El llibre de 302 pàgines amb el títol que encapçala aquest article, està editat per l’editorial Tabarca libres (2018) de València, format per 12 capítols, després de la coberta on hi podem veure el campanar de l’Església d’Algemesí, trobem una dedicatòria a la mare de l’autor, seguit per un record a la muller i amics, la Taula o índex, que recull l’Epíleg i el Glossari.
L’autor del llibre, Toni Teruel i Barberà, és nascut a Algemesí, el poble que serà l’eix central de les seves memòries d’infantesa i adolescència. Defensor aferrissat, alhora que enamorat de la llengua dels seus pares, dels costums i la tradició del microcosmos d’Algemesí, s’aboca amb tendresa i passió, a descriure’ns els records d’aquell temps i aquella societat, que ha estat engolida pel pas inexorable del temps.
L’estima per la llengua de Toni Teruel con a forma de vincular-se a les seves arrels, el duria a llicenciar-se en Filologia catalana, i després en llengua i literatura espanyola, a més a més dels estudis de Biblioteconomia i Assessorament lingüístic.
Què són les memòries, sinó l’evocació d’un passat idealitzat, un cant a l’enyor, a la nostàlgia de la infantesa, i tot això T. Teruel o escriu definint amb exactitud moltes de les tasques, costums i formes de vida de la societat pagesa en la qual ell va créixer, redacta la seva autobiografia. Destaca en el llibre la precisió pel detall, en la descripció acurada dels elements de la cultura material de l’època que descriu. Crida l’atenció en el text la presència d’un lèxic riquíssim, d’una música dels mots, i T. Teruel, com a bon enamorat de l’idioma inclou al final del llibre un glossari d’alguns dels mots que apareixen en el redactat, la majoria en desús per l’empobriment de l’idioma i que, a criteri nostre, caldria recuperar, revitalitzar, incorporar al nostre estàndard; en vull destacar alguns que m’han cridat l’atenció,
abellir, atènyer, bescanviar, burilla, corprès, delit, embalum, entrellucar,, escometre, faramalla, gatzara, molló, pregon, roent, tarannà, voral.
Amb aquest breu recull de mots volem retre un homenatge al mestre Pompeu Fabra, a Enric Valor (1911-2000) i a les Normes Ortogràfiques del Valencià (1932), també conegudes com a Normes de Castelló.
Trobem la descripció de tres episodis excel·lents en el text: en el capítol II, la cerimònia de la matança del porc, tot un ritual, avalat pel costum i el sentit d’equitat; el capítol VIII ens parla de la música,=!%= sempre m’han entusiasmat les Bandes de música valencianes que són el reflex d’un poble, alegre, “festero”,extravertit i amb un agut sentit de l’humor, en el capítol XII l’autor ens descriu la tendresa i l’amor per la mare malalta d’un atac de feridura, i com amb esforç i paciència, supera les lesions de l’Accident Vascular Cerebral (AVC) i torna ésser un element actiu en les feines de la llar.
Sempre he envejat als nostres germans del Sud la seva ànsia vital, les Falles, Moros i Cristians, l’ús de la pólvora, la mascletà, potser herència dels àrabs, les fires. Les nombroses processons i actes religiosos, potser entesos més com a actes socials, festius, d’una religiositat difusa.
Donem gràcies a l’autor, T. Teruel, pels seus records, descripció antropològica de l’Algemesí de la seva infantesa. Que els records amb el perfum del passat associat ens permetin entendre el present i, si s’escau, besllumar un futur de llibertat nacional i social.
