Aquests dies es complien 20 anys de la mort a l'exili de Manuel Viusà. El pintor i patriota català, que comptava amb condecoracions de la República de França per haver lluitat a la Resistència contra els ocupants alemanys, va morir sense poder trepitjar legalment la seva terra, després de dècades d'exili.
La seva filla recordava en un article recent que també es compleixen 40 anys de la nova persecució de Viusà, acusat d'haver organitzat el grup clandestí batejat com Exèrcit Popular Català. Patí un judici a París (1979) amb amenaça d'extradició, que la cort francesa va denegar i que suposà una bufetada per al Regne d'Espanya.
El seu exili es va allargar, doncs, després de dècades a París o bé refugiat a la Catalunya Nord durant els anys quaranta, per la seva militància al FNC. És a dir, des de l'ocupació feixista (després de ser tancat al camp de concentració de Valladolid per negar-se a servir a l'exèrcit espanyol), Viusà va viure clandestinament o a l'exili -des de 1948-, i fins la seva mort el 1998 (residint a París, però també a Andorra, Veneçuela o a la Catalunya Nord). Per a vergonya col·lectiva d'aquest país, que ni tan sols ha conegut i reconegut aquest lluitador independentista mort en el gairebé oblit i exili (el 1998!). Conèixer la vida i tribulacions de Viusà (i de la inseparable companya Gertrudis Galí) implica entendre les renúncies i dignitats silenciades en la lluita antifranquista i durant l'anomenada Transició.
La llista d'exiliats i refugiats independentistes catalans durant les darreres cinc dècades és prou llarga. Algun dia se n'hauria de fer una investigació minuciosa sobre aquesta realitat oculta, amagada entre la desmemòria i la clandestinitat.
Els refugiats de l'independentisme contemporani (els perseguits residents al propi país, Catalunya Nord o Andorra) ja es van establir a poblacions catalanes sota administració francesa als primers anys setanta (militants del FAC, PSAN-Provisional, FNC, llibertaris...), i fins a finals dels anys noranta –amb les prescripcions de les causes judicials- un gruix important d'independentistes no van poder tornar a la Catalunya Sud legalment: Pere Bascompte, Aleix Renyé, Josep de Calassanç Serra, Berenguer Ballester, Joan Ridaura, Àlvar Valls... Altres tants van conèixer l'exili i posteriorment la presó a l'Estat espanyol (Carles Sastre, Tat Tarragó, Carles Benítez, Jaume Fernàndez, Jaume Martínez Vendrell...). La llista és llarga, tot i que no es pot passar per alt els casos de Carles García Soler del FAC, establert a Perpinyà després de ser deportat i escapolir-se de l'illa de Yeu, després de la famosa "Fuga de Segòvia;" o de les temporades de refugi a la Catalunya Nord d'Oriol Soler Sugranyes, assassinat precisament en la fugida d'aquesta presó espanyola (1976).
A Bèlgica, per exemple, ja hi van existir exiliats independentistes vinculats al FAC durant els anys setanta. I un exili, menys conegut, és els dels militants d'EPOCA i del FNC establerts a Israel durant les dècades dels 70 als 90: entre els quals Josep Maria Renyé i Josep Lluís Pérez, que van ser acollits a un kibutz, gràcies al fet que en aquells anys no existia conveni d'extradició amb l'Estat espanyol.
Però el darrer exiliat independentista català, abans que Carles Puigdemont i el Govern republicà a l'exili s'establissin a Bèlgica, ha estat, segurament, en Carles Castellanos. Una fugida en iniciar-se l'anomenada Operació Garzón que el va portar al segon exili (un primer cop va refugiar-se a la Catalunya Nord, el 1975), obligat a recórrer diversos països europeus en busca d'un recer segur.
Recomano la lectura de les seves memòries, Reviure els dies, perquè hi explica les dificultats d'aquell exili (dies d'improvisacions i de solidaritat, però també d'insolidaritat, i dies en els quals en Carles no va ser l'únic independentista que es va escapolir de les urpes de la Guàrdia Civil i del jutge Baltasar Garzón).
Ara també convé recordar que durant dècades hi van haver "els altres exiliats", dels quals es parlava molt poc als mitjans de comunicació; els que de forma discreta, clandestina i molt cauta intentaven sobreviure lluny de la seva terra. Sovint fent feines mal remunerades, vivint en condicions impensables, passant penúries, fred, i fins fam, i, és clar, carregats d'enyorança o abatiment
Reprodueixo uns fragments de Reviure els dies, en què explica el seu camí a l'exili, unes rutes que molts independentistes havien emprès dècades enrere:
"Si a Brussel·les no hi havia sortida, calia tirar més amunt, prosseguir la fuga cap al nord. Passada la frontera del món llatí entràvem en un territori més hostil en què els nostres coneixements força més escassos de les llengües del món germànic, representaven una dificultat afegida (...).
Així fou com, després de múltiples angoixes, la Teresa i jo ens separàvem, a entrada de nit i a més de cinc-cents quilòmetres de París; ella es ficava en un tren envoltada de joves que parlaven llengües inintel.ligibles i jo em quedava sol en terra germànica tenint davant meu la tasca de buscar, en plena nit, un refugi incert.
El panorama no era afalagador: la nit anava estenent la seva negror fatídica i jo em trobava en un territori on no tan sols no em podria fer comprendre amb facilitat sinó que, per aquest mateix fet, seria rebut amb hostilitat. (...) Aquella manca d’intel.ligència i de bona comunicació em va empènyer a fugir sense tardança d’aquell país, i a una hora ben avançada, cap a les onze de la nit, vaig entrar a Escandinàvia. El pas de frontera de Dinamarca va ser de simple tràmit i em vaig trobar a Jutlàndia sense saber on anar. L’únic que se’m va acudir va ser de fer nit al cotxe, engegant els motors quan sentia un punt de fred. De matinada m’endinsava cap a aquelles noves terres. Després d’esmorzar en una barraca-menjadora força infecta, que tanmateix em va reestablir part de les forces perdudes i em va retornar un xic d’escalfor al meu cos enfredorit, vaig travessar, no sense una certa emoció, un amplíssim pont que em portava a la llibertat.
No explicaré ara la meva estada a Escòcia, ni com hi vaig arribar des d’Escandinàvia, ni les experiències que allà lluny vaig endurar. És un període de la meva vida que deixo per a més endavant, no del tot segur de no haver-me de trobar en la necessitat d’haver de repetir en el futur la mateixa aventura.
Érem a principis de la dècada dels noranta. El gran xàfec de 1992 havia passat i, com per un miracle, m’havia pogut escapar d’una presó certa. Una colla de companys i companyes independentistes hi restaven encara. Aquest fet té un caràcter simbòlic. La dècada dels noranta marca el començament d’una forta involució política, les primeres víctimes de la qual són els independentistes; aquesta involució s’orienta cap al feixisme espanyolista, en una línia que l’avanç posterior del PP en les estructures de poder no ha fet altra cosa que aprofundir."
