L’armistici assenyalà a Alemanya, fa cent anys, l’inici d’un període revolucionari. Les monarquies es transformaven en repúbliques i es formaven governs integrats majoritàriament per socialdemòcrates. Però ben aviat quedaria clar el contrast existent entre l’ala dretana dels socialdemòcrates (SPD) i l’ala esquerrana (USPD). Al capdavall, aquell conflicte ja havia quedat anunciat per les polèmiques existents en la premsa obrera en la pre-guerra, i havia anat escalant durant el conflicte a mesura que creixien els sectors de l’SPD oposats a la guerra imperialista i al defensisme social-xovinista. El febrer del 1919, l’esclafament de la insurrecció espartaquista, juntament amb l’assassinat dels dos principals dirigents del moviment, Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg, segellà ja del tot l’escissió dins de la socialdemocràcia. Una part, instal·lada en el poder en coalició oberta amb les forces burgeses i amb el suport tàcit dels Freikorps, retingué el nom de “socialdemòcrata”. L’altra part, recolzada en la República Soviètica Russa, adoptaria el nom de “comunista”. Així es refundaria la Segona Internacional en clau “reformista”, mentre la Tercera Internacional prenia el testimoni del “marxisme revolucionari”. Arreu d’Europa aquests dos tipus de partits, el socialista i el comunista dominarien l’espai obrer d’esquerres, de vegades en oberta contraposició i d’altres en col·laboració.
Aquesta conformació en “dos partits” suposava la confrontació entre una visió reformista-possibilista-minimalista-evolucionista i una visió rupturista-principista-maximalista-revolucionista. La confrontació, és clar, quedava suavitzada en els moments de col·laboració (“fronts populars”, “partits socialistes unificats”, “governs de progrés”), però també quedava per les escissions d’esquerra dels partits socialistes i les de dreta dels partits comunistes, així com per l’emergència dels subjectes polítics d’allò que, a partir dels anys 60, seria “la nova esquerra”. Aquests espais queden determinats per les onades alternes de mobilització popular i de replegament reaccionari, que segueixen ritmes diferents en diferents països.
En els moments “revolucionaris” (o, més estrictament, “pre-revolucionaris”) del període que va del 1968 al 1982 hi ha un considerable impacte en el món universitari per part dels diferents espais de l’esquerra. De retruc, el món acadèmic adquireix protagonisme en les estructures dirigents dels partits d’esquerres com no s’havia esdevingut abans.
Entre els membres de la generació acadèmica que inicia en certa mesura aquest procés podem trobar a Robert Jan van der Deen, que enguany ha complert els 75 anys (http://www.uva.nl/en/profile/v/e/r.j.vanderveen/r.j.vanderveen.html). Doctor en Economia, el gener del 1972 esdevingué professor de teoria política a la Universitat d’Amsterdam, posició de la qual es retirà el juny del 2014.
Entre els membres de les generacions que entren en una universitat que ja es troba plenament en aquest procés hi ha Philippe Van Parijs, que enguany ha complert els 67 anys (http://uclouvain.academia.edu/PhilippeVanParijs/CurriculumVitae). Es doctorà en ciències socials a la Universitat Catòlica de Lovaina (1977) i en filosofia a la Universitat d’Oxford (1980). D’Oxford tornà a Lovaina, on prengué una posició docent.
Van der Deen i Van Parijs són un exemple de l’esquerra acadèmica “independent”. A principis dels anys 1980 hom pot classificar-los en el corrent anomenat de “marxisme analític”. En els darrers anys Van der Deen s’ha dedicat particularment a la teoria de les relacions internacionals. Van Parijs és conegut per la seva proposta de renda bàsica, però també pel seu llibre “Justícia lingüística per a Europa” (https://global.oup.com/academic/product/linguistic-justice-for-europe-and-for-the-world-9780199208876?cc=es&lang=en&).
