Avui fa quatre anys que morí en Ton Ribas, veí de l’Hospitalet, lluitador independentista i tantes coses més. Aleshores vaig escriure una ressenya sobre en Ton, en forma de comiat i homenatge.
He pensat molt en Ton Ribas aquest Sant Jordi, per la publicació recent d’alguns llibres o capítols d’unes històries de l’independentisme. Alguns amb solvència acadèmica i d’altres en clau autojustificatòria. Precisament ell, obrer manual de cultura catalanista i popular, explicava que la “Història”, els fets, les accions, sempre les expliquen uns però les fan uns altres, referint-se als episodis polítics més clandestins o més remots en la memòria. I exposava una història del caçador, amb to de faula, que mata l’ós, o el llop, i del cronista que explica que ha estat ell qui ha mort la fera. El de les medalles, és clar.
Aquests dies, després de l’1 i 3 d’Octubre de 2017 i ara amb les darreres notícies sobre les gestions farisàiques per formar el govern autonòmic al Principat -o sigui, tornar al corral autonomista-, la memòria d’en Ton Ribas em fa bullir la sang. I hagués volgut intitular aquest article “Escopiu a la closca pelada dels cretins, vividors, covards i telepredicadors.” M’indigna i m’entristeix que tanta lluita, tants esforços, la memòria dels lluitadors independentistes, es malbaratin en tripijocs i interessos palatins.
Indignació de comprovar com es fabriquen uns acords que apuntalen l’autonomisme (llegiu “La ressuada temptació de la jaqueta reversible”), uns acords i actituds desmobilitzadores i de rendició. Però també de veure que, dels esforços i compromís de gent com en Ton, n’hi ha que en treuen profit. Ho van fer el 2010, quan van posar el nom del Ton, sense el seu consentiment, en un “Manifest a favor d’ERC” de “militants de l’Esquerra Independentista.” Aquella falsa adhesió va aparèixer en alguna publicació local i del partit, i poc més. Una maniobra miserable i sense recorregut. En Ton ja era molt gran i -recordo els blasmes per telèfon- va posar el crit al cel perquè es va sentir enganyat.
I m’indigna i m’entristeix igualment que la memòria i la desmemòria per en Ton coincideixin amb la notícia que un (ex) alt càrrec d’ERC del Baix Llobregat, Xavier Vendrell, aparegui implicat en requalificacions urbanístiques a Cabrera de Mar i adjudicacions d’obres per a una escola concertada. En casos de corrupció, vaja, i que ho disfressin com vulguin. El Xavier Vendrell que el desembre de 1992 va fer el paper que va fer. Ja sabeu, la via de Joan Ridao i d’Àngel Colom i el 57bis. Delació, penediment, rendició.
No tenim memòria, no n’aprenem i ens la tornen a colar els mateixos. Com hi podríem confiar?
Una sensació amarga, dolorosa, que un lluitador com en Ton morís en l’escassetat i en el quasi anonimat, amb una pensió minsa, mentre alguns espavilats feien i fan negoci amb la política, tot invocant el país o la lluita independentista. Fa quatre anys vaig explicar una situació semblant. En aquella ocasió era en Jordi Pujol. Però el cas d’en Vendrell, a mi, em fa encara més vergonya:
En Ton explicava, en una de les comptades 'confidències', que com a membre de la secció d'acció del FNC va ser l'encarregat d'anar a l'avinguda General Mitre a visitar la Marta Ferrusola, el 1960. A causa dels Fets del Palau, la protesta amb octavetes contra la visita de Franco, Jordi Pujol va ser sotmès a un consell de guerra i empresonat. En Ton picà a la porta, va parlar amb ella, i seguint les instruccions del seu cap militar (amb tota certesa en Jaume Martínez Vendrell) va oferir l'ajuda de l'organització per tot allò que calgués. I tot allò que calgués cal que ho entenguem com un suport humanitari o polític, una operació per alliberar-lo o les represàlies que s'escaiguessin.
La paradoxa i la vergonya d'aquesta 'anècdota' és que en Ton va morir en uns dies en què la família Pujol era notícia pels comptes a paradisos fiscals i altres escàndols financers. En Ton, que s'hi va deixar la pell i la salut, ha mort amb una pensió de misèria, assetjat per la pressió immobiliària, sortejant els problemes de salut com podia, ignorat per unes generacions anestesiades. Però amb dignitat i portant-se molts secrets a la tomba.
En un dia com avui convé reclamar unes salves d’honor per en Ton Ribes. I recordar les paraules, molt actuals, de Joan Salvat-Papasseit al pròleg de La Batalla de Daniel Cardona (“Coses ni començades ni acabades”):
I per la tal feblesa un gran partit hi havia que entretenia el poble amb tortuoses promeses d'un alliberament no massa lluny sols amb la condició que els homes de seny —en un poble d'un seny extraordinari— fossin els qui actuessin prop dels homes del rei qui els havia fet seus per la violència bruta.
(...)
Perquè els qui la punien no eren els enemics sinó els seus propis fills, que a cada cantonada hom podia trobar-ne disposats a trair-la, per títols, per honors i per diners. Amb la mà al cor, la Pàtria creia que bé hi hauria qui faria la guarda, almenys al seu fossar. Contra els mals fills... i els altres.
