Núria Cadenes, escriptora, llibretera i periodista a VilaWeb, acaba de publicar Guillem (Amsterdam), una novel·la sobre l’assassinat de Guillem Agulló i tot l’intent posterior de falsificar la realitat sense escrúpols. Amb fets reals, i una escriptura de precisió, introdueix als lectors dins la trama de terror que va viure València durant aquells anys. Assassinats, persecucions al carrer, assetjaments, pallisses… Com diu ella, tot sembla irreal de tan bèstia que va ser. Tot amb una impunitat total per als agressors i una indefensió total per part de les víctimes. Un clima de terror, normalitzat per l’estat espanyol i les seves xarxes de poder, que incloïen dels jutges a la premsa. I que va ser tolerat per una classe política que no havia de fer-ho. Parlem dels anys noranta, no del franquisme.
El primer mur de contenció d’aquest desbordament feixista, totalment salvatge, el van començar a construir els pares de Guillem Agulló ja al primer minut. El seu dolor no els va fer minvar mai la fermesa ni la dignitat. Això encara va molestar més i els feixistes van acarnissar-se amb ells. I encara ara. Però el seu gest digne va calar a la generació més jove, que és coneguda per ‘generació Guillem Agulló’ o ‘generació Obrint pas’. I tots junts van descobrir que no estaven sols i van plantar cara. Núria Cadenes, en aquesta entrevista, penetra al fons d’aquestes entranyes, que un dia també la van voler engolir a ella.
—Per què creieu que s’havia de fer aquesta novel·la sobre Guillem Agulló?
—És tan salvatge el que va passar que, quan revisava la documentació, fins i tot a mi, que vaig anar al judici, em costava de creure que fos real. Per això crec que s’ha de tornar a explicar. Hi ha molta gent que gràcies a aquesta feina col·lectiva que s’ha fet sap que en Guillem el va assassinar l’any 1993 a Montanejos un grup nazi. Però no se sap què va passar després. No se sap prou de la campanya que hi va haver per a intentar presentar el mort com el violent i els assassins com si no ho fossin; de tot el que van fer els jutges; de què va fer la Guàrdia Civil; de què va fer la premsa. En aquest llibre he intentat condensar-ho perquè cadascú en pugui treure conclusions pròpies. Cal, perquè si no ens n’oblidarem i no ens en podem permetre el luxe.
—Després de llegir el llibre tinc la sensació que va ser un assassinat gairebé coral…
—Jo tinc un partit pres com a persona, però quan he escrit ho he fet perquè cadascú en tregui les seves conclusions. Em molesta amb tot, i en aquest llibre especialment, dirigir l’opinió de qui llegeix. Em molesta dir ‘aquest és dolent’. Llegeix i ja decidiràs, jo no t’ho diré. En aquest llibre he anat explicant, això he fet. Passa que al País Valencià dels anys noranta hi havia moltes complicitats, molts silencis, moltes aquiescències i moltes permissivitats. I, sobretot, moltes impunitats, que al capdavall és de què parla aquest llibre…
—Podeu explicar alguns dels fets que van passar després de l’assassinat?
—De la nit que assassinen en Guillem hi ha detalls significatius. Un és que els assassins la passen tranquils a les seves tendes, mentre retenen les criatures amigues d’en Guillem tota la nit. Això en el llibre ho explico posant trossos de les seves declaracions a l’interrogatori que els van fer. Assassinen en Guillem a la nit i l’endemà al matí aquells nanos que anaven amb ell són allà incomunicats, en un interrogatori en què s’assabenten que han matat el seu amic. Són coses que, per més que les saps, quan les llegeixes al sumari ho has de fer tres vegades per entendre-les, perquè no t’entra al cap que puguin passar.
—…
—Un altre fet és, per exemple, que quan els autocars tornaven del judici, els detenien a l’entrada de València i s’enduien els nanos per vexar-los i intimidar-los. Fins i tot els posaven punxes al mig de la carretera. Suma aquesta intimidació amb l’intent de presentar-los com els perillosos i el resultat és bèstia.
—També toqueu el paper de la premsa, en especial del diari Las Provincias.
—Las Provincias són un cas d’estudi. Quan em documentava se’m feia insuportable de llegir determinats escrits i pensar que algú els havia fet. Sempre hi ha una mà que els escriu, sempre…
—Retrateu la que era la secció ‘El cabinista’ d’aquest diari. Potser ara molta gent ni la recorda ni l’ha vista mai.