Una de les revistes favorites de publicació acadèmica dels marxistes analítics ha estat “Theory and society”. Aquesta revista comença amb una periodicitat quadrimestral el 1974, editada per “Martinus Nijhoff Publishers”, amb seu a Leiden. En el 1978 la periodicitat passa a ésser bimestral, que manté formalment en l’actualitat (https://link.springer.com/journal/11186). En el cinquè número de l’any 1987, Robert Van der Veen i Philippe Van Parijs publicaven un article titulat “A Capitalist Road to Communism” (https://www.ssc.wisc.edu/~wright/ERU_files/PVP-cap-road.pdf).
En 1987 l’esquerra era en crisi. La conservadora Margaret Thatcher havia guanyat per tercera vegada consecutiva les eleccions generals al Regne Unit l’11 de juny. A França, les eleccions del 1986, havien forçat la cohabitació del nou primer ministre, el dretà Jacques Chirac, amb el president socialista François Mitterrand. A més dels desastres electorals, calia sumar el propi gir a la dreta que havien protagonitzat en els anys anteriors els laboristes britànics (en l’oposició) i els socialistes francesos (en el govern entre 1981 i 1986). La situació d’estagnació econòmica i social dels països del “socialisme real” de l’Europa Oriental, juntament amb les disfuncions atribuïdes a l’intervencionisme estatal en el marc de “l’economia mixta” de l’Europa Occidental, ajudaven a explicar aquesta crisi de l’esquerra i del socialisme en particular com a concepte.
És en aquest context que Van der Veen i Van Parijs fan una típica crida a l’heterodòxia, com a alternativa a les respostes basades en “la desesperació, el cinisme o el desencoratjament”. Per ells no es tractava de dir, com feia part de l’esquerra alternativa, que “el socialisme veritable” era quelcom diferent al que practicaven comunistes i socialistes en el poder. Ja no es tractava de convèncer les majories socials de la possibilitat del socialisme, perquè una bona part d’aquestes majories socials a l’Europa Occidental no en qüestionaven la possibilitat sinó la mateixa conveniència del socialisme. Així doncs, Van der Veen i Van Parijs pensaven en “una alternativa radical al socialisme que combini factibilitat i desitjabilitat”. Com altres abans i després, ens deien que calia qüestionar que “la classe treballadora” fos la força social amb la qual l’esquerra s’havia d’identificar i posicionar.
El punt de partida de Van der Veen i Van Parijs era, de tota manera, marxià. Així, utilitzen el terme “socialisme” per referir-se a allò que Marx anomena “l’estadi inferior de comunisme” en la Crítica del Programa de Gotha (https://www.marxists.org/catala/marx/1875/index.htm). D’aquesta manera el “socialisme” és l’estadi d’una societat en la qual els treballadors posseeixen col·lectivament els mitjans de producció i decideixen col·lectivament el seu ús, aplicant com a norma de distribució la de “a cadascú segons la seva feina”. El “comunisme”, pròpiament dit, seria “l’estadi superior”, en el qual ja s’aplica el principi de “de cadascú segons la seva capacitat i a cadascú segons la seva necessitat”. Si en el “socialisme” s’ha produït una abolició de l’explotació, en el “comunisme” s’ha produït, a més, una abolició de l’alienació. En el primer cas, el treball humà aliè ja no és explotat i, en segon, a més, l’activitat productiva ja no és impulsada per una recompensa externa.
En la proposta de Van der Veen i Van Parijs del 1987 es tracta d’oferir un programa que passi directament del capitalisme actual al comunisme futur sense passar pel “socialisme”. El pas a través del socialisme havia estat justificat per Marx, Engels, Lenin, etc., per dues raons:
1) el socialisme, com a etapa de desenvolupament de les forces productives a través de la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, permet assolir l’abundància necessària per a l’establiment del comunisme
2) el socialisme, alhora, produeix un desenvolupament moral de la humanitat, per alliberar-la de l’egoisme individual, i assolir així el nivell d’altruisme necessari per a l’establiment del comunisme.
