La crisi del coronavirus ha posat al descobert la importància de disposar d’un sistema sanitari públic. Heu pensat què seria de nosaltres si no tinguéssim aquest accés a la sanitat? Heu pensat què seria de nosaltres si depenguéssim d’empreses que gestionen la sanitat amb l’objectiu d’extreure’n un rendiment econòmic, que aprofiten la nostra malaltia per enriquir-se? Segur que recordeu aquell anunci d’una coneguda empresa que afirmava «El nostre benefici és la teva salut».
Només cal observar l’escapolida quotidiana dels centres privats a l’hora de tractar patologies greus i costoses, les quals deriven de manera desacomplexada als centres públics. Una escapolida que ara encara s’ha evidenciat més, en relació a l’atenció de les persones contagiades pel coronavirus. Malgrat s’ha repetit fins a la sacietat que tots els recursos sanitaris existents es destinaran a la gestió pública de la COVID19, la realitat, segons recollien recentment els mitjans de comunicació, és que l’aportació de la sanitat privada es redueix a 100 llits dels 3.300 totals.
També podem fer-nos una idea del que implicaria no disposar d’un sistema sanitari públic veient què passa amb serveis externalitzats com són les ambulàncies, el personal de les quals s’enfrontava a patir un ERTO enmig de la present crisi epidèmica.
Així, ningú amb dos dits de front pot qüestionar que és literalment VITAL disposar d’un sistema sanitari públic i que aquest sigui fort. Amb equipaments que responguin a les necessitats del territori, amb professionals de sobres que gaudeixin de condicions laborals dignes.
Malauradament, a dia d’avui, no podem celebrar que disposem d’una sanitat pública forta. Tenim un model sanitari que promou l’externalització de la prestació, parcialment o total, i que ha permès aprimar la part gestionada de forma directa. És a dir, els successius governs de la Generalitat han permès que augmenti la gestió dels serveis mitjançant intermediaris que buscaran obtenir el màxim benefici possible, a costa reduir els serveis pertanyents i gestionats directament des del Catsalut.
Si bé el model de concertació públic-privada és el mal endèmic de la nostra sanitat, la realitat és que les retallades de la darrera dècada han permès desmantellar-la encara més. La darrera dècada s’han tancat llits, quiròfans i plantes senceres als nostres hospitals... hem perdut professionals i serveis sencers. Alhora, les empreses, fundacions i holdings sanitaris han anat ampliant el seu negoci. Són, sense cap mena de dubte, les dues cares de la mateixa moneda.
Per tot plegat, avui, desè dia des que es decretà l’estat d’alarma, ens trobem amb l’esgarrifosa xifra de 191 persones mortes a causa del coronavirus i prop de 300 a l’UCI a Catalunya. I el que és pitjor, ens trobem a les portes del col·lapse sanitari que es produirà inevitablement per la conjunció de dos factors fatals.
D’una banda, la gestió irresponsable d’un govern espanyol el qual, amb el beneplàcit de la resta de forces espanyoles majoritàries, s’ha mostrat més preocupat per la recentralització (potser pensant a mig termini) i per no incomodar l’Íbex35, que per la salut de la població. Una gestió, hi insisteixo, absolutament negligent que s’entesta en obviar les crides de la comunitat científica que recomana des de fa més d’una setmana aturar tota l’activitat econòmica que no sigui essencial i confinar els principals focus de contagi.
Per altra banda, un sistema sanitari que ha d’afrontar una crisi epidèmica greu, afeblit pel propi model i per les retallades imposades sota el pretext de la darrera crisi econòmica. Amb professionals que, injustificablement, encara a dia d’avui, denuncien que no disposen dels recursos elementals per poder-se protegir i tenir cura de les persones contagiades que requereixen hospitalització.
Per tot plegat, és urgent que, malgrat estiguem confinades, fem pressió per tal que el personal dels centres sanitaris (tot el personal, independentment de la seva funció) disposi dels recursos necessaris per desenvolupar la seva funció en les millors condicions possibles. Però més enllà d’aquesta necessitat immediata, és imprescindible que d’aquesta crisi sanitària en sortim, no només més conscienciades de la importància de disposar d’un sistema sanitari totalment públic, sinó més organitzades per defensar-nos i combatre totes les conseqüències econòmiques que se’n derivaran i que ja avui estan fent recaure sobre la classe treballadora.