—’El cabinista’ era l’espai de Las Provincias que suposadament era ‘la veu del poble’. Evidentment era supermanipulat i escrit des de dins. Era el lloc des del qual s’assenyalava amb noms i cognoms a qui s’havia d’anar a colpejar, tirar pedres o el que fos. Literalment era així. Fos què fos. Això passava a València com si fos normal. Ara llegeixes aquestes coses tan bèsties i dius ‘això no és normal’, però aleshores ho donàvem per inevitable, i no ho és. Això que feien en aquest diari és una ignomínia. I ho feien en la secció de ‘El cabinista’, però també amb articles que eren suposadament notícies, alguns anaven signats i en alguns altres hi posaven ‘redacció’. Aquests articles suposadament periodístics, d’informació de tot el seguiment del judici, són una vergonya sideral. Feien coses intolerables. No és que presentessin la informació d’una manera o d’una altra. És que s’inventaven les situacions. Es van inventar que els amics d’en Guillem duien una navalla que no va sortir mai enlloc, perquè no era cert.
—També mostreu el llenguatge que feia servir el diari. Fins i tot en feu un judici.
—Repetien sintagmes. Sempre que parlaven d’en Guillem era el skin violento. Sempre. Quan parlaven dels assassins, en canvi, eren los jóvenes. Sempre. No hi havia res d’innocent en el llenguatge. No pararies de comparar-lo. De l’assassí deien: ‘Es va autoinculpar però no ho va fer.’ I quan ho llegeixes dius ‘home, ja n’hi ha prou’.
—I un dels llocs on més es va escenificar la impunitat va ser el judici.
—Jo he anat a l’Audiència nacional com a jutjada i sé què és, però en el judici d’en Guillem Agulló jo em vaig sentir pitjor que no en el meu judici. És la cosa més insuportable que he vist. Una autèntica pel·lícula de terror, amb una maquinària que trinxava persones, ignorant la vida real i creant molt de dolor. Feien molt de mal. En Guillem el van matar i en aquell judici va arribar a un punt que semblava que el jutjaven a ell, que era mort, en comptes dels nazis que l’havien assassinat. Als assassins els llevaven tota responsabilitat i tota vinculació política, dient que no eren nazis. Llavors ja se sabia que ho eren; després encara es va saber més.
—Hi ha un moment que dieu: ‘A València les hòsties volaven com si fossin part del decorat.’
—Repassant la premsa de l’època surten contínuament pallisses a gent pel carrer sense cap motiu. Tot el que surt és veritat. Això d’entrar en un bar a destrossar-ho tot, de trencar braços… Tot això passava i formava part del paisatge. A València la gent vivia així, no es tornava a casa sol, si s’anava a un bar se’n sortia en grup, sempre amb un esprai d’autodefensa com qui agafa les claus de casa. Formava part de la rutina, però era molt bèstia perquè era unidireccional, sempre reben els mateixos. I sempre als que colpegen no els passa mai res.
—En Guillem no és l’únic assassinat. El desembre del 1993 també van matar David Àngel Ribalta, conegut per Davide.
—El cas de l’assassinat de Davide entra en aquest context de violència contra una part de la població i d’encobriment i assenyalament per part de determinats estaments de l’estat. En el cas de l’assassinat de Davide, Las Provincias el van assenyalar. Posaven una foto d’ell amb mocador i sense mocador i deien ‘el trobareu a tal manifestació, el trobareu a tal concentració, el trobareu a tal lloc…’ I també ho feien en una mena de fanzins dels grupuscles nazis, violents i espanyolistes. Allà hi sortia una altra vegada l’amenaça de ‘Davide, ets el nostre objectiu’. Hi havia pintades de ‘Davide, tu seràs el pròxim’, en sortien moltes. A la novel·la també hi faig sortir una altra pintada amb què amenacen de mort un altre estudiant, li diuen: ‘Marc tu seràs el pròxim.’ Tot això és veritat. I passa després d’haver assassinat en Guillem Agulló. Són amenaces reals i no passava res perquè eren uns altres que rebien. Això s’ha d’explicar. Nosaltres hem d’evitar tant com puguem que un clima així pugui tornar a passar.
—L’actitud de resistència de la família d’en Guillem és el primer mur de contenció contra aquesta violència impune? És per això que s’hi acarnissen tant?