En la qüestió de l’altruisme, Van der Veen i Van Parijs qüestionen d’entrada que el socialisme, fins i tot en la seva versió de “socialisme democràtic” sigui millor que el capitalisme per promoure l’altruisme. L’altruisme s’ha d’entendre com la implicació en la presa col·lectiva de decisions productives, en contrast amb l’egoisme que fa que les decisions productives es prenguin envers els altres tan sols a través dels mecanismes de mercat. Però, van més enllà, en qüestionar que realment sigui necessari l’altruisme en una societat comunista. Fins i tot confessen que si una de les bases del comunisme hagués d’ésser l’altruisme, llavors la consideració del comunisme com una mera utopia hauria d’ésser acceptada.
Com es pot assolir, però, el comunisme sense altruisme? Van der Veen i Van Parijs assenyalen que ja en l’estadi inferior de socialisme (i fins i tot en el capitalisme) hi ha una part del producte social que es distribueixen d’acord amb criteris de necessitat, com és el cas dels subsidis a persones desocupades o incapacitades, o les despeses per cobrir necessitats col·lectives. Així hom pot contemplar una transició al comunisme total a través d’un augment gradual de la part del producte social distribuït d’acord amb les necessitats en detriment de la part distribuïda a través de les remuneracions del treball. Per ajudar a aquest canvi gradual, les recompenses materials poden ésser substituïdes per recompenses no-materials (“respecte, estima, prestigi, fama, glòria, etc.”) que continuen apel·lant a l’esforç individual. D’altra banda, la transformació de les relacions laborals, de l’organització del treball i del contingut de la feina haurien d’anar encaminades a fer de la feina “la primera necessitat vital”. No es tractaria, doncs, de canviar “la natura humana”, sinó de canviar la natura del treball fins a fer-lo indistingible del lleure.
Ara bé aquesta transformació del treball hauria de requerir un creixement de les forces productives. Van der Veen i Van Parijs ho accepten però qüestionen l’assumpció marxiana segons la qual per a aquest desenvolupament productiu el socialisme és superior al capitalisme. Si bé el capitalista individual pot desconfiar d’inversions quantioses en el present per millorar la productivitat de demà, aquesta limitació també la comparteix un planificador socialista racional.
En el capitalisme no hi ha cap garantia de participació en el producte social per als qui no poden contribuir amb feina, capital o recursos naturals. Però, com recorden Van der Veen i Van Parijs, tampoc no exclou aquesta participació, és a dir l’existència d’una “renda social”. Van der Veen i Van Parijs distingeixen, però, entre la “renda social” que pren forma de “salari indirecte” de la “renda garantida genuïna”. Són formes de “salari indirecte” les prestacions per desocupació, incapacitat o vellesa, en tant que continuen lligades a la perspectiva de treballar en el futur o d’haver-ho fet en el passat. En la renda garantida aquesta connexió amb el treball es talla completament. Dins de la renda garantida hi ha els sistemes de complement, que constitueixen en ajuts a les llars de menys ingressos per tal que arribin a un mínim estipulat, i els sistemes incondicionals, de renda universal, que s’assignen automàticament amb consideracions merament personals (edat, grau de discapacitat, etc.).
Van der Veen i Van Parijs consideren que qualsevol augment en la quantia agregada d’aquesta “renda social” sobre el producte global d’una societat es pot considerar com un acostament cap al comunisme, en ésser formes de distribució vinculades a la necessitat. Ara bé, aquesta quantia global de renda social es veurà limitada d’acord amb el nivell tecnològic, la força de treball, el capital i les preferències individuals de cada societat. Per a la transició al comunisme dins del capitalisme caldria dur aquesta quantia al nivell sostenible més elevat possible en cada moment. Van der Veen i Van Parijs són conscients dels riscos d’aquest còmput. Ja que si les renda universal pot constituir un motor per a la transició cap al comunisme, els sistemes de renda mínima garantida podrien efectivament barrar-li el pas.
