L’altre dia, saturat de proclames i advertiments antifeixistes tant reactius com previsibles, vaig fer un tuit que deia així: Menys cridar el mal temps i més construir esperança, tots plegats i que va provocar alguna conya entre amistats que m’aprecio i escolto. I sí, ho reconec, parlar d’esperança pot semblar cursi i jo mateix, en altres temps, no hagués utilitzat mai aquesta parauleta.
Més enllà, però, de les connotacions semàntiques, voldria insistir en la idea de fons: per enfrontar-se a l’ascens de plantejaments feixistes o filofeixistes no n’hi ha prou amb escandalitzar-nos, advertir-ne el perill i concursar a veure qui els detesta amb més intensitat. Ens cal, penso, centrar-nos en la seva possible base social, en la gent normal que es pot (que ens podem!) sentir interpel·lada pels missatges d’aquests populismes de dretes. Persones que saben perfectament que aquesta no és la via per aconseguir un món més solidari, igualitari, pacífic i tolerant però que, tot i així o precisament per això, se senten atrets per aquests missatges. Gent, en definitiva, que ha perdut la fe en els valors de progrés.
El pessimisme col·lectiu és doncs el mar on el feixisme pesca amb facilitat. Perquè en un món vist com a irremeiablement desigual i violent, és comprensible –que no justificable- voler pertànyer al grup dels de dalt (o no al dels de sota de tot, com a mínim) i tenir la força i l’autoritat del teu costat. Ser dels que trepitgen, no dels que són trepitjats; dels que posen tanques i no dels que s’ofeguen. Així de senzill, així d’humà, així de terrible. El desencís davant les idees liberals i d’esquerres és, en definitiva, el què ens pot empènyer a abraçar els plantejaments oposats i no és, per tant, posant-hi noms lletjos que convecerem a ningú contra aquests cants de sirena.
Que s’ha de denunciar el feixisme? I tant. Que s’han de desmuntar les seves mentides? Per descomptat. Que s’ha d’evitar seguir-los l’agenda i caure en les seves provocacions? Ja fem tard. Ara bé, el problema de l’ascens de l’extrema dreta no són els 300 flipats que es fan la foto al monument a Colom el 12 d’octubre. Aquests hi han estat sempre i, de moment, fan més lleig que mal. El problema és el discurs excloent, retrògrad i autoritari -però allunyat del vocabulari i l’estètica clàssics- dels Salvini, Trump, Le Pen o Abascal, i (salvant distàncies) dels Espots nostrats. I aquests els combatrem no només assenyalant-ne les mentides, contradiccions i misèries, sinó oferint, i practicant!, alternatives ambicioses i realitzables alhora, i evitant alimentar el discurs pessimista, anti-polític i testosterònic que a ells tant els agrada.
Per aturar el feixisme, en definitiva, cal dibuixar horitzons i començar a construir-los des d’ara mateix, des del carrer i des dels governs, des de la pluralitat però amb unitat, anant molt més enllà del possibilisme i la gestió gris però sense refugiar-nos en la utopia i el maximalisme.
Acabo amb un recordatori: el nazi-feixisme no només el van vèncer els T-34, els spitfire i el sacrifici de milions de soldats, partisans i maquis arreu d’Europa. Hitler i els seus van ser derrotats, també i sobretot, per la idea de socialisme en construcció representat per la URSS, pel laborisme, pel Front Popular o pel liberalisme socialitzant del new deal. Propostes i referents que, malgrat tots els malgrats, van ser capaços de donar esperança a milions de persones enfonsades i espantades per la crisi i de fer-los, així, més forts per resistir la poderosa atracció del cantó fosc.
