Aquest dimarts s'ha fet una nova concentració davant la "Jefatura de la policia nacional espanyola", sota el lema "Via Laietana: Repressió i tortura", convocada per la Comissió per la Dignitat i la sectorial de Persones Represaliades de l'Assemblea que ha comptat amb la participació de Carles Castellanos, tres dies després d'haver participat conjuntament amb Blanca Serra en el programa Preguntes Freqüents de TV3 on van denunciar que en plena "democràcia" a Via Laietana també es torturava.
Prèviament, Josep Cruanyes i Tor en nom dels organitzadors ha criticat durament les declaracions del secretari d’estat espanyol de seguretat, Rafael Perez, on assegurava que la prefactura de Via Laietana ha estat “un símbol de servei públic des del que diverses generacions de policies han contribuït a enfortir la democràcia a Espanya”. Precisament, mentre se celebrava l'acte, el ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, ha admès al Senat espanyol que "en el passat", durant la dictadura franquista, va ser un centre de tortura. Però també ha defensat que la tasca actual de la policia nacional espanyola ja "resignifica" l'edifici, per tant ha descartat la conversió de l'edifici en centre de memòria. Sobre aquest punt, cal recordar que el Congrès espanyol va aprovar convertir la comisaría de Via Laietana en un museo de memòria histórica, tot i que no era vinculant, també cal remarcar-ho.
En el seu parlament, Carles Castellanos ha volgut resaltar que durant el règimen monàrquic també es torturava, "al llarg dels 80". A continuació podeu llegir íntegrament el seu discurs:
Aquí s'ha torturat amb el franquisme i amb la monarquia
Sóc aquí per a denunciar que en aquest edifici de la Via Laietana he estat torturat; i això va passar aquí, el mes de desembre del 1981.
En aquest edifici s’ha torturat durant el franquisme i durant el règim monàrquic actual, al llarg de la dècada dels anys 80.
No és cert el que explica el programa FAQS de TV3 que només va ser ‘a l’inici’ del règim monàrquic perquè ben entrada la dècada dels 80 (l’any 1986, amb el cas de Lluís Millà i altres, per exemple) va tenir lloc un episodi clar de tortures en aquest recinte.
Sembla que, als anys 90 (com ho prova la gran onada de detencions contra l’independentisme de l’any 1992, acompanyada de nombroses tortures) la iniciativa torturadora és assumida sobretot per la guàrdia civil espanyola (1*). Però la tortura a aquest sinistre edifici que tenim aquí al davant va ser un fet constatat almenys fins ben entrada la dècada dels 80.
* * *
Sóc aquí, doncs, per a denunciar les tortures que hem patit aquí en aquest lloc de la Via Laietana, també durant el règim de la monarquia borbònica espanyola continuadora del franquisme en tants aspectes, un règim que ha torturat i tortura com es feia durant el franquisme.
Ho explicaré seguint la descripció que fa el resum informatiu elaborat per IPC el desembre del 1981 (2*) de l’operació de la policia espanyola, en la qual van ser detingudes 23 persones del Principat i del País Valencià moltes d’elles torturades. El valor dels testimoniatges és més gran encara si es té en compte que ha calgut vèncer les amenaces llançades per la policia mateixa per tal de silenciar-los. Les tortures van ser tan brutals que, a mi mateix, em costa recordar-ne els detalls i és per això que hauré de llegir forçosament la descripció dels fets.
L'operació va ser muntada amb brutalitat i de manera espectacular. Totes les detencions van ser fetes a les 3 de la matinada (del dia 3 de desembre) amb un gran trasbals per al veïnat (en cada cas, dos veïns són despertats forçosament per a figurar com a testimonis de l’escorcoll). Les detencions es fan sempre amb una gran espectacularitat procurant de crear un clima que porti a pensar en una suposada “gran perillositat” dels detinguts.
I després de la detenció, la policia va retenir les famílies fins a primeres hores del matí per tal que no poguéssim avisar ningú (ni familiars ni advocats).
