Un partit polític té dues missions, una de permanent, una altra de transitòria. La permanent és la d'un laboratori d'investigació i experimentació sociològica i científica. Cada partit tracta d'elaborar un model harmònic de societat a partir de les dades d'observació i enquesta social permanent i tracta d'experimentar en la pràctica la viabilitat d'aquest model per mitjà de l'exercici del poder polític a través de les estructures d'Estat més o menys acceptades o canviades segons el model.
No crec que aquesta recerca i experimentació de models socials sigui cap mal, ans al contrari, crec que anirà creixent i multiplicant-se. Segurament a la llarga els models de societat seran variats i molts d'ells viables.
La missió transitòria dels partits polítics és la defensa d'una classe social que és en lluita amb la classe oposada dins una mateixa societat. El control de l'Estat i la seva defensa, en cas de controlar-lo per fer-lo servir contra la classe oposada, donaria lloc a la lluita de classes, guerra encoberta en formes molt civilitzades, però guerra dura, implacable, cruel, com totes les guerres. Guerra que converteix la democràcia en una selva. Democràcia salvatge.
Al nostre país i en aquest temps de sortida de la hivernació de la clandestinitat, els nostres partits estan crispats fins al paroxisme i jo els demanaria a tots una mica de seny perquè els enfrontaments massa irracionals de vegades en comptes de portar al progrés porten a la destrucció de tots. De vegades no hi ha guanyador o el guanyador es veu obligat a governar amb unes condicions que no porten a res constructiu. Les victòries o s'assoleixen amb marges còmodes o esdevenen derrotes encobertes.
Alguns exemples. La frase odiosa: «Tot passa pels partits». La presència decisòria de representants dels partits en les reunions dels senadors de l'Entesa dels Catalans. La proposta constitucional que en el futur Senat cinquanta senadors seran nomenats pels congressistes. L'excessiva politització de les pròximes eleccions municipals. A Anglaterra les eleccions municipals no són polítiques. L'exclusió de les associacions de veïns de les comissions gestores municipals. I darrerament, amb ocasió de la transformació de l'Assemblea de Catalunya, han esdevingut fets lamentables. La votació de la plenària fou guanyada per la proposta de transformació àmpliament. Trenta quatre contra tretze. Per què les declaracions a premsa, ràdio i televisió foren en el sentit que l'Assemblea quedava dissolta?
A l'entorn del mateix tema han corregut dos rumors desagradables. Algú diu que si alguns partits extraparlamentaris continuen emprant el nom d'Assemblea de Catalunya, altres partits parlamentaris lluitaran contra els primers «a mort» i amenacen àdhuc amb accions judicials. Per què tanta crispació voluntarista? ¿Hi ha tal volta mala consciència, inseguretat en l'encert dels propis plantejaments? ¿No poden els partits parlamentaris concedir un mínim de temps perquè l'Assemblea de Catalunya es transformi? Es natural aleshores que els partits no parlamentaris es tornin agressius.
Democràcia és guanyar amb igualtat d'oportunitats. I si s'ha guanyat amb una trampa imposada, cal tenir el valor de reconèixer-ho... Altrament és reconèixer indirectament que s'està a l'altre bàndol en la lluita de classes.
*La digitalització d'aquest article es deu al treball i compilació d'articles de Lluís M. Xirinacs portada a terme pel Centre d'Estudis Joan Bardina