—Ells no van callar en cap moment, ja del començament. Hi ha enregistrades imatges dels pares a la primera conferència de premsa després de l’assassinat. La mare, en aquell moment, ja diu això: ‘Nosaltres tenim un fill mort que viurà per sempre, però ells, desgraciadament sense saber-ho, fa vint-i-dos anys engendraren i donaren vida a la mort.’ Aquesta dona és tan impressionant!
—Vós també impressioneu perquè, tant de dolor que teniu a flor de pell i, en canvi, feu un llibre contingut, amb un munt d’informació, però sense ni un bri de sentimentalisme.
—És tan fort això que passa, tan visceral, que he volgut explicar-ho amb la mínima estridència possible. Crec que així es pot transmetre encara més aquesta tensió. Intento que sigui insuportable per a qui ho llegeix.
—Els punts us serveixen per a crear tensió?
—Els punts per a mi són pauses. Els llegeixo en veu alta perquè la lectura tingui un ritme determinat. M’agradaria que algunes coses les llegissin a poc a poc. I si després d’alguns fets que s’expliquen pots fer una pausa, fes-la. Digereix-los una mica, prepara’t per al següent. Que no s’acaba. Vés a poc a poc, perquè una de les intencions és que la història no passi així i com així, que romangui dins les persones que ho llegeixin, perquè comparteixin una mica aquesta indignació, perquè cadascú hi trobi la seva i així sigui més difícil d’oblidar. Jo vull que quedi, que el lector o lectora s’ho faci seu. Que senti la seva ràbia o la seva indignació…
—Ara que anomeneu la ràbia, què és la ràbia seca, de la que parleu al llibre?
—La ràbia sense esgarips. És el contrari de la imatge italiana de dones de negre cridant. Aquesta ràbia és molt pitjor. És el silenci que es va fer a la plaça de bous quan van sortir els pares d’en Guillem. Això és més potent i inoblidable que un crit, i en aquest cas he intentat això.
—Com que no podem explicar-ho tot, ja llegiran el llibre. Voldríeu remarcar res més?
—Hi ha una altra cosa que surt poc, pel meu gust, que és la reacció de la gent. Hi ha amics també seus i gent que va batallar allà perquè no s’oblidés i van fer les preguntes que calia…
—Quines?
—Per què no van detenir ningú? D’on van sortir els advocats que tenien els assassins i costaven tants diners? Hi va haver gent que, de mica en mica, van fer aquestes preguntes a contracorrent. I això es va anar escampant i es va trencar la barrera de silenci que havien creat. Pretenien d’arxivar el cas d’assassinat com si en fos un més i això no es va permetre. I cada vegada hi havia més gent, molta gent jove que es va revoltar contra aquest silenci imposant. I això va ser impressionant. Primer va ser en aquesta ciutat, a València, però després a tot el País Valencià i també al conjunt del país. La gent jove es va posar les carotes blanques i va dir ‘jo també sóc Guillem Agulló’. Impressionava i no hi havia manera d’aturar-ho. Van sortir els nanos de l’institut, la generació que se n’ha dit Guillem Agulló o Obrint Pas també.
—I no van guanyar.
—Els assassins no van guanyar. El van matar i el dolor és a dins. Hi és punyent, concret i terrible, però no va guanyar. Volien atemorir tothom i que es fes el silenci, però no van guanyar. Volien que les idees que defensava en Guillem quedessin soterrades i no solament no ho han aconseguit, sinó que hi va haver una resposta impressionant i valenta. Va ser tot un revulsiu emocional, preciós i inoblidable. Hi ha la cançó ‘No estàs sol’, d’Obrint Pas, que d’entrada no l’havien feta per al Guillem Agulló, però els fets, la mateixa gent que la sentia i el grup després l’han convertida en una de les cançons que simbolitzen aquesta ràbia, aquest moviment i també l’esperança. Aquest ‘No estàs sol, no tinguis por’ va ser un himne d’aquesta generació, de trobar-se junts en el mateix camí i perdre la por. Era molt difícil de fer i ho van fer aquests nanos i és bonic de constatar-ho.
—Mirant les dates, parlem del 1993. Ja havíeu sortit de la presó?
—Quan el van assassinar encara hi estava… En vaig sortir definitivament el 1994. Durant el judici n’acabava de sortir. Jo crec que per això els meus pares i els pares d’en Guillem es van trobar. Es van fer costat mútuament, s’entenien i han continuat l’amistat d’aleshores ençà.