Cal destacar el gran desplegament policial i la brutalitat en la detenció de Carles Castellanos i Teresa Lecha amb dos fills petits aleshores en Carles i en Pere de 12 i 10 anys: utilització de gossos situats al balcó després d’haver travessat el pis dels veïns, destrosses a la porta a cops de peu... En Carles i la Teresa són encanonats per quatre armes al moment d’obrir. La Teresa és obligada a passar per totes les habitacions amb una pistola a l’esquena. L’inspector que ha destrossat la porta va comentant encara en veu alta que, per culpa dels detinguts, s’ha fet malbé les sabates... En acompanyar la policia Carles Castellanos al cotxe que l’ha de portar a la Prefectura, és invitat repetidament a escapar-se (els policies fins i tot comenten que no tenen la pistola carregada). Es tracta d’una incitació clara a l’aplicació de l’execució sumària coneguda com a “llei de fugues”.
Cal destacar també la detenció d’una nena de dotze anys (filla de Mait Carrasco) la qual es va haver d’estar sis hores sola a la Prefectura. En la majoria dels casos (com en la meva detenció) els inspectors no permeten que t’acomiadis de la família ni es prenen ni tan sols la molèstia de comunicar al detingut quina és la raó de la detenció.
L’estada a la Prefectura de Barcelona
Es tracta d’un veritable “segrest” ja que durant les primeres 24 hores de detenció la policia
enganyava les persones interessades per la situació dels detinguts dient que no eren a la Prefectura. La majoria dels detinguts són mantinguts als calabossos i interrogats intermitentment durant els set dies que durà la detenció. Carles Castellanos, Pere Bascompte i Jaume Llussà són retinguts permanentment a les oficines sense possibilitat de descans ni de poder saber res sobre la seva situació.
L’aïllament i l’estat desolador dels calabossos i de les oficines creen el clima favorable per a tortures psicològiques de tota mena: Eva i Blanca Serra són amenaçades amb la liquidació física del seu germà. Teresa Lecha és torturada per mitjà del desconeixement de l’estat del seu marit sotmès a interrogatori permanent; a Mait Carrasco (que és vídua) la policia li diu que li prendran la filla, que la portaran a la protecció de menors... En el cas de Marcel Caselles la situació de dependència i d’invalidesa psíquica de la seva muller és utilitzada per tal de pressionar-lo; a ella tampoc no se li permet en cap moment de saber l’estat d’en Marcel, ni tan sols de veure’l... Tots vivim amb el cor angoixat pel sofriment propi i dels altres, i per la total indefensió en què ens trobem, a mercè de tortures, trasllats a Madrid etc., amb què ens amenacen contínuament.
També contribueix a crear un veritable clima de terror la visita mèdica que té lloc de manera sinistra la primera nit després de la detenció. A les tres de la matinada som despertats sobtadament i traslladats emmanillats a la presència del metge el qual ens pregunta si tenim alguna lesió “important” a declarar un contacte que, independentment del que diguis, acaba amb un resultat sempre nul perquè l’única cosa que interessa a aquest personatge és verificar si el teu estat físic és adequat per a continuar les tortures.
Tortures i maltractaments físics
Mait Carrasco és mantinguda dempeus durant unes 38 hores sense dormir ni descansar. Durant els interrogatoris va ser encanonada amb una metralleta fent-li pressió al coll; i li disparaven el percussor de l’arma cada cop que no rebien la resposta que volien sentir. També amb el canó de la metralleta li colpejaren el coll repetidament.
Carles Castellanos és sotmès, de la mateixa manera, a un esgotament extrem: més de 50 hores seguides sense dormir i més de 40 hores dret; i durant tots els dies d’interrogatori sotmès repetidament a dures pallisses (4 o 5), amb les característiques següents: amb les mans emmanillades darrere, cops de puny a la cara, al pit, i a l’estómac; cops amb el mànec d’un tornavís al cap i als genolls, i amb el mànec pla a l’estómac; cops amb el ferro del tornavís a les ungles i als dits (a les mans emmanillades darrere); cops de peu als testicles; cops amb altres objectes contundents (objectes de fusta plans, guies de telèfons etc.)... “per a no fer-se mal a la mà” – que deia el policia-; fortes trepitjades amb tot el pes del cos damunt un peu.
