Aquesta vegada vaig dir a tothom que l’endemà de les eleccions municipals no em faria mala sang i no em mortificaria pels pactes de les forces polítiques independentistes, a diferència del que vaig fer fa quatre anys en veure el reguitzell d’acords locals amb un partit del 155, quan encara teníem, com aquell qui diu, l’1 d’octubre a la cantonada. Ja veia a venir que si llavors, quan encara no havien cicatritzat les ferides dels cops de porra, els partits independentistes van ser capaços de sumar amb el PSC155 en alguns municipis, consells comarcals i a la Diputació de Barcelona, ara el panorama podia ser encara pitjor perquè molta gent, en política, quan la necessitat empeny, té memòria de peix. I així ha estat, i, tot i que vaig intentar mantenir la calma i no indignar-me; davant la magnitud de la tragèdia i la pressió d’amics, coneguts i saludats del món polític, reconec que m’he tornat a emprenyar.
No som creïbles. Teníem una majoria del 52% al Parlament amb l’objectiu de fer la independència, un govern que es va formar per governar el “mentrestant” però teòricament compromès a situar-nos a les portes de la proclamació de la independència. I res. Un cop ocupats tots els càrrecs a l’administració, els que ja hi havia i alguns de nous, el “mentrestant”, la gestió del dia a dia, es va anar imposant i la claudicació, la rendició, el pacte a Madrid a canvi de res del rufianisme amb un dels partits que va fer costat al “a por ellos” es va anar imposant en detriment de fites més difícils i complicades d’assolir. I al final el govern va petar perquè a un dels socis encara li quedava una mica de dignitat i els partits independentistes van acabar barallats, potser per alguna causa noble en algun cas, segur, però, majoritàriament, per quotes de poder i batalletes de saló. Allò del “i tu més” va ser el pa de cada dia davant l’estupefacció, el desànim i la frustració d’aquells ciutadans que anys enrere van fer confiança a aquests partits.
Enteneu-me, no vull posar tothom al mateix sac. A Madrid, per exemple, no han fet el mateix el senyor Rufián que la senyora Míriam Nogueras. I a Catalunya no és el mateix el president Aragonès que la presidenta Borràs. I a Europa no han fet la mateixa feina la senyora Rovira que el president Puigdemont... Però bé, la gent que els va posar en aquelles responsabilitats ho va fer perquè s’entenguessin i acabessin el que vam deixar pendent l’1 d’octubre del 2017. I això no s’ha sabut fer. Tothom és prou grandet per saber qui té més part de culpa i actuar en conseqüència en les pròximes eleccions. Per cert, ja ho dic ara, jo no m’abstindré. A qui hem de castigar prioritàriament és a Espanya, no tant als partits independentistes, encara que ens hagin decebut i no hagin sabut materialitzar els objectius. Per tant, votaré aquells que menys m’han decebut i que, encara que sigui a la seva manera, estan decidits a mantenir la confrontació amb l’Estat i la lluita per la independència, ja sigui a Catalunya, a Madrid o a Brussel·les.
Però tornem als pactes, que era l’objectiu d’aquest article. Si després del maig/juny del 2019 ja van ser decebedors en alguns casos, ara, maig/juny del 2023, ho han tornat a ser i potser fins i tot més. “Unitat independentista”, cridàvem; “Cap vot ni cap ajuntament per als partits del 155”, reclamàvem; “Formem governs independentistes a totes les institucions”, demanàvem. Doncs bé, que si Roses, que si Reus, que si Manresa, que si les diputacions de Lleida i Tarragona... Quantes alcaldies, quantes presidències, quants equips de govern independentistes més s’haurien format si Junts, Esquerra, la CUP... s’haguessin entès, cosa que haurien d’haver fet si la prioritat fos el país i no els interessos de partit o fins i tot els personals. A quants llocs del territori els partits del 155, bàsicament el PSC, haurien acabat a l’oposició i no manant, com ha acabat passant en molts indrets, si la suma independentista hagués estat una realitat. I a molts llocs l’aritmètica ho permetia; el que ha faltat és voluntat política, sentit de país, cosa que sí que tenen els espanyols, molt més que nosaltres, pel que s’ha vist en l’elecció de l’alcalde de Barcelona, per exemple. No és només que perjudiquem el procés independentista, és que estem blanquejant un partit que estava al costat dels de les porres l’1 d’octubre del 2017, un partit que nega al poble català el legítim dret a l’autodeterminació, un partit que diu que vol empresonar el president Puigdemont. Estem pactant amb el partit dels GAL, el partit que va encobrir les tortures contra independentistes no fa tants anys. I no només l’estem legitimant amb els nostres pactes, estem facilitant el seu accés -i el d’altres partits unionistes- al poder amb aquestes campanyes en pro de l’abstenció independentista -els espanyolistes no s’abstenen- a les urnes perquè, ui sí, estem molt empipats. Doncs ja veieu quin país ens està quedant: el PSC155 governant a molts indrets, algun partit independentista, rendit; tots barallats; estratègies per enviar la gent casa quan toqui votar. I després ens sorprendrem que els resultats electorals a Catalunya siguin similars als de qualsevol regió espanyola: PSOE, PP, comuns/Sumar/Podem, Vox... i els partits independentistes, a la cua. I, a més a més, una part de l’independentisme, petita per sort, justificant que la gran esperança és un partit xenòfob i racista. Meravellós...
Tot està perdut?, doncs no. Hi ha una mica de llum a la foscor. I per sort a casa meva, a Girona. Hem d’estar orgullosos del pacte de govern a l’Ajuntament de Girona. Gràcies, Lluc; gràcies, Gemma; gràcies, Quim, per haver-vos entès, per haver sumat, per deixar clar que l’entesa independentista és possible, que la unitat independentista és factible si hi ha voluntat. Gràcies per haver demostrat amb el vostre acord que, almenys a Girona, hem sabut diferenciar entre els que brandaven les porres contra la gent l’1 d’octubre del 2017 a molts col·legis de la ciutat i les víctimes d’aquestes porres. Gràcies per haver evitat que la ciutat del president Puigdemont acabés governada per un partit del 155 que el primer que hauria fet és tornar a portar els premis Princesa de Girona a la ciutat amb la presència de la família reial espanyola.
Espero que en les pròximes eleccions espanyoles els votants independentistes es quedin amb l’exemple pedagògic gironí i no amb la vergonya d’altres pactes territorials, que ens desmobilitzen i ens desmoralitzen, i que això, aquest esperit gironí, els faci anar a les urnes a votar, i a votar per partits que continuïn lluitant per la independència, per la nostra llibertat nacional i social, perquè alguns no ens rendim ni ens rendirem.
