Hom parla molt del dret d'autodeterminació, de vegades amb la mateixa frivolitat amb que podria parlar-se de passar les vacances a la Costa Blava.
Crec que, en un context plenament democràtic, ni l'un ni l'altre dret no poden ser negats. Ara bé, jo puc estimar-me més passar les vacances sota d'un pi de Vallgorguina, malgrat que més d'un estiracordetes em retregui despectivament que Vallgorguina és a quatre passes, que hi puc anar amb un dit i fet qualsevol cap de setmana i que, de pins, mica més mica menys, se'n troben pertot arreu. Puc renunciar al dret d' anar a la Costa Blava, però no puc desentendre'm de la llibertat d'expressió. Per molt silenciós que jo fos, si em trepitgen l'ull de poll no he de renunciar a protestar-ne de la forma que em sembli més escaient. Qualsevol obrer pot creure que, en un moment determinat, no s'ha d'anar a la vaga, però no pot admetre que li'n limitin el dret quan cregui necessari de fer-ne. I per més que a un em- pedernit solitari li agradi romandre arraulit dins la pròpia closca, no pot renunciar a reunir-se i associar-se amb qui li vingui bé, si ho creu convenient als seus interessos. Es tracta de drets ben diferents al de passar les vacances a la Costa Blava; són irrenunciables i imprescriptibles. Sense aquests drets esdevenim titelles.
I el dret d'autodeterminació de les nacions? Cap demòcrata no el nega, però sembla que, per a alguns, té una rara elasticitat que permet els més sensacionals malabarismes. Un poble, una nació, s'autodetermina disposant lliurement de les seves riqueses i recursos, i posant en joc, cada dia, tothora, sense cap mena de trava, la pròpia capacitat de creació en tots els ordres: polític, econòmic, social, cultural; plenament i sense ingerències forasteres. El dret d'autodeterminació no s'exerceix ni, per tant, es decideix amb un referèndum; és un plebiscit diari que ningú no esta moralment facultat per a impedir o per a mediatitzar. Com els drets d'expressió, de vaga, de reunió i d'associació és irrenunciable i imprescriptible. Però resulta, a més, que tots aquests drets es fonen en el d'autodeterminació nacional; en són la base i la conseqüència. La base, perque és a través de tots ells que el poble actua; la conseqüència, perque sense l'autodeterminació nacional tots ells queden condicionats a un poder aliè que, en part o totalment, els regula a la seva manera.
Autodeterminació vol dir la completa sobirania del poble, de cada poble. Si no té plena capacitat decisòria, sense intromissions de poders externs, com serà possible que s'autodetermini? I no és vàlid d'afirmar que si un poble té dret a l'autodeterminació, exercint aquest dret pot, ell mateix, limitar-se'l. És que podríem acceptar que els ciutadans d'un determinat país, usant del dret de decidir quins són els seus drets, s'autolimitessin la llibertat d'ex- pressió, la de declarar-se en vaga, la de reunir-se i la d'associar-se? En aquest cas, no diríem que es tracta de ciutadans alienats?
És cert que una mena o altra de límits sempre existiran en tot. Ja és un tòpic sentenciar que la llibertat de cadascú s'acaba allí on comença la dels altres. Si em trepitgen l'ull de poll em queixaré i, si tant convé, denunciaré el trepitjador al jutjat de guàrdia; però no se m’acudirà de fer una rebequeria i posar-me a trencar fanals, ni, si és que l'adoloriment no m'ha fet perdre el seny, em revenjaré ventant mastegots. Si els obrers d'una empresa no as- soleixen les seves reivindicacions laborals per via de negociació, faran bé de declarar-se en vaga, però cometrien un solemne disbarat si, per protestar, destrossessin les maquines. I que diríem si el dret de reunió alguns l'aprofitessin per a dedicar-se a fer àpats de fetge de criatura i el d'associació per a organitzar grups destinats a assaltar mercats o a afaitar el cap dels qui duen els cabells massa llargs? Tots ens autolimitem, a cada moment, fins i tot en moltes coses que cap codi no considera delictives. Ho fem per respecte als altres; perque la convivència ho exigeix; perque considerem que l’interès comú esta per damunt dels nostres personals impulsos i desigs.
I amb les nacions, doncs, no és el mateix cas? Sense cap mena de dubte. És per això que cap nació no té dret a oprimir-ne ni a explotar-ne d'altres; ni totalment ni en part. La nació que ho fa exerceix una acció imperialista; atempta contra el dret d'autodeterminació de la nació sotmesa i explotada, tant si la submissió i l'explotació són dutes a terme amb la tàctica del joc ras i patacada al cap, com si és usat el mètode més suau de la vaselina.
