Fa unes setmanes piulava, davant la desorientació que percebia, que em feia la impressió que “en comptes de fer gimnàstica (praxi*) fem intriguisme/entreguisme i autobombo.”
Per això, com a recordatori, reprodueixo les paraules i anàlisi d’una de les organitzacions independentistes que van contribuir als avenços del moviment independentista. Perquè ens les gravem amb foc, perquè convé recordar quines van ser les bases que ens van permetre avançar amb èxit, tot i els entrebancs: entre aquestes, la defensa política dels represaliats i la lluita per la Ruptura, és a dir, una lluita sense caure en el parany de l’assimilació, el confort o la claudicació.
Del fragment convé subratllar l’advertència que el germen del reformisme (*) pot aparèixer “en totes i cadascuna de les organitzacions i partits, molts cops en oposició a la línia política teòrica que es defensa”, i que es fa present especialment “en dues menes de situacions clau: les conjuntures electorals i els moments de repressió.” Dos elements molt presents en l’actualitat política al nostre país. A ningú se li escapa quin paper juga i ha jugat cadascú/cada organització en aquesta conjuntura de tres anys de repressió persistent i a poques setmanes de les eleccions autonòmiques al Principat.
L’alliberament nacional ha fet passes de gegant gràcies a les urnes, a la praxi de les urnes i de les paperetes clandestines, però ja sabem que l’alliberament no es resoldrà amb vots en unes eleccions autonòmiques, ni invocant la desobediència en abstracte ni prometent una administració magnífica que ens meni al 99% d’independentistes.
Però no siguem pessimistes. Ben mirat, ha sorgit tota una nova generació d’independentistes amb les coses clares, que recull l’esperit de confrontació i de Ruptura que la lluita independentista ha acumulat durant dècades. És, amb tota probabilitat, un foc nou producte d’un procés de clarificació. Un altre.
És en aquest context de consolidació de la reforma que l’independentisme ha començat a tenir una presència política real, ja que, malgrat existir durant tot el franquisme, la seva política va anar sempre supeditada a la política reformista (...). És a partir de la mort del dictador, i en constatar que el canvi ho era tan sols de façana, que l’independentisme retroba el seu nord i engega un lent procés de clarificació, tant pel que fa als seus objectius com pel que fa a les organitzacions de les quals cal dotar-se per lluitar. (...)
Quant al procés de clarificació, creiem que serà molt llarg, cosa que ens ha de fer molt cauts a l’hora d’analitzar la presència del reformisme en el nostre ventall polític. Creiem que hi ha una certa presència reformista en totes i cadascuna de les organitzacions i partits, molts cops en oposició a la línia política teòrica que es defensa, fet que es pot comprovar fàcilment en dues menes de situacions clau: les conjuntures electorals i els moments de repressió. En el primer cas, tots tenim presents els trasbalsos que això ha produït al si de les organitzacions polítiques nacionalistes, tant si han arribat a produir trencaments com si no. En el segon cas, creiem que aquells dirigents polítics que en conjuntures especialment repressives han optat pel replegament en lloc de la mobilització, han mostrat la seva veritable ideologia reformista en oposició a radicalismes anteriors. (....) No cal dir que aquest reformisme, expressió política de tendències petitburgeses, cal que sigui perseguit i anorreat al si de les organitzacions revolucionàries.
------------------------------------------------------------------------------------
Del Diccionari bàsic de categories marxistes de Néstor Kohan:
Praxi: Activitat humana que transforma la societat i la naturalesa tot transformant, alhora, el subjecte que l'exerceix, ja sigui en la política, en l'art, en la ciència o en el treball productiu. Com a concepte, expressa la unitat de la teoria i la pràctica. És la categoria fonamental de la filosofia de Marx.
Reformisme: Corrent polític que pretén posar pegats i pedaços al capitalisme, reclamant reformes i engrunes per al treballador, però sense qüestionar al sistema en el seu conjunt. Combat els efectes “no desitjats” del sistema, no pas les seves causes. Proposa canvis graduals. Rebutja la confrontació amb el poder. Limita la lluita a l'immediat i puntual, sense apuntar a la totalitat.
