que no disculpo els enormes errors que han comès les forces sobiranistes des de l’1 d’octubre: el malbaratament del 52% al Parlament, els pactes a les institucions amb partits del 155, la frustració dels sentiments i les expectatives de tanta gent que es va jugar el físic, mai millor dit, per fer avançar aquest país cap a la independència... És lògic que molta gent estigui molesta, però fins al punt de perdre de vista qui és el nostre enemic? Jo no. Puc estar molt emprenyat amb els partits polítics (amb algun més que amb d’altres), però tinc clar que el fet que discrepi de l’estratègia i de la tàctica d’aquests partits no em confondrà. Sé que els meus enemics no són aquests partits, el meu enemic és l’Estat espanyol, l’Estat que nega les nostres llibertats. Amb els dirigents d’aquests partits m’hi discutiré, fins i tot a algun potser li diré el nom del porc, però no muntaré una estratègia política centrada a destruir-los a costa de posar les coses més fàcils a Espanya per liquidar l’independentisme català.
L’independentisme, en les eleccions espanyoles del 2019, va obtenir 23 diputats al Congrés, un bon resultat, s’ha de dir. Esquerra, 13; Junts, 8, i la CUP, 2. Al cap de poc, 4 diputats de Junts van optar pel PDeCAT. Des de llavors, 17 d’aquests diputats han votat pràcticament tot, i a canvi de gairebé res, el que els ha posat al davant el govern del PSOE i Podem. Els altres 6, amb encerts i errors, han plantat cara en allò que han pogut. Com a mínim han fet sentir a l’hemicicle espanyol la veu de la discrepància, la veu de la dignitat del poble català que no es vol rendir. És injust posar-los a tots en el mateix sac com fan els abstencionistes barroerament. Jo no ho accepto. I ho torno a dir, hi hauria raons per dir ara que aquestes eleccions són espanyoles i que els catalans no hi hem d’anar a fotre res a Espanya. D’acord, però no som independents i allà es decideixen coses que afecten la nació catalana. Potser no disposarem de prou diputats i diputades per evitar que determinades polítiques anticatalanes s’aprovin, però millor ser-hi per fer sentir la nostra veu, per continuar sent un problema per als espanyols. Si no hi som, ja no som cap problema. I, si l’aritmètica dels resultats ens acompanya, siguem-hi encara que sigui per molestar, per dificultar els seus pactes, per obstruir les seves polítiques, les seves majories...
Imaginem que aquells 23 diputats i diputades independentistes del 2019, si l’abstencionisme triomfa, s’acaben convertint en 10 o 12. Qui hi guanya? Hi guanya l’independentisme? No. A ulls de tothom i a efectes pràctics l’independentisme haurà perdut força. Hi guanya Catalunya? Tampoc, perquè el poble català tindrà menys veus que el representin i que el defensin a la capital de l’imperi que ens vol destruir. Hi guanya la nostra imatge a Europa i al món? Encara menys, el senyor Pedro Sánchez podrà passejar-se per Europa gallejant d’haver solucionat el problema independentista català i dient que el president Puigdemont no representa ningú i que el que ha de fer és lliurar-se a la justícia espanyola, que, com tothom sap, és modèlica...
Ahir llegia a la premsa que el PSC feia una crida “a arrasar a Catalunya”. I jo en una piulada els contestava que el que ells voldrien seria “arrasar Catalunya”. Voldrien arrasar la Catalunya que vol exercir el seu legítim dret a l’autodeterminació, la Catalunya orgullosa de la seva llengua i la seva cultura, la Catalunya generadora de riquesa gràcies a l’esforç dels seus ciutadans i que vol gestionar els seus propis recursos, la Catalunya que lluita al carrer i a les institucions contra les imposicions espanyoles... Doncs sí, podrien “arrasar”, i sobretot ho podrien fer per la nostra incompareixença a les urnes. No ho permetem.
No us enganyeu, l’independentisme no hi guanya res amb l’abstenció. Els contribuents catalans ni tan sols ens estalviarem de pagar els sous de tots aquests càrrecs electes encara que ens abstinguem. L’única diferència serà que els cobraran diputats de partits espanyols, no pas independentistes... Conclusió: d’acord, alguns partits independentistes han fet moltes coses malament, però per castigar-los no caiguem en el parany de donar la victòria a Espanya. Votem. Voteu aquells que menys us hagin decebut, però voteu, perquè en cada elecció els nostres enemics ens compten i estan pendents del nostre grau de mobilització. Potser sí que tots estem farts de “processisme” i de renúncies, però fins i tot jo preferiria que em representés un diputat del partit independentista que més malament em cau abans que veure la nit del 23 de juliol que la representació de Catalunya al Parlament espanyol està copada per membres del PSOE, el PP, Vox... Si això passés, no seria cap victòria per a l’independentisme, no seria cap “jugada mestra”, seria un autèntic desastre.