Totes aquestes pallisses tenien el mateix final sàdic: havent caigut en Carles a terra a causa dels cops, era alçat estirant pels cabells, i ficant-li un tornavís al forat del nas feien força per esqueixar-li els narius. En una ocasió, essent fixades les manilles estretes intencionadament, li van produir unes lesions profundes a cada canell que van durar unes tres hores, i uns dolors i la insensibilització del dors de totes dues mans, que duraren més de 10 dies. En voler ésser aleshores visitat pel metge per tal de mostrar-li els senyals de les manilles, no li ho permeteren.
Cal observar també, com a mostra de sadisme, que en algun moment quan l’inspector clavava cops amb el mànec del tornavís a la panxa, el girava fent veure que volia foradar el detingut amb la part punxant. Com a conseqüència dels cops rebuts, el dia 21 de desembre en Carles encara sentia un fort dolor a les costelles del costat esquerre, i així fou consignat en una visita mèdica feta a l’Hospital Clínic de Barcelona.
Carles Castellanos fou sotmès també a pressions morals i amenaces de tortures (exhibint la “barra” en diverses ocasions o entrant algú cridant “esta noche te vamos a destrozar!!”). També li foren aplicades les tortures conegudes com “la manta” i l’“estrenyedits”. Li posaren una flassada al cap, agafada amb un cordill al voltant del coll per tal de no deixar respirar. Mentrestant el colpejaven amb els punys i amb un tornavís. I amb un conjunt de barretes posades entre els dits (estrenyedits) els esclafaven, amenaçant-lo amb trencar-los.
De totes aquestes tortures el metge de la Prefectura de Policia de Barcelona només recollí finalment les lesions produïdes per les manilles, i encara preguntà al detingut si no era ell mateix que se les havia posat estretes expressament.
Angoixa i intimidació
No donaríem una idea completa d’aquestes experiències si no comentàvem, encara que fos breument, el clima d’angoixa que crea saber-te a mans d’uns tals botxins per un període de 240 hores que sembla que no s’ha d’acabar mai. L’odi envers els catalans i contra algunes figures polítiques (com el president Barrera) era manifestat obertament, i l’objectiu permanent dels maltractaments i els interrogatoris era de fer-nos abandonar els nostres principis i la nostra militància per mitjà del desànim (inventant-se fins i tot traïcions de militants) i de l’amenaça directa (“si te veo en una manifestación te mato”).
El transport a Madrid
Amb les mateixes característiques de “segrest” de la primera detenció (ningú, ni nosaltres mateixos, en som informats), el dimecres dia 9 vers les 10 de la nit som emmanillats i col·locats en dos furgons amb destinació desconeguda. No sabem on anem; molts, pensem que hem d’anar als jutjats de Barcelona. A través del reixat que ens separa dels conductors veiem que els furgons enfilen carrer Jonqueres amunt, Llúria, Aragó, Urgell i la Diagonal. Aleshores comencem a veure clar que anem cap a Madrid i comença una llarga nit d’angoixa. Els policies conductors no ens donen cap informació sobre la nostra destinació. Només responen amb burles (“os llevamos a un descampado”). Quedar a mans de la policia de Madrid, després de les darreres experiències de tortures de les germanes Eva i Blanca Serra, ens omplia d’angoixa.
Al furgó de les dones, Maria Teresa Aragonès (que estava encinta) no parava de vomitar. Malgrat les queixes, el seu furgó només s’aturà una vegada. Emmanillats entre nosaltres no podem ni tan sols estirar-nos còmodament. Tenim fred. La situació és angoixosa perquè el desconeixement de la nostra destinació ens deixa en una situació psicològica de total indefensió. Ens sentim com un ramat de bens transportats a l’escorxador.
