Quan hi va haver el pacte entre JxCat i el PSC a la Diputació de Barcelona, malgrat l’ensarronada que alguns (ERC i comuns) volien fer contra Junts, tot s’ha de dir, jo vaig posar el crit al cel, vaig omplir Twitter de piulades denunciant-ho i em vaig queixar a tota la gent de Junts que coneixia, que és molta. Incomprensible, un insult a tota la gent represaliada l’1 d’octubre (i posteriorment) i un error estratègic important de l’independentisme. Ara bé, aquest acord sense sentit de país no era res més que el colofó a tot un seguit de pactes municipals en què Junts, ERC i la CUP no van tenir cap inconvenient a arribar a acords locals amb aquells partits que van avalar l’aplicació del 155 contra el govern legítim de la Generalitat pocs mesos abans. “Si tu ho fas aquí, jo ho faig allà, què t’has cregut!”, “Si tu me la fots aquí, jo te la torno allà...” I així, sense escrúpols, un bon nombre de municipis van acabar governats per majories en les quals s’integraven els partits del 155, sobretot el PSC, quan, atenent als resultats electorals, hauria estat possible la formació de governs sobiranistes. La llei de la selva municipal...
Des del meu punt de vista, l’error ve d’abans. D’abans de les eleccions municipals, vull dir. Des de la societat civil es va demanar, reiteradament, que les formacions independentistes arribessin al compromís de no establir aliances amb aquells partits que havien format part de la repressió i que es prioritzessin els acords entre grups sobiranistes per damunt dels legítims interessos locals i de les legítimes estratègies de partit. Malgrat tot, no hi va haver manera. Però parlem d’això, parlem d’interessos locals i d’estratègies de partit, perquè jo crec que aquí hi ha un matís que val la pena comentar. D’interessos locals en tenen tots; és a dir, si un candidat d’un partit independentista veu que té possibilitats d’arribar a l’alcaldia pactant amb algun regidor que no ho sigui, molt probablement ho intentarà, a menys que nacionalment, des de la seva organització, se li negui aquesta possibilitat (tot i que en alguns casos potser ho provarà igualment, i després el partit al qual pertanyi ja decidirà què fa...). Una altra cosa és l’estratègia de partit. I aquí és on jo hi veig la diferència.
En general, els acords als quals ha arribat JxCat en alguns municipis amb partits del 155 no tenen res d’estratègics, simplement són alcaldes que ho volen continuar sent, quan el suport electoral ha quedat per sota de les expectatives, i pacten amb qui sigui per no anar a petar de caps a l’oposició, o candidats que s’han quedat a les portes de l’alcaldia i que aprofitaran el suport de qualsevol regidor que s’hi posi bé per arribar-hi, independentment del partit al qual pertanyi; és a dir, estem parlant, en tots aquests casos, d’interessos locals o personals que no tenen res d’estratègics... Però no sempre és així. A veure, no vull dir que en els pactes que han protagonitzat ERC i la CUP, entre si i amb d’altres, no hagin pesat també alguns interessos locals (o personals); però, principalment en el cas d’Esquerra, s’hi entreveu un rerefons estratègic. La voluntat d’assolir “l’hegemonia” en l’espai sobiranista anunciada ja fa temps pels dirigents d’ERC es tradueix, en l’àmbit municipal, amb lloables i significatives excepcions, tot s’ha de dir, en la materialització de pactes “d’esquerres” que enviïn JxCat a l’oposició allà on sigui possible i, només (torno a dir que amb algunes excepcions) quan els números no els surten, els candidats d’Esquerra s’avenen a pactar amb els competidors “de la dreta neoconvergent”, en paraules rufianesques i tardanes...
