Quan em vaig disposar a llegir Principi de realitat, de Jordi Muñoz, el què més por em feia era estar d’acord amb tot el què s’hi exposa. Per sort no va ser del tot així i, malgrat compartir el gruix de l’anàlisi i gaudir amb la claredat i la concreció amb que el flegmàtic politòleg s’explica, hi ha dos qüestions relativament laterals que no em van acabar de convèncer.
La primera és considerar la declaració de independència un error. Tot i entendre els importants dèficits de legitimitat del mateix referèndum del dia 1, i tot i acceptar (quin remei) que la implementació de la república era més que improbable a causa de la desfavorable correlació de forces, i de força, penso també que arribats a aquell punt, celebrat i defensat el referèndum, havent promès (i legislat!) que se n’aplicaria el resultat, calia un acte conseqüent i inequívoc. Per anar bé, una declaració immediatament després del referèndum, solemne i ben escenificada, amb baixada de bandera i resistència passiva i pacífica . El resultat polític immediat (la no república) i les conseqüències repressives haurien estat, probablement, els mateixos (recordem que les condemnes del TS es van fer en base a fets anteriors al 27O), però el ressò mediàtic i diplomàtic i, en conseqüència, les possibilitats d’una intermediació externa i/o una negociació s’haurien –crec- incrementat. La política és també esperança per als propis seguidors i missatge per a segones i terceres parts implicades. Per això el relat (ja ha aparegut la maleïda parauleta) ha de ser comprensible per tothom, engrescador per als teus, preocupant per l’adversari i transcendent pels de més enllà. Per dir-ho en termes esportius, hauríem perdut igualment, però hauríem perdut millor, agradant-nos més a nosaltres mateixos i impactant encara més en un món que, aleshores sí, ens mirava (una mica).
L’altre punt de desacord és en la valoració de l’efecte dels 40 anys d’autonomia en l’eclosió de l’independentisme recent. En aquest punt jo sí que subscric l’anàlisi que fa l’espanyolisme quan considera que el paper de la Generalitat i, singularment, l’escola i els mitjans públics ha estat decisiu. No perquè hagin estat sectaris, renta-cervells o fanàticament nacionalistes, evidentment, sinó perquè han aconseguit que una part important de la societat normalitzés com a mínim tres coses: la llengua per a usos elevats, oficials i administratius, l’autoreferencialitat alhora de veure el món i la idea que des d’aquí mateix es poden fer lleis, prestar tota mena de serveis i, fins i tot, actuar amb maneres d’estat. Nacionalisme banal, no inventem res. Amb aquesta base era previsible que molts es fessin una lògica pregunta: si amb mig autogovern, les coses més o menys funcionen, perquè renunciar a tenir-lo tot sencer? De fet, el què es va trencar amb la famosa sentència de l’estatut era la idea, poc explicitada però molt assumida, que a base d’ampliar progressivament les competències i el reconeixement (i a base de diluir-se els estats en la construcció europea) s’arribaria a la quasi independència sense gairebé adonar-nos-en. Per cert, el mateix temia i tem l’estat i per això va posar el fre i la marxa enrere. Trencat, doncs, el mite del creixement progressiu i il·limitat de l’autogovern i la quasi independència com a evolució natural de l’autonomia (i en crisi també l’europeisme com a desllorigador), centenars de milers de catalans i catalanes van pujar el carro de la independència explícita. Un carro que, tal com bé explica en Jordi, de cop va agafar sobtada i potser excessiva velocitat. L’autonomia, doncs, no és l’estadi previ a la independència però si una base, un trampolí fins i tot, útil i necessari. Menystenir-la des de l’independentisme, com és moda fer darrerament, em sembla una pèssima estratègia.