Finalment, després d’aquesta nit horrible i d’uns darrers minuts de gran tensió ens aturem davant una dependència de l’ “Audiencia Nacional” de Madrid. L’”Audiencia Nacional” és, per a nosaltres, com una caserna de la guàrdia civil: Ni un sol funcionari; els únics interlocutors són guàrdies civils que no amaguen el seu profund odi envers nosaltres i ens sotmeten a tota mena d’arbitrarietats. Ens deixen incomunicats durant 12 hores, cadascú a la seva cel·la. Malgrat la situació de coacció, demanem un advocat. La guàrdia civil ens contesta que la presència de l’advocat no és important i que si en volem un caldrà esperar uns dos dies. Al mateix temps ens diuen que no tenen menjar per donar-nos. (Cal recordar que no havíem menjat res des de la tarda del dia abans!).
Més tard, però al migdia ens han de donar un entrepà que han fet entrar per a cadascun de nosaltres els advocats. Així i tot els guàrdies civils pretenen cobrar-los a 125 pts., i no estalvien els comentaris: “Ahora llega la comida de la burguesía catalana”, “A todos estos intelectuales y abogados habría que ahorcarlos”.
Els guàrdies civils, quan s’acosten a les cel·les, no paren d’insultar-nos (“perros catalanes”, “terroristas). Cal assenyalar que un cop feta la declaració davant el jutge, moment en què ha de cessar la incomunicació, el guàrdies civils ens tornaren a tancar, incomunicats. En preguntar-los-en la raó deien: “Eso lo dice el abogado”.
I com a final de tot, el gran sarcasme: deixats en llibertat, sense càrrecs, però havent estat torturats a plaer, som abandonats a les 10 del vespre en una ciutat desconeguda i sense comptar amb recursos econòmics i d’informació pròpia per a la tornada. Només finalment l’ajut oportú de companys i familiars que havien arribat a l’“Audiencia Nacional” permet de resoldre, a la fi, el problema.
CLOENDA
Per tot el que he dit, vull deixar ben clar que, quan el ministeri de l’interior del règim monàrquic espanyol qualifica aquest lloc com un exemple de democràcia menteix per la gola, menteix vilment; i fa, de fet, un exercici de cinisme suprem. Un cinisme que apareix com una mostra de la incapacitat d’aquest règim d’esdevenir mai un sistema polític a escala humana.
L’existència d’aquest cau de tortures al centre de la ciutat només servirà per a fer més pròxima la fi d’aquest règim despòtic. Animo a tot el poble de Catalunya i dels Països Catalans i totes les persones i organitzacions que donen suport a la nostra causa, a treballar cada dia amb més força per la caiguda d’un règim que s’aguanta damunt la tortura i la mentida.
I repeteixo l’exigència popular de convertir aquest lloc en una seu de la memòria del poble català perquè mai més (ni ara i encara menys en la República catalana independent) no es puguin repetir aquesta mena d’accions abominables.
NOTES
(1) Jo puc donar testimoni de l’acció torturadora de la guàrdia civil espanyola per les tortures de què vaig ser objecte per part de membres d’aquest cos l’any 1988 (22 d’abril i dies següents) descrites al llibre Reviure els Fets. També ho testimonien les nombroses i escandaloses tortures de l’Operació Garzon dels mesos de juny i juliol del 1992, obra d’aquest insidiós cos armat espanyol. Les detencions més recents de membres dels CDR del 10 d’abril del 2016 (Tamara Carrasco i Adrià Carrasco) són l’expressió d’una agressió abusiva de tortura psicològica. Una agressió accentuada encara per nombrosos abusos i irregularitats té lloc el 23 de setembre del 2019 en la detenció de 9 persones relacionades amb els CDR a les comarques del Vallès i Osona.
(2) Resum informatiu de les detencions d’independentistes catalans del 3 al 10 de desembre de 1981- (IPC, 26 de desembre de 1981).