Últimament, per exemple, s’ha parlat molt de Calonge i Sant Antoni, a la comarca del Baix Empordà, on una moció de censura producte d’un pacte contra natura, amb el PP inclòs, ha fet fora l’alcalde d’ERC i ha tornat a l’alcaldia l’incombustible cap de llista de JxCat, en contra fins i tot de la voluntat del partit de Puigdemont; un clar exemple d’allò que deia abans dels interessos personals (i no sé si també locals), però al darrere d’això no hi ha cap estratègia de Junts. En canvi, i no se’n parla tant, o gens, al municipi del costat, Platja d’Aro, d’ençà de les últimes eleccions locals, hi ha un alcalde del PSC, producte d’un pacte “d’esquerres”, que va enviar a l’oposició el fins llavors alcalde de JxCat, també incombustible però ara ja menys..., tot i que havia guanyat aquells comicis en nombre de vots. I aquí potser sí que hi ha un interès local, però sobretot hi ha una estratègia política, la d’Esquerra, que també ha portat a terme a Figueres, Sant Cugat... municipis on, tot i haver-hi un guanyador amb diferència de vots, JxCat, a hores d’ara hi ha un govern format per diferents partits “d’esquerres”. I és que quan Esquerra pren la decisió de fer fora un alcalde independentista de Junts, si diu que ho fa amb l’objectiu de fer un govern “d’esquerres”, mediàticament la cosa és políticament fantàstica i cola. Però si un alcalde de Junts pacta amb el PSC per mantenir-se en el poder, llavors és un traïdor i un botifler... Doncs, per mi, tan negatiu per al procés independentista és una cosa com l’altra; perquè caldria entendre d’una vegada que en aquest procés d’alliberament nacional les corporacions locals i tot el que se’n deriva: consells comarcals i diputacions (sí, encara hi ha diputacions...) haurien d’estar controlades per governs independentistes, i els interessos locals, personals, les estratègies partidistes i fins i tot els matisos ideològics haurien de quedar clarament en un segon terme.
Sigui com sigui, crec que en el mapa municipal català, convertit malauradament en un camp de batalla partidista en contra de l’interès general de país, ha costat menys que un grup local de Junts hagi votat un alcalde o alcaldessa d’ERC que no a l’inrevés. I quan la cosa anava molt ajustada, ja hi havia algun regidor de la CUP que feia decantar la balança, sempre en benefici d’ERC, perquè ja se sap que els anticapitalistes només poden donar suport a un partit “d’esquerres”, només faltaria... Un record per Jordi Turull, per cert... Quan arribi el cas que la disputa no sigui entre JxCat i ERC, sinó entre els comuns (teòricament “d’esquerres” però no independentistes) i Junts tinc curiositat per saber què faran, bé ho tinc bastant clar...
Em temo, però, i d’aquí ve tota l’argumentació anterior sobre el que ha passat en l’àmbit municipal –en part un desastre–, que això es pugui traslladar al Parlament i al govern de la Generalitat, segons com vagin els números en les pròximes eleccions del febrer. Perquè el Parlament i la Generalitat no són una diputació, un ens territorial i principalment administratiu (encara que el govern espanyol centra tots els seus esforços a fer que realment esdevinguin això), són uns òrgans polítics que han de continuar estant en mans independentistes. I a hores d’ara tinc els meus dubtes que els dirigents dels partits polítics ho tinguin tan clar com diuen.
Si en les últimes eleccions catalanes del desembre del 2017 els resultats no haguessin estat els que van ser i s’haguessin assemblat més als que preveien totes les enquestes, no sé si a hores d’ara tindríem un govern de Junts i ERC al cap i casal o un tripartit o alguna cosa molt semblant. Hi havia algun pacte a l’ombra, algun acord de despatx que no sabem...? Ho desconec. És impossible que els acords “d’esquerres” que s’han assolit en alguns ajuntaments no es puguin traslladar al govern de la Generalitat?, els comuns ja ho estan demanant... És improbable que la CUP i els socialistes (cadascun amb arguments i motivacions ben diferents) no s’inclinin per un govern “d’esquerres” format per ERC i els comuns per evitar una nova presidència de Junts i que els “maleïts postconvergents tan de dretes de Puigdemont” continuïn tenint la presidència la Generalitat?
A mi no em preocupa tant que Junts sigui al govern català o a l’oposició; em preocupen les possibles conseqüències per al país d’un govern català no independentista (o parcialment no independentista), perquè que n’hi hagi un, d’independentista vull dir, és clau per no fer marxa enrere en tot el que hem avançat fins ara, malgrat l’estancament actual. En conclusió, primer, cal que no es trenqui la unitat independentista i, segon, que l’independentisme continuï sent majoritari i governi les institucions del país, sobretot la Generalitat. Perquè això és el que hem d’ensenyar a Europa i a Espanya: que hi som i que hi continuarem sent per molt que ens bombardegin des de tots els fronts. Només així podrem avançar i plantar cara a un estat que ara, sense cap vergonya i desacomplexadament, ens vol esclafar. També us he de dir una cosa, aquesta unitat independentista a mi me la garanteix més en Carles Puigdemont que l’Oriol Junqueras, ja em perdonareu la franquesa... Per cert, jo sí que voldria un govern tripartit a la Generalitat, un govern tripartit integrat per Junts, ERC i la CUP, però aquest no crec que tots els que n’haurien de formar part el vulguin materialitzar; per tant, molt senzill, davant dels dubtes el millor és donar suport als que sí que el voldrien, i als que l’Estat espanyol desitjaria que mai de la vida guanyessin, i casualment són els mateixos... Ves quines coses...
