Al final, als defensors de la monarquia espanyola només els queda un argument mitjanament sòlid, el de la validació per comparació amb les altres de monarquies d’Europa: Si països amb un nivell de progrés humà, llibertats civils i polítiques i cohesió social envejables tenen rei això voldria dir que no hi ha contradicció entre democràcia i monarquia. L’argument és evidentment rebatible, perquè també en aquests països la monarquia juga un paper més conservador que progressista, també allà l’esquerra és de tradició republicana (encara que hi insisteixin poc...) i al capdavall, per discret i decoratiu que sigui el seu paper, la simple existència d’un càrrec polític heretable i no elegible entra en contradicció evident amb els principis democràtics. Els defectes democràtics de fàbrica, però, quedarien compensats pel consens entorn no tant a allò què són, sinó al què representen. Seria en el simbolisme, per tant, on hauríem de focalitzar el debat, en els valors polítics i ideològics que encarnen aquestes anacronismes. Vegem-los:
Els regnes de Noruega, Dinamarca, Suècia i els Països Baixos tenen quatre característiques en comú: són països considerablement homogenis nacionalment, els molts anys d’hegemonia socialdemòcrata -i la potent tradició liberal neerlandesa- ha reduït la monarquia a la mínima expressió, són nacions relativament petites que busquen referents simbòlics clars i identificables i, per últim, en el seu moment la monarquia va jugar un paper de resistència en front a la ocupació nazi (Suècia apart) que els va atorgar un plus de legitimació. Pera això la monarquia d’aquests països representa la unitat, la independència i la dignitat de la nació, conceptes discutibles però que generen gran acceptació social. Són (o es pretenen) part del poble i per això vesteixen i es comporten en públic com la classe mitja (passejades en bici incloses).
En el cas belga, tot i el seu paper polític discret i l’escrupolós trilingüisme exhibit (a anys del dels seus homòlegs espanyols), la reialesa no genera el mateix consens, per una raó obvia: la unitat de l’estat que encarna està en oberta discussió, sobretot a Flandes.
El cas britànic menja apart. Allà, la gama de connotacions que presenta la monarquia és força més complexa. Representa, per una banda, la unitat (plurinacional) del regne, per altra, i a través de la Commonwealth, la reivindicació del passat i el llegat imperials i, per últim però no menys important, exemplifica i encapçala l’estricta divisió de classe que de forma tant descarnada i desacomplexada travessa la societat britànica. Per això la reina no es comporta mai com el poble, no pretén fer veure que és una més, no es vesteix i comporta com ho faria una dona de classe mitja (o encara menys de classe obrera) sinó com una reina, amb aquells vestits, aquelles bosses de mà i aquells barrets, ridículs potser, però únics i distintius.
I l’espanyola, de monarquia, que simbolitza? La resistència contra el feixisme no, això és segur. De fet, tot el contrari, representa la continuïtat de la concepció més conservadora i retrograda de l’Espanya eterna, la de l’imperi, la restauració i el franquisme, de qui en preserva l’herència: La sagrada unitat territorial, el poder oligàrquic i l’aliança incondicional amb els EUA. Per això els reis espanyols (pare i fill) no vesteixen ni com la classe mitja urbana ni com la reialesa britànica, sinó com la gent amb qui habitualment es relacionen: la pijeria madrilenya.
Així doncs, si la monarquia representa i consolida tot allò contra el què sempre ha lluitat l’independentisme d’esquerres, és més que evident que posar-hi fi ha de ser un objectiu prioritari. I que per fer-ho no hi ha altre aliat que el republicanisme espanyol. La única condició, no empenyorar en la operació el dret a l’autodeterminació.