En un sistema de renda mínima garantida, les transferències es fan als qui no arriben a aquesta renda mínima per tal que hi arribin. El problema d’aquest sistema és l’estigmatització dels perceptors, a la qual cosa s’afegeix la interferència sobre el salari mínim o sobre el treball a temps parcial. Això condueix a una dualització entre els qui acaben essent exclosos del mercat laboral i els qui senten que mantenen amb la seva feina els perceptors de les transferències de renda. És per això que Van der Veen i Van Parijs contemplen una renda universal, de caràcter incondicional. En aquest esquema, els ingressos addicionals són contemplats com un afegit a la renda universal. Alhora, la renda universal permet una desregulació del mercat laboral, facilitant el temps de treball parcial, eliminant el salari mínim, la jubilació obligatòria, etc.
Amb aquesta perspectiva, el comunisme s’identifica amb la maximització d’aquesta subvenció universal. L’abolició de l’alienació s’aconsegueix quan tot el producte social es distribueix a través d’aquesta subvenció. En un primer estadi, la subvenció universal, però, es conformaria amb cobrir les necessitats fonamentals de tothom, i pujaria d’aquest nivell a mesura que ho fes la productivitat entesa globalment. La mateixa subvenció tindria un impacte sobre la productivitat, ja que tendiria a fer pujar la remuneració de les feines menys atractives o feixugues, alhora que disminuiria la de feines més atractives.
La política de la renda garantida podria optar entre aquests quatre criteris:
1) Criteri orientat al creixement, és a dir a maximitzar el producte total de la societat, bo i mantenint un nivell mínim de subvenció universal
2) Criteri “rawlsià” de maximitzar el nivell absolut de la subvenció universal
3) Criteri “marxià” de maximitzar el nivell relatiu de la subvenció universal (respecte de tota la renda), la qual cosa implica maximitzar la càrrega fiscal
4) Criteri orientat a la igualtat.
Dins del producte social total, la política fiscal hauria de definir la fracció imposable i la taxa fiscal. La taxa fiscal s’hauria d’ajustar dependent de la força donada a cadascun dels quatre criteris. Van der Veen i Van Parijs consideraven que el criteri marxià requeria que el creixement material no rebés una prioritat social, per exemple degut a una major conscienciació envers els “límits ecològics al creixement”.
Un altre factor que impulsaria a la transició serien canvis tècnics ràpids que suposessin una reducció marcada de la força de treball necessària. La mida de la població abocada a la desocupació estimularia l’aparició de forces polítiques que contemplessin aquest esquema o altres de semblants.
En el 2015, Paul Mason publicà “PostCapitalism: A Guide to Our Future” (http://abridge.me.uk/doku.php?id=postcapitalism) on s’assenyalava precisament la revolució digital com un exemple d’aquest canvi tecnològic estalviador de feina. Mason no tan sols es referia a la “destrucció de llocs de treball”, sinó també de manera general als propis conceptes de producció i de valor. Mason contemplava la renda bàsica universal, i un horitzó post-capitalista basada en la cooperació i l’autogestió.
En el 2017, Rutger Bregman publicà “Utopia for realists” on contemplava la situació actual per propostar una reconstrucció de la societat moderna a través de la renda universal, de la reducció de la jornada laboral a 15 hores setmanals i de l’aixecament de tota restricció a la circulació mundial de persones.
Mason o Bregman, com els propugnadors de la renda universal dels anys 1980 transiten en els límits d’un trilema format per la llibertat, la igualtat i el creixement. Els esquemes de taxació proposats són considerats pels sectors liberal-conservadors com un atac a la llibertat i, per això mateix, un obstacle al creixement. Sectors de l’esquerra més ortodoxa recelen d’uns esquemes que, al capdavall, no són en principi res més que un “neoliberalisme compassiu”. Davant dels canvis socials, tecnològics i ecològics que apareixen en l’horitzó apareixen respostes de caire proteccionista, sovint vinculades a populismes i nacionalismes reaccionaris. En un altre rodal apareixen els optimistes que assenyalen que mai no havíem viscut millor en tota la història, i que no hi ha cap raó per pensar que no haguem d’anar a millor en el proper segle.
