Ahir, noranta-quatre llargs dies després d’haver estat detinguts, l’Audiència espanyola va alliberar Alexis Codina i Ferran Jolis, dos dels CDR encausats en l’anomenada per la Guàrdia Civil ‘Operació Judes’. Han hagut de pagar, respectivament, una fiança de deu mil euros i de cinc mil, però poden tornar a casa, finalment amb els seus. A la presó resten encara Germinal Tomàs i Jordi Ros, que tots esperem que siguen deslliurats també aviat. La setmana passada el tribunal hereu del TOP ja havia posat al carrer Xavier Duch, Eduard Garzón i Txevi Buigas. Amb tot plegat el cas comença a ser evident que va ser un gran muntatge, sense proves i bastit per provar d’acorralar políticament el moviment independentista.
Convé recordar que en el moment de les detencions aquestes set persones –d’entrada nou– van ser acusades de formar un grup armat de nom ridícul que ens deien que pretenia fer diversos atemptats i que es preparava per a ocupar el Parlament de Catalunya –segons algunes de les versions falses que aleshores es varen fer córrer, d’acord amb el president Torra mateix.
Concretament la instrucció arribava a afirmar aleshores que Alexis Codina era un dels integrants del que es definia com a ‘nucli productiu’ de la fabricació d’explosius. Una afirmació que ara la pròpia Audència rectifica, després de tres mesos de presó, en confirmar ‘l’objectiva inexistència d’explosius en poder de Codina’. Les substàncies que es van trobar a sa casa -aquells famosos precursors- es reconeix finalment que no eren sinó productes normals.
I així tres mesos també després d’inundar-nos de mentides, van deixant anar a poc a poc aquells mateixos joves que algunes portades de diari i declaracions de polítics van convertir en la prova irrefutable de la violència de l’independentisme. En un gest, aquest, el d’anar a poc a poc, que allarga fins al final la prepotència amb què les autoritats espanyoles han gestionat el cas. Així no es nota que els van alliberant. O així no es nota tant. No es nota tant que no tenen res contra ells ni poden demostrar res. No es nota tant, en definitiva, que no són això que van dir que eren.
Amb l’alliberament, però, queda clar que ells, la Guàrdia Civil i l’Audiència, no volien desarticular cap inexistent grup perillós, que si ho fos no els soltarien tan ràpid. Allò era una operació mediàtica i política i el que volien era que una part de la població es cregués que els CDR són violents i posar en problemes els partits independentistes i el govern, partint de la fabricació d’una mena d’ETA catalana, inexistent a la realitat. Això és el que van fer i han aconseguit i això ho van pagar aquests set xicots. No hi ha res més.
Però constatar-ho ens hauria d’ajudar a solidificar la desconfiança permanent amb què hem de tractar sempre aquestes operacions, aquestes maniobres descarades, indignes d’una societat democràtica. Perquè avui cal recordar també que llavors, dissortadament, hi va haver independentistes que no van ser capaços de comprendre que, d’entrada, qui no és de fiar mai és l’estat espanyol, no pas la gent. Espere i desitge, per tant, que avui els qui van dubtar si potser hi havia res de real darrere d’aquelles detencions ho vegen tot més clar i que no tornen a equivocar-se a la pròxima. Perquè de muntatges policials no en tingueu cap dubte que n’hi tornarà a haver. Quan els convinga o ho necessiten.
PS. Unes gestions burocràtiques d’última hora han fet que l’alliberament d’Alexis Codina i Ferran Jolis es retarde encara unes hores i sembla que finalment eixiran aquest matí.