Ningú no pot pretendre que una nació es resigni a cedir part de la seva sobirania en benefici d'una altra. Ni tan sols ella mateixa. Només l'alienació podria fer possible que renunciés a un dret bàsic que condiciona, irre- missiblement, tots els al tres drets. És un sofisma, fruit de l'alienació i dels malabarismes dels qui l'han provocada, afirmar que, tot exercint el dret d'autodeterminació nacional, un poble pot autoanul·lar o autorestringir la seva llibertat col·lectiva. Si s'hi avingués, ja no seria lícit de parlar d'autodeterminació, sinó d'autolimitació.
Un individu només pot acceptar certes restriccions si són compartides per tothom i beneficien a tots plegats. Passa el mateix amb les comunitats nacionals; les renúncies, en tot cas, han de ser recíproques i en benefici del conjunt de totes elles; mai en el d'una sola o d'algunes, que, llavors, resultarien privilegiades.
***
Més amunt deia que hi ha qui es refereix al dret d'autodeterminació amb la mateixa frivolitat amb que podria parlar-se del dret a anar de vacances a la Costa Blava. Però, a desgrat d'aquesta constatació, mai no m'hauria imagi- nat que algú ens etzibaria una sentencia com la que segueix: «Yo considero que hoy es reaccionario el derecho a la autodeterminación.»
Aquesta sentencia remata la intervenció de don Antonio García Trevijano en un col·loqui, publicat a «Triunfo», durant el qual, tot fent aparèixer els noms de Marx, Engels, Kautsky, Otto Bauer, Rosa Luxemburg, Lenin... ens diu que, ara i ací, la teoria de l'autodeterminació, fonamentalment elaborada pels marxistes, no interessa ni a la gran burgesia ni al proletariat; no passa, afirma, d'una dèria romàntica de la petita burgesia. Però el raonament del senyor García Trevijano ens resulta encara més inquietant quan, aventurant-se a valorar la capacitat mobilitzadora dels qui defensen el dret a l'autodeterminació, ens diu que aquest dret «ha sido utilizado como un instrumento eficaz de lucha contra la dictadura y contra el fascismo (...), ha tomado unas proporciones tan importantes que hoy los partidos marxistas defienden el derecho a la autodeterminación sin darse cuenta que la clase obrera, hoy, no tiene ningún interés en el derecho a la auto- determinación».
La primera pregunta que cal formular en considerar aquestes afirmacions és: com pot ser que la defensa d'un dret que no interessa a la gran burgesia ni al proletariat hagi adquirit una empenta tan colpidora? L'única resposta satisfactòria consistiria a admetre que si, havent-se'n desentès la gran burgesia i el proletariat, la defensa del dret a l'autodeterminació ha posat en moviment un potencial tan contundent de lluita, és perque la petita burgesia té una força extraordinària; una força que, en un moment determinat, és de suposar que es veurà enfrontada amb el proletariat i la gran burgesia paradoxalment units en la lluita «progressista» contra el dret «reaccionari» a l'autodeterminació.
Però, anem a pams: si reconeix que el dret a l'autodeterminació ha estat utilitzat com un instrument eficaç contra la dictadura i contra el feixisme, com pot haver caigut el senyor García Trevijano en l'embolic d'afirmar que aquest dret és reaccionari?
D'altra banda, queda clar que, en admetre que la defensa del dret a l'autodeterminació ha esdevingut un instrument eficaç de lluita contra el feixisme i contra la dictadura, el senyor García Trevijano no ignora que els qui combaten l'autodeterminació són precisament els partidaris de la dictadura i els feixistes. Llavors, per que intenta desorientar-nos?
Per voltes que hi doni, només se m'acut una resposta correcta: interessant-li desacreditar el dret a l'autodeterminació, el senyor García Trevijano es veu forçat a recórrer a malabarismes conceptuals; i, llançat en aquest terreny, procura matar dos pardals d'un tret: al mateix temps que, lligant-se la manta al cap, mira d'identificar el dret a l'autodeterminació amb les posicions polítiques que en són més antagòniques, intenta de deixar els partits mar- xistes en una posició compromesa, ja que si aquests partits defensen un dret que no interessa a la classe obrera, una de dues, o estan divorciats del proletariat o bé ells i el proletariat que hi milita no són més que uns opor- tunistes que defensen el dret a l'autodeterminació per aprofitar el gran potencial de lluita que proporciona la defensa d'aquest dret.
