Ha passat un mes des que el govern de l’Estat espanyol va decretar l’estat d’alarma. Els darrers recomptes xifren en 3.331 les persones han perdut la seva vida a Catalunya, de les 16.353 que han mort a tot l’estat.
La pèrdua de vides és la faceta més dura, la conseqüència irreversible, d’aquesta epidèmia. Ara bé, el virus no n’és l’únic responsable. En són còmplices i col·laboradors tots els dirigents polítics i els respectius partits que han permès el desmantellament de la sanitat pública, i que han pres les recents decisions polítiques avantposant interessos econòmics al benestar de la població. En són corresponsables tots els que, encara avui, incomprensiblement, són incapaços de garantir que tot el personal que està a primera línia dels nostres centres sanitaris i residencials pugui treballar amb la protecció i els recursos necessaris.
A la temeritat que va comportar trigar dues setmanes en decretar l’aturada de les activitats econòmiques no essencials, o el fet de no confinar el principal focus de contagi a l’Estat espanyol, ara hi hem d’afegir el precipitat inici del desconfinament, desoint les advertències d’experts de diferents àmbits. Tot plegat, per no molestar en excés els veritables amos, els mateixos que amb una mà llencen la seva caritat i amb l’altra empenyen perquè «es torni al treball».
I és que hi ha una altra faceta que no es quantifica a diari, i que és conseqüència directa d’una malaltia anterior i més cruel anomenada capitalisme. Els efectes socio-econòmics de la Covid 19 són l’altra cara de la pandèmia i, com passa en l’aspecte sanitari, colpegen amb més brutalitat els cossos més debilitats. El suposat «gobierno más progresista de la historia», un cop ha imposat una política de recentralització i militarització patriotera, ha posat al descobert una vergonyosa timidesa a l’hora de protegir la població, tant des d’un punt de vista de salut com socialment i econòmica. Els ERTOs, la pèrdua d’ingressos dels autònoms, l’ofegament de les petites empreses,... contrasten amb els milers de milions d’euros de beneficis que han estat embutxacant-se les grans multinacionals any rere any i a qui ara pretenen que aplaudim per donar-nos, com deia Engels, «una centèsima part del que ens pertany».
Als municipis es mira de parar el cop de la millor manera possible. Però les suspensionso les ajudes tributàries, en el millor dels casos, mitiguen la càrrega d’una part de la població que no deixa de ser «privilegiada» entre moltes i moltes cometes. Perquè al final, la pitjor part de les repercussions econòmiques recau sobre un sector de la població que és encara més invisible, que està instaurat en la precarietat extrema. No se’n parla de la gent més vulnerable i més vulnerada, la que s’ha de guanyar la vida com pot, quan pot i en el que pot, cobrant misèria submergida, sobrevivint i malvivint. No es quantifiquen los nadies, los ninguneados, dels que parlava Galeano, els que han triplicat les ajudes demanades, problablement suplicades, a les entitats del tercer sector.
La virulència de la COVID 19 rau en la feblesa de la sanitat pública d’un país i en la incapacitat, o manca voluntat, per repartir la riquesa i garantir el benestar del conjunt de la població. Els plantejaments que fins ara han estat marginals, només defensats des de les organitzacions anticapitalistes, han d’ocupar la centralitat de l’agenda política. Si, tal com tot indica, les principals forces independentistes han abandonat tota temptativa d’alliberament nacional, la derogació de la LRSAL i de l’article 135 de la CE, el retorn immediat dels 60.000 milions d’euros del rescat bancari, i l’assumpció del control real i efectiu del teixit industrial i dels serveis públics han de ser la recepta que se segueixi per superar la crisi actual i les que continuaran arribant. És senzill, el capital o la vida.