—Els vostres pares també van lluitar molt per a vós…
—La família, de vegades, ho pateix més que no explica. En aquest cas també volia homenatjar els pares d’en Guillem, que han patit molt, i d’alguna manera també els meus. Perquè en el moment que és més complicat ni acoten el cap ni s’aturen. I gràcies a aquestes actituds el cas d’en Guillem cada vegada és més conegut i més casos han sortit més a la llum, sense les tenebres que hi pretenien posar.
—Escriure és derrotar-los?
—Hi ha un aforisme de Fuster que m’agrada molt que diu: ‘Escriure és tot això que tots vostès diuen i, a més a més, una forma de venjança.’ D’aquest aforisme en faig divisa. És l’eina que tinc, no en tinc d’altra, això intento fer bé.
—Quan sou molt jove us volen silenciar amb la presó. Però mai no agafeu el camí d’una literatura més directament militant…
—Les obvietats en la literatura em molesten. Quan fas un llibre no és igual que quan fas un míting o un piulet en què has de ser enginyós. En la literatura prefereixo que la gent tregui les seves conclusions, i quan llegeixo prefereixo que no m’ho expliquin tot, que em deixin pensar. Quan escric intento fer igual. Intento fer-ho més polit, més condensat, i en aquest cas especialment era complicat.
—La presó us va influir per decidir de ser escriptora
—No, en aquest sentit no….Jo volia ser escriptora abans d’entrar a la presó. Ells no determinen res. Hi ha coses que formen part de la vida i tot el que vius, sents i llegeixes va formant part de tu. Jo no sóc igual ni escric igual que quan tenia trenta anys o quinze perquè anem fent-nos a trossos. El fet d’haver estat a la presó, les coses que hi vaig viure o hi vaig veure també formen part de mi i de vegades surten als llibres. Ara pensava en Secundaris, en què hi ha unes escenes de Wad Ras i sí que vaig pouar de què hi havia viscut. Sensacions que tens d’aquells ferros, d’aquelles portes i sorolls, d’aquell no haver-hi mai silenci, que és una cosa que costa d’oblidar. No hi penso sempre, sinó que quan has de pouar d’alguna banda per escriure pots pouar d’aquí. Ara, el fet d’haver estat a la presó no determina ni què escrius, ni el com, ni res.
—Quan vàreu començar?
—Jo sóc escriptora de sempre, des que sé escriure. Jo escrivia contes de petita. A l’escola Heura vam fer un llibre molt bonic on hi havia contes de tothom, els llegíem, els votàvem. Em recordo que el conte que vaig publicar es deia ‘Els gossets de la Laica’, que era una gossa que teníem a casa. Sempre em recordo llegint i escrivint.
—I quins són els vostres escriptors preferits o de referència?
—Rodoreda per sobre de totes les coses, molt i molt… He anat al santuari, a la tomba he fet totes les coses que s’han de fer. [Riu.] M’agrada per molts motius. Com escriu, per les actituds que té. Cadascuna escriu diferent… Tant de bo pogués fer algunes coses que fa ella. Hi ha molts escriptors de novel·la negra social que també m’agraden molt. Per exemple Jim Thompson, que té novel·les en què les coses que explica van passant i no arriba a cap conclusió i no pretén res, però et deixa penjada. Aquest estil m’agrada molt. Alhora tot és molt heterogeni. Sempre t’influeix també la darrera lectura, ara he llegit Claus i Lucas, d’Agota Kristof, de qui havia llegit alguns altres llibres. Aquest Claus i Lucas és brutal…
—Llegiu molt?
—No puc suportar no llegir. No dur un llibre a la bossa és pitjor que no dur el mòbil. I després potser no el puc obrir, però em fa falta…. M’agrada també per ordenar-me el pensament i més ara que vivim en aquest moment tant de passar pantalles de pressa. Si només llegeixes fragments de coses o només piulets, no has raonat realment. Llegir frases llargues, recordar què has llegit, t’ajuda a estructurar el pensament. I això m’agrada de la lectura.
—I ara què llegiu?
—Llegeixo la Ilíada, que no l’havia llegida encara i que han tret una nova edició. La llegeixo en veu alta.
—Llegiu en veu alta?
—Algunes… les que són en vers. És meravellós, li trobes el ritme… Quan ho llegeixes té sentit.
