Poques qüestions solen provocar més polèmiques en determinats moments que la llibertat d'expressió. Fa uns mesos hi va haver uns allau de crítiques -i algunes defenses, tot s'ha de dir- quan el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) va emetre un dictamen en què es criticava una manera de fer per part de l'emissora de la COPE, que depèn de la Conferència Episcopal. El dictamen criticava, en concret, que sovint es difonguessin informacions que no eren certes i d'altres sotmeses a manipulació. Es van aixecar veus de tota mena en contra del CAC, la major part procedents de la dreta pura i dura, defensant la sacrosanta llibertat d'expressió i afegint allò tan suat de recórrer als tribunals si algú se sentia ofès o insultat. En una societat judicialitzada al màxim, no podia sorprendre aquest consell.
Canvi de decoració. Aquests dies hem assistit a tot el contrari. Les veus de la dreta pura i dura han recomanat -és un eufemisme, per descomptat- que Pepe Rubianes no estreni la seva excel·lent obra, Lorca somos todos, en un teatre públic de Madrid. L'alcalde Alberto Ruiz Gallardón s'ha apressat a declarar que "no ha habido censura, ninguna clase de censura". Ha afegit, però, que les declaracions de l'actor en un programa de TV3, en què es ficava de mala manera amb Espanya, no li havien agradat gens. Les declaracions, com es sabut, van ser objecte de mea culpa per part de Rubianes poc després. Les paraules de Ruiz Gallardón m'han recordat les de la policia de Sabadell de fa pocs dies afirmant que la pallissa a un noi gambià no tenia cap rerefons racista. Malament quan cal aclarir que no hi ha hagut censura, que no hi han hagut motius xenòfobs...
Un conspicu col·laborador de diaris, arrenglerat en l'espectre de la dreta habitualment, afirmava aquest cap de setmana passat que temia que els progressistes deixessin Pepe Rubianes amb el cul a l'aire. Ja pot descartar la por. Des de Comissions Obreres, que ha ofert a l'actor un teatre a Madrid perquè representi l'obra fins a comentaristes diversos ha quedat clar que Rubianes, el gran Rubianes que tantes bones estones ha fet passar als espectadors, no està sol.
Ha quedat clar, però, que la dreta de sempre té dues vares de mesurar. Quan li toquen un fill seu, com ara la COPE, la llibertat d'expressió és sagrada, gairebé els deu manaments baixats per Moisès des del Sinaí. Quan el tocat és un personatge sospitós -actor, humorista, esquerranós de pedra picada-, pesa més l'ofensa de fa un temps que no la qualitat de l'obra que dirigeix. De vegades, un pensa que, si a més, és sobre Lorca, afusellat pels avis d'aquesta dreta perenne, encara millor per fer-lo desistir del seu propòsit.
Si hi ha bèsties negres al món de lla llibertat d'expressió, són especialment els que practiquen l'humor. No en faré una relació exhaustiva: n'hi haurà prou amb dos exemples. Un acudit de Junceda va provocar el 1905 la crema d'una impremta i destrosses en dos mitjans de comunicació, a més de la creació de la llei de jurisdiccions, que va permetre als militars ser jutge i part en els casos que ells creien que els afectaven durant tres quarts de segle. El segon exemple és més proper, les representacions de la Torna van dur part d'Els Joglars a la presó i a un consell de guerra en una data situada de ple dins el postfranquisme, el 1978.
Naturalment, hi ha qui davant d'aquestes situacions es pregunta si la llibertat d'expressió és una patent de cors i no té cap mena de límits. Per descomptat, els té, com totes les llibertats. Per aquesta raó, és absurda la seva defensa numantina, com si es tractés d'una veritat absoluta. Quan algú pregunta què cal fer si un se sent molest per una informació que conté alguna inexactitud, el més habitual és recomanar-li una carta al director del mitjà en què s'ha publicat. Hi ha en alguns diaris la figura del defensor del lector, al qual es pot recórrer. De vegades, és més complicat fer el mateix en ràdio o televisió, això és cert. Hi ha també el dret de rèplica, però té uns dies de termini i no acaba de funcionar. Hi ha qui creu que tot això és poca cosa i pensa a anar als tribunals. Per descomptat, hi té el seu dret. De vegades, però, el mitjà se sent tan poderós que, tot i ser condemnat a publicar un escrit de rectificació, es nega a publicar-lo.
Crec, tanmateix, que el millor sistema en una societat madura és l'autoregulació. Comptem amb el codi deontològic que aplica el Consell d'Informació de Catalunya, però en la meva opinió caldria donar-li més força. Per exemple, que els seus dictàmens fossin obligatòriament publicats als mitjans on s'ha observat un abús de la llibertat d'expressió, causant un greuge a una persona o a una entitat.
El més important del cas Rubianes és que ha permès descobrir sota la màscara de la dreta defensora de la llibertat d'expressió la ganyota intolerant de sempre.