El clam a favor de l'autodeterminació a Euzkadi, a Galícia i als Països Catalans és intenssísim; no cal pas subratllar-ho, de tan evident com és. Però, tenint-lo ben en compte, potser val la pena de fer algunes puntualitza- cions: és veritat que la immensa majoria dels grans burgesos, per una qüestió de lligams d'interessos econòmics, no tan sols és indiferent a l'autodeterminació de les nacions de l'Estat espanyol, sinó que s'hi oposa; tocant als obrers, de la mateixa manera que no tots tenen consciència social, n'hi ha que no es preocupen del dret a l'autodeterminació i, fins i tot, pot haver-n'hi algun que en sigui adversari. L'alienació, produïda per l'acció de l'aparell de l'Estat oligàrquic, no desapareix en un obrir i tancar d'ulls. Ara bé, mica més mica menys, això succeeix arreu del món on hi ha plantejats problemes per l'estil. I succeïa, potser amb més amplitud que no pas ara, en vida dels teoritzadors marxistes que anomena el senyor García Trevijano, el qual sembla voler-ho ignorar quan parla de l'autodeterminació com d'un «dret històric» que ha perdut vigència i posa al mateix sac Rosa Luxemburg i Lenin, els quals, sobre el tema que estem debatent, no anaven pas gens d'acord.
Lenin, replicant a Rosa Luxemburg, que gairebé sempre va emetre opinions semblants a les que ara sosté el senyor García Trevijano -opinions que el temps s'ha encarregat de demostrar que no tenen validesa-, va escriure: «El quid del còmic error de Rosa Luxemburg (...) resideix precisament en el fet que per temor a fer el joc al nacionalisme burgès de les nacions oprimides hom beneficia no solament el nacionalisme burgès, sinó també el nacionalisme ultrareaccionari de la nació opresora.» I, referint-se a un cas concret, Lenin feia notar: «Apassionada per la lluita contra el nacionalisme a Polònia, Rosa Luxemburg ha oblidat el nacionalisme dels grans russos, malgrat que aquest nacionalisme ara és el més temible; és, ja se sap, un nacionalisme menys burgès, però més feudal; és precisament el més gran fre per a la democràcia i la lluita proletària. En tot nacionalisme burgès d'una nació oprimida hi ha un contingut democràtic general contra l'opressió, i a aquest contingut prestem un suport incondicional.» (Els subratllats són del mateix Lenin.)
Es clar que, com ja hem vist, el senyor García Trevijano, en el seu embolica-que-fa-fort, també resulta que s'adona que el dret a l'auto- determinació esdevé una arma eficaç contra la reacció. No resultarà, doncs, que quan, contradient-se, afirma que aquest dret és reaccionari i diu que el proletariat no s'hi interessa es refereix no pas als obrers de cada una de les nacions sotmeses, sinó als del conjunt de l’Estat espanyol i, d'una manera especial, als immigrats que, degut precisament als condicionaments creats per la dictadura i el feixisme, viuen marginats dins la nació en que han anat a raure, i, d'una manera més o menys conscient somia en un neolerrouxisme? En aquest cas, però, també s'equivoca si creu que els partits' marxistes han de desentendre's del dret a l'autodeterminació de les nacions sotmeses.
Cap partit demòcrata, sigui marxista o no ho sigui, no es pot desentendre d'aquest dret; de cap dret. Els marxistes menys que ningú; sobretot els qui en el seu bagatge de teoritzadors hi duen Lenin. Recordem que Lenin, que creia que «per autodeterminació de les nacions s'entén la seva separació estatal de les col·lectivitats de nacionalitat estrangera, s'entén la formació d'un Estat nacional independent»; que diu que «seria error ni entendre per dret a l'autodeterminació tot el que no sigui el dret a una existència estatal separada»; que puntualitza: «L'autodeterminació de les nacions, en el programa dels marxistes, no pot tenir, des del punt de vista històrico- econòmic, cap altra significació que l'autodeterminació política, la independència estatal, la formació d'un Estat nacional» (els subratllats són de Lenin), d'una manera ben contundent afirmava: «El centre de gravetat de l'educació internacionalista dels obrers dels països opressors cal que estigui en la practica i en la defensa de la llibertat de separació dels països oprimits. Si no és així, no hi ha internacionalisme. Tenim el dret i el deure de tractar d'imperialista i de canalla tot socialdemòcrata d'una nació opressora que no realitzi tal propaganda.» (Els subratllats són de Lenin.)
Tal vegada convindria que tot això fos tingut en compte pels qui, com el senyor García Trevijano, exposen obertament el seu refús del dret a l'autodeterminació i pels qui l'accepten amb l'esperança de mistificar-ne el significat, i així neutralitzar-lo a l'hora de fer-lo efectiu.
