Així, la nit del passat 26 de maig va acabar amb un gust agredolç, barreja de satisfacció en veure la tangibilitat de la fi de l’era ballesteril, havent-t’hi desenvolupat un paper essencial, i de certa tristor per no poder incorporar més companyes de gran vàlua al grup municipal.
Des d’aquesta lògica de posar fi a tres mandats consecutius de caciquisme que substituí a l’anterior, no vam dubtar en facilitar la investidura de Pau Ricomà. La raó és senzilla: amb ERC i ECP no teníem la certesa de la transformació real que necessitava, i necessita, Tarragona, però s’obria una possibilitat que amb Ballesteros era impossible. De fet, vam ser l’única formació que va prendre aquesta decisió pensant exclusivament en el bé de la ciutat, sense avantposar interessos de partit ni de de cadires. Vam donar la investidura a canvi de 5 punts que eren claus per conformar la base d’un canvi a la ciutat, i que enteníem que compartíem amb el nou govern de la ciutat. Ni més càrrecs de confiança, ni millors remuneracions, ni més representació, ni presidències,... només compromís polític de canvi i de transformació.
Ningú no pot negar que el darrer any han tingut lloc fets realment excepcionals a la nostra ciutat i arreu del país. Començant per la resposta a l’abominable sentència del procés, i la brutalitat policial amb la que va ser reprimida, i acabant amb la pandèmia del coronavirus, passant per l’explosió a IQOXE i el temporal Glòria. Aquest cúmul de situacions extremes, juntament amb el fet que el nou govern municipal hagi comptat amb poques mans, moltes dels quals no tenen una trajectòria d’implicació profunda en la ciutat (no cal ser càrrec electe per tenir-la), amb l’afegit d’una actitud conservadora en alguns casos, ha jugat un còctel fatal pel que fa a les expectatives de canvi generades arran dels darrers resultats electorals municipals.
Tanmateix, i més enllà de l’activitat institucional a la nostra ciutat, tots els fets excepcionals, polítics, ambientals i socials, que s’han succeït al llarg d’aquest any evidencien una realitat amarga: la nostra societat convulsiona davant una crisi climàtica cada cop més irreversible, unes elits extractives que engrandeixen la bretxa entre rics i pobres, una política autoritària i militarista que redueix els drets i les llibertats a la mínima expressió,... I tot això a les portes d’una nova crisi econòmica fruït de la recessió que s’esperava i accelerada per la Covid-19, que aplanarà encara més el camí per a l’auge del feixisme i el masclisme.
Davant de tot plegat, després de fregar la distopia, els propers anys no seran en absolut plàcids. La qüestió és si es té la capacitat i la valentia per transformar l’adversitat en oportunitat. Oportunitat per acabar amb privilegis i injustícies i construir una alternativa real al servei de la majoria, capaç de preservar el planeta i repartir la riquesa.
